Al-Àndalus: Conquesta i Evolució fins al 1031

La Conquesta Musulmana de la Península Ibèrica

L'any 711, una tropa d'àrabs i berbers, liderada per Tariq, lloctinent de Musa, el governador musulmà del nord d'Àfrica, va travessar l'Estret de Gibraltar. Inicialment, la seva intenció era realitzar un saqueig. No obstant això, la fàcil victòria sobre el rei visigot Roderic a la batalla de Guadalete (711) els va encoratjar a continuar avançant.

L'ocupació de la Península va ser ràpida i gairebé sense resistència. Les causes van ser:

• La superioritat militar musulmana.
• Els conflictes interns dels visigots.
• El suport d'alguns grups descontents, com els jueus o els nobles visigots, que es van rendir a canvi de mantenir les seves propietats.

L'avanç musulmà es va aturar a les zones muntanyoses del nord, on van sorgir nuclis de resistència cristiana. Els musulmans van ser rebutjats pels asturs a la batalla de Covadonga (722). Des de la península Ibèrica, van llançar atacs al sud de França, fins que van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers (732). Després d'aquesta batalla, es van replegar al sud dels Pirineus.

L'Evolució d'Al-Àndalus fins a l'any 1031

L'Emirat Independent (756-929)

L'any 755, va arribar a la Península el príncep omeia Abderraman I, que fugia de la matança de la seva família per part dels abbàssides. Després de derrotar l'emir d'Al-Àndalus, es va proclamar emir independent el 756. Aquest títol implicava la independència política respecte dels califes abbàssides de Bagdad, encara que va seguir reconeixent la seva autoritat religiosa.

En aquesta època, Al-Àndalus va patir molts conflictes:

• Els cristians del nord van prendre Zamora.
• Els francs van conquerir Girona i Barcelona i van crear la Marca Hispànica, una província fronterera al sud dels Pirineus.
• Es van sublevar els muladís o conversos a l'islam, que se sentien discriminats per la minoria àrab.

El Califat de Còrdova i els Regnes de Taifes (929-1031)

L'any 929, Abderraman III va trencar la dependència religiosa de Bagdad i es va proclamar califa o "Príncep dels creients". Amb ell es va iniciar el període de més esplendor política i cultural d'Al-Àndalus. Abderraman III va reorganitzar l'exèrcit, va posar fi a les sublevacions interiors i va fer expedicions de càstig contra els estats cristians peninsulars, als quals va obligar a pagar tributs. En aquesta època, Còrdova es va convertir en la principal ciutat d'Occident.

Al-Hakam II va continuar el floriment cultural. El seu successor, Hixam II, va delegar el poder en Almansor, un cabdill militar que va arribar a saquejar Barcelona i Santiago de Compostel·la. Però quan Almansor va morir, l'any 1002, el califat va entrar en una greu crisi política davant la falta d'autoritat dels califes.

El califat es va mantenir oficialment fins a l'any 1031. En aquesta data, els governadors de les províncies es van declarar independents, i el califat es va desintegrar en vint-i-vuit petites taifes o regnes independents que van subsistir fins a l'any 1086.