Anàlisi d'Antígona: Espriu, el Lúcid Conseller i el Teatre Contemporani

Anàlisi i Significació del Lúcid Conseller a l'obra d'Espriu

El Lúcid Conseller és un esperit crític modern, traslladat a Tebes, que no viu l'acció ni les aventures humanes. Fa una reflexió profunda sobre tots els fets esdevinguts i vaticina el futur dels personatges. Espriu nega la catarsi i, per això, fa que sigui el Lúcid Conseller qui ens reveli la mort d'Antígona i Eumolp.

És una veu contemporània que es planteja l'existència dels déus. El Lúcid intenta representar la mediocritat de la societat espanyola sota el franquisme, especialment després de la Guerra Civil.

Les Dues Versions d'Antígona de Salvador Espriu

L'autor redacta una primera versió de l'obra l'any 1939, encara en curs de la Guerra Civil. La relació entre el mite de la princesa grega i la situació de l'Espanya del moment no ofereix cap dubte.

En la segona versió, Espriu introdueix el prefaci de 1947. En aquesta primera versió també hi manca un personatge clau: el Lúcid Conseller, que mirarà irònicament i amb distanciament els fets que van succeir a Tebes, ens explicarà com serà la mort d'Antígona i Eumolp, i ens vaticinarà el futur dels personatges. Un altre personatge que introdueix en aquesta segona versió és Euriganeia, la qual està molt dolorida per la mort dels seus fills i fa responsables d'aquesta mort als dos germans.

El text de 1939 no va ser publicat fins al 1955. Espriu el va repassar el 1967 i va ser publicat de nou el 1969.

Antígona i el Teatre Contemporani: Brecht i Anouilh

Bertolt Brecht: Una Antígona Rebel

• Brecht l'escriu en acabar la Segona Guerra Mundial.
• Va llegir la traducció de Hölderlin i en va fer una recreació.
• Presenta Antígona com una dona rebel que s'enfronta contra el tirà Creont.
• En aquesta versió, tampoc hi ha destí predeterminat.

Jean Anouilh: La Tragèdia Familiar de 1944

• Anouilh, francès, la va escriure l'any 1944.
• En aquesta versió, els personatges no són com en la tragèdia clàssica, ni són guiats pel destí.
• L'acció esdevé en un paisatge neutre: els personatges fumen, porten camises de màniga curta, juguen a les cartes, fan mitja i es pinten.
• Converteix la tragèdia en un problema familiar, on es maten perquè volen el poder. Aquí no importa qui és el rei.
• A Creont li és igual a qui enterrar, però només seria a un i decideix que enterrarà Etèocles. Ha de matar Antígona per desobeir-lo, però a ell li és igual. Antígona és lletja.