Anàlisi de l'Antígona de Salvador Espriu: Guerra Civil i Perdó

Introducció a "Antígona" de Salvador Espriu

És una tragèdia a l'estil grec. Marca el començament d'una nova etapa marcada per la Guerra Civil, l'efecte que va tenir en Espriu en veure el seu món destrossat. De fet, no tornarà a escriure narrativa fins a la mort de Franco l'any 1975. A partir d'«Antígona», es va convertir en un home trist, obsessionat per la mort.

Impacte Personal de la Guerra Civil

A nivell personal, la Guerra Civil va significar per a Espriu la frustració dels seus projectes.

Context Literari i Generacional

Modernistes i Noucentistes, en el seu afany de recuperar la identitat catalana, cercaven els seus models literaris a Europa i refusaven tot allò que provenia de la literatura castellana. La República va plantejar un canvi en aquest sentit. La generació d'Espriu és la primera generació d'escriptors que pren com a models escriptors castellans.

Base de la Tragèdia: Fonts Gregues

Espriu vincula dues tragèdies gregues:

• «Els set contra Tebes» (Èsquil). Esquil explica com els fills d'Èdip, Polinices i Etèocles, s'enfronten per aconseguir el poder de la ciutat de Tebes. Adapta aquesta tragèdia en la primera part del seu llibre per recalcar que la seva obra al·ludeix a la Guerra Civil, a la lluita fratricida.
• «Antígona» (Sòfocles). Morts els dos germans, Creont ostenta el poder i decreta la prohibició d'enterrar el cos de Polinices per traïdor. (No perdona els vençuts). Antígona desobeeix l'edicte i dóna sepultura al seu germà. Per a ella, la llei natural està per sobre de la llei civil. L'adapta en la segona part del seu llibre. Volia manifestar que no s'havia de dividir la població entre vencedors i vençuts. Calia el perdó i començar de nou tots junts. L'acció d'Antígona enterrant Polinices equival a l'amnistia dels republicans que Franco no va donar mai.

Estructura de l'Obra

Prefaci (1947/1955)

Escrit l'any 1947, però no publicat fins a l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula «enemic».

Pròleg: La Veu del Passat

És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.

Nucli de l'Obra: Tres Parts

Primera Part: Hores abans de l'atac

Temporalment ens situem hores abans de l'atac a la ciutat de Tebes.

Espai: Interior del palau dels reis de Tebes.

Té com a referent el plany de les dones que Esquil desenvolupa a la seva obra «Els set contra Tebes». Els esdeveniments de la guerra el van frapar i el van abocar en la interpretació d'aquesta tragèdia grega basada, igual que la Guerra Civil, en una lluita fratricida. Aquestes dones fan la funció del cor que apareix a la versió clàssica de Sòfocles i demostren diferents actituds:

• Astimedusa: Nodrissa dels fills d'Èdip. Representa l'esperit positiu. Té esperança en la salvació de la ciutat.
• Euriganeia: Nodrissa també dels fills d'Èdip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.
• Eurídice: Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.
• Eumolp: És el bufó de la cort. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant, sense passió perquè ell no té res a perdre.

El diàleg entre Antígona i Etèocles posa en evidència la gelosia entre germans. La rivalitat actual entre Polinices i Etèocles té una arrel antiga, la disputa per l'amor de la

El diàleg entre Creont i Etèocles posa en evidència que els consells de Creont són del tot interessats pels seus propòsits de convertir-se en el nou rei. Desitja l'enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin i ocupar ell el tron. Antígona n'és present i veu la maniobra. Etèocles, però, encegat pel seu desig de vèncer i ser un heroi, acaba prenent la decisió que, soterradament, li aconsella Creont: enfrontar-se amb Polinices en una de les set portes de la ciutat.

El Plany de les Dones i la Simbologia

Plany de les dones. Ismene anuncia la mort dels germans. Comencen les reaccions a aquest fet: «indiferència del sol». Terme espriuà. El sol representa la divinitat. Il·lumina per igual els justos i els injustos, no pren partit per ningú.

«mateix bassalot de sang», «mateix riu de sang». Fa referència al fet que en ser germans compartien la mateixa sang, per tant, tota la sang vessada és la mateixa.

«déu impassible». Per a Espriu, Déu existeix, però l'home no té els mecanismes per poder comunicar-se amb ell. Per tant, és un déu que no contesta l'home, no respon a les seves pregàries.

«en esguardar la seva llum, esdeveníem orbs». La llum es refereix a Déu, i «orbs» significa cecs. Els homes no entenem els designis divins. En aquest aspecte estem cecs.

«El triomf del déu advers». Apol·lo és el Déu advers de la dinastia de Laios perquè va predir que el seu fill moriria i així va ser.

«el triomf del déu advers ens imposa contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat». L'home, davant la desgràcia, està sol amb la seva consciència reflectida davant un déu impassible, que no contesta.

«aigües negres». Símbol de la mort.

«En vaig perdent el record / les aigües que són oblit». L'autèntica mort, per a Espriu, és l'oblit. Mentre algú recordi la persona morta, continua viva encara que sigui en una altra dimensió. En canvi, una persona oblidada desapareix per sempre. Recordar és com tornar a la vida els morts, però l'oblit serveix per mitigar el dolor.

«el llarg camí de l'aigua que ens porta al no-res». El gran camí de l'aigua és el símbol del riu. Aquest riu ens porta al no-res. Des del punt de vista cabalístic d'Espriu, Déu és el no-res infinit des d'on emana tota la creació. L'home s'ha de declarar agnòstic davant aquest déu perquè no té mitjans d'arribar a ell.

L'Edicte de Creont i el Conflicte Central

Edicte de Creont. Manifesta l'edicte mitjançant el qual es prohibeix donar sepultura al cos de Polinices i anuncia el càstig a la persona que el desobeeixi. Perpetua la separació dels dos bàndols i nega el perdó. Antígona es queixa i s'esdevé la divisió entre els dos personatges: Creont com a representant de la llei civil i Antígona com a representant de la llei natural. El conflicte està servit.

Cants i Veus Anònimes

Cants amb estructura d'estrofes amb versos alexandrins, alguns amb cesura femenina.

Apareixen unes veus anònimes intercalades per les dels personatges d'aquest primer acte. Expressen el seu punt de vista subjectiu.

Exemple: Astimedusa

«Unes mans impassibles dins el misteri ordenen glòries i crims i els nuen en un teixit subtil».

• Mans impassibles: Déu
• El misteri: L'obra de Déu
• Glòries: El Bé
• Crims: El Mal
• Nuen: Lliguen
• Teixit subtil: La vida

Significat i Concepte del Món Espriuà

Significat. Els designis de Déu escapen a la raó humana, per això és un misteri. Déu ordena el bé i el mal i els dos components formen part de la vida.

Aquests versos contenen el concepte del món espriuà:

• El mite grec de les Parques: les nostres vides són com un fil que es va teixint. La vida fa que aquests fils es vagin unint amb els fils d'altres persones.
• El gran teatre del món. Els homes són uns actors que representen la seva vida. Hi ha un actor superior que controla: Déu. Si ho fan bé, Déu els premiarà i si ho fan malament, els castigarà. Tota la vida és una representació.

Déu és com un titellaire que mou els fils de les seves titelles (els homes). Espriu rebaixa els actors a la condició de titelles perquè segueix la vessant esperpèntica de Valle-Inclán. Però, com que «Antígona» és una tragèdia, n'exclou el component grotesc.

Exemple: Ismene

«Els nostres peus devallen les escales del temps».

Un altre tema espriuà són les escales. Una escala mística on a dalt hi ha Déu. Tu puges l'escala, però a mesura que passa la vida, baixes l'escala vers la mort. Espriu juga amb els contraris.

Segona Veu

Segueix la idea de Creont de perpetuar el concepte d'enemic.

Eumolp

Com no s'ha establert una amnistia després de la guerra, es perpetua el concepte d'enemic i sempre s'ha de vigilar.

Tercera i Quarta Veu

Igual que la segona veu, segueixen els designis de Creont, sempre parlen des de la perspectiva dels guanyadors.

Creont

Imatge del tirà que no només no perdona sinó que humilia i oprimeix els vençuts.

Euriganeia

La veritat s'imposa per si mateixa, una victòria mai no es pot relacionar amb la veritat. Tornaran les guerres per culpa de la ignorància dels homes (la foscor). Visió pessimista del futur. Una espècie de profecia.

Segona Part: El Nus de la Tragèdia

L'acotació que dóna pas a la segona part ens situa als afores de la ciutat de Tebes, al costat del cos de Polinices. La sensació de destrucció ve reforçada per la tempesta, símbol negatiu de guerra i mort. També perquè els fets es desenvolupen de nit (foscor, ignorància, mort).

És el nus de la tragèdia.

Tema: Rebel·lió d'Antígona com a conseqüència de la pietat i el perdó.

Conversa entre Tirèsies i Eumolp

Conversa de Tirèsies i Eumolp. Tirèsies és un endeví cec. La nit per a ell és la tenebra de saber les calamitats dels altres. Se'ns presenta angoixat, indefens (depèn d'Eumolp). Sabem que les seves prediccions, sovint, diuen allò que els poderosos volen sentir. Eumolp el porta al costat del cos de Polinices perquè convenci Antígona de no desobeir Creont. Tot és en va i finalment Eumolp es queda amb Antígona per enterrar el cadàver de Polinices, accepta el seu destí perquè reconeix la bondat d'Antígona vers ell.

Els recursos ambientals contribueixen a fer més tenebrosa la nit (tempesta, foscor, vent violent...).

Els guàrdies els descobreixen i Antígona no intenta ni fugir, tot i que Eumolp li proposa. Acaba amb el seu desig de comparèixer ràpidament davant Creont.

Tercera Part: L'Enfrontament Final

Espai: interior del palau de Tebes.

Temps: matinada.

Tema: enfrontament entre Creont i Antígona. Antígona li retreu les seves intrigues per aconseguir la corona. Finalment accepta el seu destí i mor dignament per trencar el malefici que pesa sobre la seva nissaga.

El discurs del lúcid conseller amb una visió irònica, escèptica, introdueix l'òptica de sacrifici inútil, sense sentit d'Antígona.

Marcs Polítics i Revisions de "Antígona"

Context de la Primera Edició (1939)

Espriu escriu «Antígona» la primera setmana de març de 1939, quan encara no s'havia acabat la Guerra Civil. En aquesta primera edició estan molt presents, en l'autor, els efectes de la guerra i això es tradueix en la caracterització d'Eumolp, personatge que manifesta la visió d'Espriu en aquesta edició acabada l'any 1939 però no publicada fins a l'any 1955. La visió d'Eumolp/Espriu és: la mort d'uns pocs servirà per salvar tot un poble. En aquest sentit, la mort d'Antígona serveix per acabar amb la maledicció de la seva nissaga. La mort d'Eumolp representa la mort civil d'Espriu per ell tantes vegades proclamada. Espriu no mor en el mite perquè no existeix, però a través d'Eumolp sí que mor. De la mateixa manera, no mor a la guerra, però alguna cosa dins seu sí que mor.

L'enfrontament entre Polinices i Etèocles representa la lluita entre germans, la mateixa lluita que va derivar en la Guerra Civil.

Creont representa el tirà, Franco. Ell serà el veritable guanyador o beneficiat de la guerra.

El Prefaci de 1947 i el Desig d'Amnistia

L'any 1947 escriu el prefaci que es publicarà en l'edició de 1955. En aquest, manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La superioritat de la llei moral enfront de la llei civil (tot el contrari del que succeïa de veritat).

Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble en vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula «enemic».

Revisions de 1964: Nous Elements

L'any 1964, 25 anys després de la fi de la Guerra Civil, Espriu incorpora nous elements a la primera edició d'«Antígona»:

• El lúcid conseller: Representa el punt de vista d'Espriu després de 25 anys. És irònic, nihilista i, igual que l'autor, posa en dubte el resultat del sacrifici d'Antígona. És a dir, aquella esperada pau no ha arribat. Espriu, en la 1a edició, mitjançant la veu d'Eumolp, creu que la pau és possible, veu factible l'amnistia i per això, en certa manera, justifica la mort d'uns pocs per la salvació de tot un poble. Però 25 anys després, Espriu sap que aquella amnistia no ha arribat mai i incorpora el lúcid conseller per matisar les seves opinions. La ironia d'aquest personatge es manifesta, per exemple, en la descripció que fa de Creont (Franco) i sobretot en el seu darrer discurs que constitueix l'epíleg de la tragèdia.
• Els cants de les veus: Estan basades en el plany de les dones de la tragèdia d'Esquil «Els set contra Tebes». Aquestes veus, intercalades amb personatges de l'obra, manifesten les reaccions davant l'edicte de Creont: desencadenant de la tragèdia. Creont imposa la llei civil per sobre de la llei natural. No perdona, castiga. Totes les veus segueixen la línia del pensament del tirà: no pensen en l'amnistia, en el perdó, sinó en castigar, dividir el poble entre vencedors i vençuts, en castigar Polinices i honrar Etèocles. Astimedusa, en la seva intervenció, anomena una de les característiques d'Espriu: la figura del Déu impassible davant les desgràcies humanes. Aquell Déu amb misterioses actuacions inassolibles per l'home. Espriu aplega el mite grec de les Parques amb la concepció de la vida de l'home com una obra teatral. «Unes mans impassibles dins el misteri ordenen glòries i crims i els nuen en un teixit subtil». Ismene menciona un altre tòpic espriuà: les escales del temps. Unes escales que tenen una doble via, una ascendent que puja vers Déu i una descendent que baixa vers la mort, conforme el temps passa. Ismene també menciona el record, un record que en certa manera torna a la vida els morts, perquè la veritable mort, segons Espriu, és l'oblit. Eumolp creu que com no s'ha concedit l'amnistia, la pau no està assegurada i cal estar vigilant davant un possible perill. Creont manté la seva línia de tirà: mantenir el silenci i la immoralitat mitjançant dures lleis i la por.

Personatges Clau de "Antígona"

Antígona

És la protagonista. És un personatge superior als altres i per això el públic s'hi identifica), i té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Els estima tots dos, però sent una debilitat per Polinices perquè ha estat i és el més desfavorit dels dos. Mostra una inclinació a protegir el més desfavorit. Durant la infantesa, Etèocles era el preferit de la mare (Iocasta) i Polinices quedava en un segon lloc. Ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present, Polinices també és el més desvalgut perquè no compta amb el suport del seu poble.

El seu sentit de justícia no té res a veure amb la justícia civil. Ella respecta els codis naturals i per això no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte de rebel·lió o d'heroïsme serviria per equilibrar les forces i restablir la pau, passar pàgina i començar tots junts un nou camí. Enterrant el seu germà, Antígona segueix els dictats de la llei natural (és normal voler rendir tribut al germà mort. No importen les causes de la seva mort). Fa allò que cal i es sacrifica perquè Tebes pugui continuar endavant, acabant amb el malefici de la seva nissaga. Aquest és el punt de vista d'Espriu en la 1a edició (representat també per Eumolp): és necessari el sacrifici d'uns pocs per salvar tot un poble. Més endavant, però, en la 2a edició, incorporarà la figura del lúcid conseller per posar en dubte el valor del seu sacrifici. Aquella maledicció que ella creu vèncer amb el sacrifici de la seva mort, en certa manera, continuarà pesant sobre Tebes en la figura de Creont: l'inevitable tirà que sempre treu profit de la sang dels altres.

En la segona part, Antígona s'enfronta a Creont i li retreu els seus falsos consells als germans per aconseguir el poder. De fet, Antígona no és apresada pels guàrdies de Creont. S'ha de tenir en compte que quan els guàrdies apareixen, Eumolp s'ofereix a treure-la d'allà perquè es coneix molt bé el camí, però Antígona està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont i acceptar la seva mort. No sense, abans, demostrar-li a Creont que ha vist perfectament la seva maniobra.

Ismene

Germana petita d'Antígona. La gran personalitat de la germana gran la manté en un segon pla. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans, però quan veu que Antígona es preocupa tant, s'hi implica al màxim. Decideix fer costat a la germana i desafiar la llei de Creont, però en l'últim moment defalleix.

Simbolitza la indecisió i l'oblit. Un oblit que, segons el punt de vista d'Espriu, porta a la mort, perquè només a través del record revivim els morts. Amb l'oblit els matem definitivament.

La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava rebel·lar-se per por a les conseqüències.

Euriganeia

És una de les mainaderes dels germans. Simbolitza la fatalitat i el pessimisme. Els seus fills van morir a la guerra i, arran d'aquest fet, només veu desgràcies pertot arreu.

Simbolitza la part pessimista de la societat de l'època, afligida pel dolor.

Astimedusa

Juntament amb l'altra, és una dida dels germans. Simbolitza l'optimisme i la incredulitat.

Eurídice

Muller de Creont. Representa l'equilibri entre les dues mainaderes (ni optimisme ni pessimisme). A partir de la segona part, però, es perfila com un personatge neci, preocupat per la possibilitat d'emparentar una altra vegada amb la família d'Èdip mitjançant el matrimoni entre el seu fill i Antígona que Creont ha programat.

Tirèsies

És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur. Els escèptics com Eumolp, però, no creuen en aquest regal diví i pensen que les seves prediccions són fingides i que busca els diners dels poderosos. Per aquesta raó no trairia mai el poder i no desacataria la llei de Creont per molt que l'avisi de les conseqüències funestes que pot tenir el seu compliment. Ell no passa de l'advertiment, no s'implica en els fets com sí fa Eumolp. Aquest personatge no té aquí la mateixa rellevància que en la tragèdia de Sòfocles perquè s'entreveu el caràcter agnòstic de l'escriptor.

Creont

Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una ombra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats, Etèocles decideix enfrontar-se al seu germà i, en morir tots dos, ell assoleix el poder.

Mitjançant el seu edicte, desencadena la tragèdia: es comporta com un tirà que només pensa en dividir el poble entre vencedors i vençuts. No perdona i castiga els perdedors amb crueltat. Aquesta crueltat es magnifica amb el seu nebot Polinices, a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. Vol refermar-se en el poder i per fer-ho sap que ha de ser dur, vol rendir honors a la memòria d'Etèocles i els seus fidels, però en el fons no fa més que imposar la seva autoritat.

Fins i tot decideix menysprear el vaticini de Tirèsies (molt dolor esdevindrà si no enterres aquell cos) i desafiar els Déus per imposar la seva voluntat.

Eumolp

Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona (fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta). Representa la inclusió del grotesc, la rebel·lió contra l'ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa, es manifesta amb una ironia que el presenta superior a la resta, veu més enllà que els altres. En certa manera, es podria equiparar a Tirèsies, però sense ser cec.

Decideix ajudar Antígona perquè és l'única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge.

És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor just en el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

Etèocles i Polinices

Són els dos germans d'Antígona que, enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins a matar-se mútuament.

Representen els dos bàndols de la Guerra Civil, els germans que vessen la mateixa sang.

Sabem que ja de petits rivalitzaven per l'amor de Iocasta.

A la mort d'Èdip, decideixen governar Tebes a torns, però Etèocles es desdiu de l'acord (segurament mal aconsellat per Creont) i fa fora el seu germà que marxa a un poble veí on forma un exèrcit per recuperar Tebes. Cap dels dos vol cedir. Antígona, fent una vegada més de força equilibradora, parla amb tots dos per intentar convèncer-los, però tot és inútil, l'odi els cega. Un odi que Creont s'encarregarà d'anar avivant. Sempre apareix com una ombra sinuosa que produeix esgarrifança. Cauen al parany del seu oncle i, en certa manera, són coresponsables de la mort d'Antígona, que vol sacrificar-se per ser la darrera mort d'aquesta guerra que tants homes ha costat.

El Lúcid Conseller

És l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix innovadorament en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'«Antígona» (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es va servir d'Eumolp per manifestar el seu pensament: «la mort d'uns pocs salvarà tot un poble»; ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del seu sacrifici. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:

• La d'Antígona.
• La de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat tot ell per la figura de Creont.