Anàlisi de "Els dos campanars" de Jacint Verdaguer
Clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 1,76 KB
Anàlisi de “Els dos campanars” de Jacint Verdaguer
Introducció
Jacint Verdaguer, poeta català romàntic del segle XIX, va publicar “Els dos campanars” durant l'etapa de la Renaixença. Inicialment concebut com a epíleg de “Canigó”, el poeta va decidir excloure'l i publicar-lo més tard, el 1891.
Temàtica i to
El poema vol transmetre la idea que les creacions humanes són efímeres, mentre que les obres de Déu, com el Canigó, són eternes. Amb un to elegíac, Verdaguer dóna veu als campanars dels monestirs de Sant Martí i Sant Miquel de Cuixà. Aquests, símbols d'un passat medieval idealitzat pels escriptors de la Renaixença, expressen la nostàlgia per la cultura catalana i la seva decadència.
Estructura i simbolisme
El poema, dividit en tres parts, combina elements religiosos i naturals, propis del Romanticisme. La primera part (estrofes I-VII) expressa l'enyorança pel passat mitjançant el tòpic ubi sunt. La segona (estrofes VIII-XVIII) presenta el diàleg entre els campanars, personificats, que reflexionen sobre el passat i el futur. Finalment, la tercera part (estrofes XIX-XXI) recupera la veu del poeta, reafirmant el tema principal.
Anàlisi formal
“Els dos campanars” consta de 21 quintets decasíl·labs amb rima consonant ABAAB.
Conclusió
El poema és un cant a la perdurabilitat de la natura divina en contrast amb la fragilitat de les construccions humanes. Amb un to elegíac, Verdaguer exalta la pàtria i utilitza la personificació dels campanars per simbolitzar la decadència de Catalunya. L'obra combina elements del Romanticisme i la Renaixença, com la visió idealitzada de la natura, la pàtria i l'edat mitjana.