Anàlisi Comparativa: Laocoont i els Guerrers de Riace

Laocoont: Una Obra Mestra del Dinamisme Hel·lenístic

L'escultura exempta Laocoont, atribuïda a Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, va ser creada entre els segles III i II a.C. Aquest període històric es caracteritza per l'ascens d'Alexandre Magne, la unificació de les polis gregues i la conquesta de l'Imperi Persa. Després de la mort d'Alexandre a l'Índia (323 a.C.), es va instaurar la biblioteca d'Alexandria, impulsant un auge en matemàtiques amb figures com Euclides i Arquimedes, en filosofia amb Epicur i Zenon, i en literatura amb Teòcrit, Calimac i Henandre.

Originalment de bronze, la còpia romana de marbre del Laocoont exemplifica l'estil grec hel·lenístic, que va suposar un canvi radical en el pensament i les tradicions artístiques. Les obres van guanyar en grandiositat i van començar a representar escenes mitològiques i quotidianes amb una intensitat dramàtica sense precedents. Actualment, l'escultura es troba als Museus Vaticans.

El Mite i la Representació del Patiment

El tema central de l'escultura és un episodi de la mitologia grega relacionat amb la Guerra de Troia. Segons el mite, el sacerdot troià Laocoont va advertir els seus conciutadans sobre la perillositat del cavall de Troia, suggerint que era una trampa grega. En resposta, dues serps marines van emergir del mar i van matar Laocoont i els seus dos fills. Els troians, interpretant-ho com un càstig diví i influenciats per Sinó, un espia grec, van introduir el cavall a la ciutat.

Existeixen dues versions sobre el motiu de la mort de Laocoont:

• La primera, basada en la mitologia grega, suggereix que Laocoont va ser castigat per haver-se casat en contra de les ordres del déu Apol·lo, sense relació directa amb la Guerra de Troia.
• La segona versió, recollida per Virgili a l'Eneida, atribueix l'enviament de les serps a Atena, amb l'objectiu de convèncer els troians de la veracitat de la història de Sinó.

Anàlisi Formal i Expressiva

L'escultura representa un grup organitzat al voltant de la figura principal del sacerdot, que lluita desesperadament contra l'atac de les serps, mentre els seus fills mostren una clara debilitat per escapar-se. Les característiques principals d'aquesta obra són el dinamisme i l'expressivitat.

L'estructura piramidal formada pels caps dels personatges i la diagonal que travessa el grup des de la part superior esquerra accentuen el moviment. Aquest dinamisme es veu reforçat per la tensió extrema dels cossos i la representació de les serps, que actuen com a element unificador. L'obra exhibeix una perfecció anatòmica heretada del període clàssic, amb una musculatura marcada fins i tot en les figures infantils, tot i les seves proporcions reduïdes. Aquest idealisme formal es combina amb una gran capacitat per representar les emocions humanes, trencant els cànons de serenitat i equilibri clàssics. Els escultors van captar magistralment el pathos dels personatges, especialment el dolor del sacerdot Laocoont, reflectit en el seu front arrugat i la boca oberta en un crit universal que expressa no només el patiment físic, sinó també la injustícia percebuda davant el càstig i la impotència davant la situació dels seus fills.

L'estil hel·lenístic del Laocoont va influir notablement en el Barroc. Aquesta obra és un exemple paradigmàtic del barroquisme escultòric hel·lenístic, capturant els cossos en moments de màxima tensió i dinamisme, una tècnica que segles després seria perfeccionada per escultors com Bernini.

Els Guerrers de Riace: Icones del Classicisme Grec

Les dues escultures de bronze, conegudes com els Guerrers de Riace, són obra d'un autor desconegut, tot i que s'ha suggerit la possibilitat que siguin d'Alcàmenes o Pitàgores de Reggio. Van ser creades entre el 460 i el 430 a.C., un període clau en la història grega marcat per la instauració de la democràcia a Atenes després de les Guerres Mèdiques, sota el lideratge de Pèricles. Aquesta època va veure el naixement de la filosofia amb pensadors com Sòcrates i Plató, i el desenvolupament del teatre amb dramaturgs com Sòfocles, Èsquil i Eurípides (tragedia), i Aristòfanes (comèdia).

Fet amb la tècnica de la cera perduda, aquestes escultures exemptes representen l'estil grec clàssic. Van ser descobertes al segle XX a set metres de profunditat, entre les restes d'un naufragi prop de Riace, Itàlia, possiblement destinades a la Magna Grècia. Els guerrers han estat identificats amb diverses figures heroiques:

• Estàtua A (sense casc): Considerada Àiax Oileu, castigat per Atena per la seva crueltat.
• Estàtua B (amb casc): Podria representar Àiax Telamó, un gran guerrer aqueu que va combatre a la Guerra de Troia i que, després de la mort d'Aquil·les, va embogir i se va suïcidar.
• Altres hipòtesis suggereixen que representen els guerrers Tídeu i Amfiarau, o els fills de Zeus, Càstor i Pòl·lux.

Anàlisi Estilística i Tècnica

Les dues escultures mostren homes nus en posició frontal i en tensió. Després de la fosa en bronze, es van afegir detalls com pestanyes de coure, dents de plata i ulls d'ivori. Originalment, les figures anaven acompanyades de llança, espasa i escut, elements que no s'han conservat.

Malgrat la frontalitat, l'artista va aconseguir trencar el hieratisme arcaic mitjançant un lleuger contrapposto, un contrast entre la tensió d'una part del cos i la relaxació de l'altra, aconseguit amb una lleu elevació del maluc i la flexió de la cama oposada. Aquest contrapposto suggereix un dinamisme, potenciat en l'Estàtua A per la inclinació del cap en direcció oposada a la cama flexionada.

El treball dels cabells, tot i conservar certa esquematització geomètrica, mostra un major naturalisme en la manera com cauen. El modelatge dels cossos revela un alt grau de coneixement anatòmic, amb una representació realista de músculs, tendons i venes.

Els Guerrers de Riace encara conserven algunes característiques de l'època arcaica, com la frontalitat i la rigidesa, però la seva voluntat dinàmica i el gust pel naturalisme, especialment en els detalls anatòmics, anticipen l'antropocentrisme de l'època clàssica, que buscava la bellesa ideal i l'equilibri del cos humà masculí.

Aquestes escultures són peces fonamentals per a l'estudi de la tècnica del bronze a la cera perduda en l'escultura grega, i són dels pocs originals d'aquest material que s'han conservat fins als nostres dies.