Anàlisi de la Composició IV de Vassily Kandinsky

Composició IV. Vassily Kandinsky

1. Documentació general

Oli sobre tela realitzat entre 1910-1913, que es troba al Museu d’Art Modern de Nova York. Vassily Kandinsky (1866-1944), pintor d’origen rus, nascut a Moscou en el si d’una família d’elevada posició social, va cursar estudis de dret i, a partir dels anys 1892-95, va començar a interessar-se per la pintura, especialment per l’obra de Monet. L’any 1896 es trasllada a Munic, on inicia estudis d’art i, a partir de 1900, realitza obres dins la influència impressionista, passant després a treballar dins la tendència fauve, de la qual admirava l’ús del color. Des de 1908-09 col·labora amb el grup expressionista Der Blaue Reiter i, a partir de 1910, realitza les primeres obres abstractes, raó per la qual és considerat el primer pintor abstracte. Va viure més tard a Suïssa i a l’URSS entre 1917-21, col·laborant posteriorment a Berlín amb la Bauhaus i residint a París des de 1933, concretament a Neuilly-sur-Seine, fins a la seva mort.

2. Anàlisi formal

La construcció de l’obra gira al voltant de taques cromàtiques amb contorns irregulars i línies més o menys erràtiques que s’allunyen de la reproducció de la natura. És evident, ja des de la composició, que es tracta d’un nou llenguatge plàstic: sense referències d’espai, profunditat o volum, l’objectiu no és reconstruir la realitat sinó substituir els objectes i les figures per línies i taques de color. Les línies, negres, presenten formes variades: corbes, rectes, paral·leles, formes trencades, ondulants, etc. Aquestes línies donen ritme a la composició, introdueixen moviment, i entre elles es disposen els colors amb una gamma cromàtica àmplia formada per blaus, grocs, vermells, etc., càlids i freds. Si la línia proporciona el ritme, els colors aporten la força, ja que per Kandinsky l’efecte físic del color suscita una vibració anímica a través dels sentits.

La combinació de línies i colors, allunyats de qualsevol referència a la realitat, són la millor via per a expressar, amb espontaneïtat, un impuls interior, una força emocional que arrenca de l’interior de l’artista i que arriba a l’espectador, a qui li suggereix unes emocions que no som capaços de precisar exactament ni tampoc podem determinar per què es produeixen. En aquest sentit, podem afirmar que el quadre és una transmissió de forces, no de notícies o fets coneguts, una comunicació sense connotacions històriques racionals, sinó més aviat forces sense significat però estèticament significatives.

Tal com considerava l’autor, la pintura és com la música, immaterial, i així:

• l’ànima és el piano.
• l’ull és el martellet.
• el color és la tecla.
• l’artista és qui polsa i fa vibrar l’ànima humana.

Conclusió sobre l’estil

Des del punt de vista formal, podem afirmar que ens trobem davant d’una pintura abstracta, entenent com a abstracte: l’art no figuratiu, és a dir, el que sosté que un conjunt de línies, colors i formes, sense relació amb formes identificables, pot expressar adequadament emocions, suggeriments, etc.