Anàlisi del Discòbol de Miró i el Dorífor de Policlet: Escultura Grega Clàssica

Discòbol de Miró: Anàlisi d'una Obra Clàssica

1. Context Històric, Cronològic i Cultural del Discòbol

L'autor d'aquesta cèlebre escultura va ser Miró.

El que conservem actualment no és l'original, que estava fet de bronze amb la tècnica de la cera perduda, sinó que són diferents còpies romanes en marbre realitzades amb la tècnica de la talla. Una d'elles es conserva al Museu del Louvre, però la que normalment es mostra és la del Museo Nazionale Romano, a Roma.

Aquesta escultura devia ser creada al voltant del 450 aC.

Com passa amb la majoria d'autors d'aquesta època, no en tenim molta informació i algunes dades són confuses. Sabem que va néixer a l'Àtica i que va ser contemporani dels altres dos grans escultors del segle V aC, Fídies i Policlet, tot i que era una mica més gran. Com ells, va aprendre a treballar el bronze amb Agelades d'Argos, un bronzista molt famós del segle V aC. Hauria viscut la primera meitat del segle V aC i els primers anys de la segona meitat.

Miró només va fer escultures en bronze però, com passa sovint, no se'n conserven les originals. Les seves obres representen, de vegades, déus, atletes, animals... i li van donar una gran fama i un lloc rellevant entre els escultors grecs.

Els escriptors antics parlen d'aquests escultors i diuen que l'art de Miró ja havia trencat amb la rigidesa de l'estil arcaic. Li agradava representar la figura humana en moviment, un moviment impetuós, que reflectís el moment de màxima concentració, de força mental i física. Com és el cas del Discòbol, o el corredor Lades, que avançava sobre les puntes dels peus corrent.

Li atribuïen altres escultures com el grup escultòric d'Atena i Màrsies, un Perseu o una vaca de sorprenent realisme, situats a l'Acròpoli d'Atenes.

Els millors autors del primer període del classicisme grec eren atenesos i treballaven a Atenes, una ciutat que havia aconseguit, després de la victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques, no només l'hegemonia política i econòmica sobre les altres polis, sinó també esdevenir el focus artístic i cultural més important de tot el món grec.

2. Característiques Generals de l'Estil Clàssic Grec

Tota l'època clàssica és un període de recerca artística entre guerres, on es van assolir plenament les característiques pròpies de l'art grec: l'home com a centre d'interès i, per tant, la representació a escala humana; la importància de la naturalesa; i la recerca de la bellesa, que és sinònim d'harmonia, unint proporció i equilibri entre les parts.

L'arquitectura utilitza un sistema constructiu arquitravat, amb suports verticals i cobertes horitzontals. Els edificis no són monumentals, són equilibrats i les mides proporcionades, tant els religiosos com els civils. En aquests edificis també hi podem trobar les correccions òptiques, petites modificacions per compensar els defectes òptics que l'ull humà percep.

Pel que fa a l'escultura, les característiques són: la utilització de materials com el marbre o el bronze; el tema central és la figura humana masculina en la seva plenitud, on es busca el naturalisme i la bellesa idealitzada, aplicant els cànons de bellesa basats en la proporció i l'equilibri.

És especialment al segle V aC on s'arriba al domini de la tècnica que permet representar el naturalisme en la seva plenitud. Els escultors del segle V aC (Fídies, Policlet i Miró) culminen un procés que havia començat dos segles abans, trencant amb la frontalitat i la simetria, i aconseguint representar la tensió fins i tot en un cos quiet.

L'escultura en època hel·lenística accentuarà l'expressió, la tensió i el moviment.

De l'estil pictòric no en conservem gaires exemples, però sí que coneixem els pintors més famosos i reconeguts de l'època gràcies a les fonts històriques, tot i que no se'n conserven les obres: Apel·les, Apol·lodor, Parrasi i Zeuxis.

Ens podem fer una idea aproximada de com seria la pintura mitjançant la ceràmica, de la qual en conservem milers de peces, i que estava decorada amb pintures.

3. Anàlisi Formal del Discòbol: Elements Clau

El Discòbol és una còpia romana feta de marbre amb la tècnica de la talla.

El tema de l'atleta que llança el disc era un motiu molt apreciat en l'antiguitat i, per tant, van existir molts altres Discòbols. No obstant això, els Discòbols anteriors estaven representats dempeus amb el disc a la mà, mentre que Miró representa l'atleta en el moment precís en què va a llançar el disc, balancejant el cos per agafar impuls.

L'esquema no respon a la realitat, sinó a l'equilibri entre les línies de la composició, amb dues grans corbes i una ziga-zaga:

• Un arc corb que va des de la mà dreta, passant pels dos braços i acabant al peu esquerre.
• Un arc corb que s'inicia al cap, passa pels malucs i finalitza al peu dret.
• Una ziga-zaga que va de la mà dreta fins a l'aixella, passant per les natges, el genoll dret i acabant al peu esquerre.

Amb aquestes línies de força, s'aconsegueix donar un gran dinamisme a l'atleta.

Aquesta composició està concebuda per ser vista frontalment.

El cos presenta una gran torsió. El tors està vist frontalment i les cames de perfil, ja que és la millor manera de representar la tensió muscular.

Hi ha alguns trets que encara no són molt naturalistes, com el cabell i l'expressió del rostre, que no correspon a la d'un atleta que està realitzant un gran esforç.

L'original en bronze no necessitaria cap suport, però la còpia en marbre té més pes i això fa que necessiti un suport, que es representa en forma de soca d'arbre.

4. Significat i Funció del Discòbol

El Discòbol il·lustra l'ideal atlètic, tan estimat pels grecs des del segle VIII aC fins a finals del segle IV aC.

La pràctica de l'esport a Grècia va tenir sempre un paper molt important en la societat, ja que amb l'exercici físic no només s'aconseguia un cos sa, àgil i fort, sinó que a més l'esport servia per aprendre valors com la constància, l'esforç i la resistència.

A més, el gimnàs també tenia un paper destacat perquè afavoria els contactes humans. Aquesta educació al gimnàs era una veritable escola de formació per als ciutadans.

En alguns santuaris se celebraven els jocs sagrats. Hi ha quatre santuaris especialment destacats on es feien activitats esportives:

• Els Jocs Olímpics, al santuari de Zeus a Olímpia.
• Els Jocs Pítics, al santuari d'Apol·lo a Delfos.
• Els Jocs Ístmics, al santuari de Posidó a Corint.
• Els Jocs Nemeus, al santuari de Zeus a Nemea.

L'atleta que guanyava rebia un premi simbòlic, que representava una gran glòria per a la seva família, per a ell i per a la ciutat, la qual oferia, habitualment, un koúros al santuari. Els jocs eren oberts a tots els grecs.

El Discòbol ha estat segurament l'estàtua d'atleta més admirada i copiada al llarg de la història i a Grècia era considerada el millor exemple de com reflectir un moviment complex i dinàmic.

Dorífor de Policlet: L'Ideal de Bellesa Clàssica

1. Context Històric, Cronològic i Cultural del Dorífor

Dorífor significa "portador de la llança".

L'original estava fet amb bronze amb la tècnica de la cera perduda, aproximadament l'any 430 aC, però només se'n conserven còpies romanes fetes amb marbre. Entre elles, l'única íntegra és la del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

L'autor era Policlet, que devia viure entre el 480 aC i el 420 aC.

L'estàtua prové del gimnàs de Pompeia.

La tradició diu que, com Fídies i Miró, era deixeble d'Agelades d'Argos, i junts formen el grup dels millors escultors del segle V aC. A més, pertanyen al primer període del classicisme grec.

Va treballar sobretot amb bronze, però també amb marbre, or i vori. A més d'escultor, va ser un gran teòric, i conservem fragments d'un estudi titulat Cànon, un tractat on s'establia un sistema proporcional entre les parts per aconseguir la bellesa ideal. Les seves obres són una aplicació pràctica d'aquest estudi.

El Dorífor és una de les obres més cèlebres de tota l'antiguitat i una obra clau per entendre l'art escultòric de Policlet.

Obres posteriors al Dorífor són: l'Amazona ferida, dedicada al temple d'Àrtemis a Efes (segle V aC); el Diadúmenos; i l'obra més important, una estàtua criselefantina de la deessa Hera destinada al temple de la deessa a Argos.

Policlet era d'Argos i hi va treballar. També va treballar a Atenes durant els primers anys de la segona meitat del segle V aC (coincidint amb la construcció del Partenó). Els millors autors del primer període del classicisme grec eren atenesos i treballaven a Atenes, una ciutat que havia aconseguit, després de la victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques, no només l'hegemonia política i econòmica sobre les altres polis, sinó també esdevenir el focus artístic i cultural més important de tot el món grec.

2. Característiques Generals de l'Estil Clàssic Grec

Tota l'època clàssica és un període de recerca artística entre guerres, on es van assolir plenament les característiques pròpies de l'art grec: l'home com a centre d'interès i, per tant, la representació a escala humana; la importància de la naturalesa; i la recerca de la bellesa, que és sinònim d'harmonia, unint proporció i equilibri entre les parts.

L'arquitectura utilitza un sistema constructiu arquitravat, amb suports verticals i cobertes horitzontals. Els edificis no són monumentals, són equilibrats i les mides proporcionades, tant els religiosos com els civils. En aquests edificis també hi podem trobar les correccions òptiques, petites modificacions per compensar els defectes òptics que l'ull humà percep.

Pel que fa a l'escultura, les característiques són: la utilització de materials com el marbre o el bronze; el tema central és la figura humana masculina en la seva plenitud, on es busca el naturalisme i la bellesa idealitzada, aplicant els cànons de bellesa basats en la proporció i l'equilibri.

És especialment al segle V aC on s'arriba al domini de la tècnica que permet representar el naturalisme en la seva plenitud. Els escultors del segle V aC (Fídies, Policlet i Miró) culminen un procés que havia començat dos segles abans, trencant amb la frontalitat i la simetria, i aconseguint representar la tensió fins i tot en un cos quiet.

L'escultura en època hel·lenística accentuarà l'expressió, la tensió i el moviment.

De l'estil pictòric no en conservem gaires exemples, però sí que coneixem els pintors més famosos i reconeguts de l'època gràcies a les fonts històriques, tot i que no se'n conserven les obres: Apel·les, Apol·lodor, Parrasi i Zeuxis.

Ens podem fer una idea aproximada de com seria la pintura mitjançant la ceràmica, de la qual en conservem milers de peces, i que estava decorada amb pintures.

3. Anàlisi Formal del Dorífor: Elements Clau

És una escultura exempta dempeus. La còpia romana està feta de marbre amb la tècnica de la talla, a partir d'un original de bronze realitzat amb la tècnica de la cera perduda.

Representa un jove atleta nu en actitud de repòs, instants abans de participar en la seva prova de llançament. Amb la mà esquerra sostenia una llança (que no es conserva) que recolzava sobre l'espatlla.

Aquesta còpia, donat el pes del marbre, complementa la figura amb un suport en forma de soca d'arbre. També hi ha un petit suport entre el braç dret i la cuixa.

Aquesta obra està concebuda per ser vista frontalment i és un exemple perfecte de la innovació en l'escultura grega del segle V aC: el motiu del pas. Les fonts antigues ens diuen que havia estat Policlet qui havia estudiat aquest motiu, tot i que ja s'havia utilitzat anteriorment.

En el Dorífor, tot el pes del cos recau en la cama dreta, que està en tensió, mentre que la cama esquerra està flexionada i lleugerament endarrerida, recolzant-se sobre la punta del peu i mostrant-se relaxada.

Aquest recurs de doblegar una cama permet representar en el cos una sèrie de tensions que fan que l'escultura sembli viva.

El maluc dret s'aixeca i el tors, entre el maluc i l'aixella, es contrau. Al costat esquerre, el maluc baixa i el tors s'expandeix.

El braç dret està relaxat al llarg del cos i l'espatlla dreta baixa lleugerament. El braç esquerre està doblegat i en tensió, aguantant la llança, i l'espatlla esquerra està més alta que la dreta.

El cap està lleugerament girat a la dreta.

Hi ha una S invertida que segueix la figura pel centre del cos.

Aquesta composició segueix un ritme anomenat quiàstic, que a partir del Renaixement es coneixeria com a contrapposto. Aquest ritme, mitjançant un estudi de correspondència de parts en tensió i parts relaxades, i la manera com l'anatomia s'adapta a aquestes alternances, permet assolir un naturalisme total.

El bronze original segurament conferia un cos més elàstic i jove, i els cabells estaven disposats de manera més natural.

S'aconsegueix trencar amb qualsevol semblança a l'escultura arcaica.

4. Significat i Funció del Dorífor

El Dorífor, com altres obres de Policlet on representava atletes, és un exemple que il·lustra l'ideal atlètic.

La pràctica de l'esport a Grècia va tenir sempre un paper molt important en la societat, ja que amb l'exercici físic no només s'aconseguia un cos sa, àgil i fort, sinó que a més l'esport servia per aprendre valors com la constància, l'esforç i la resistència.

A més, el gimnàs també tenia un paper destacat perquè afavoria els contactes humans. Aquesta educació al gimnàs era una veritable escola de formació per als ciutadans.

En alguns santuaris se celebraven els jocs sagrats. Hi ha quatre santuaris especialment destacats on es feien activitats esportives:

• Els Jocs Olímpics, al santuari de Zeus a Olímpia.
• Els Jocs Pítics, al santuari d'Apol·lo a Delfos.
• Els Jocs Ístmics, al santuari de Posidó a Corint.
• Els Jocs Nemeus, al santuari de Zeus a Nemea.

L'atleta que guanyava rebia un premi simbòlic, que representava una gran glòria per a la seva família, per a ell i per a la ciutat, la qual oferia, habitualment, un koúros al santuari. Els jocs eren oberts a tots els grecs.

Sembla ser que, segons les fonts, les escultures de Policlet van representar sovint el tema de l'atleta.

Les figures de Policlet eren més amples i robustes que les de Fídies i van passar de moda ràpidament. Però el que va perdurar per sempre, amb variacions de cada escultor, va ser el seu cànon de proporció, que va tenir una gran influència en grecs i romans posteriors, i també el ritme quiàstic, que ha estat seguit al llarg de la història de l'art per molts moviments i que continua vigent en els nostres dies.