Anàlisi del narrador: Materialisme i foscor amagada

En el segon relat, «Un trau a l’infinit», el narrador condueix de seguida l’interventor decebut cap a una casa comercial, de manera que la descoberta de la quarta dimensió es transforma en un decorat per a un espot publicitari. I, encara, abans li havia recomanat que «en un món de tanta idea fixa» trobaria més reconeixement dirigint les seves aptituds cap a «patents remunerables». A «El millor amic», en saber que l’extraterrestre té un sistema de traducció simultània, el narrador exclama: «És summament pràctic. Us cansareu de vendre’n. Aquí teniu un bon mercat». També en la narració número cinc —la titulada «No s’admeten corones»— l’acció es produeix entre dos bons comerciants. En definitiva, els relats demostren que el personatge-narrador és capaç de fer negoci de qualsevol cosa.

L’actitud comercial davant la vida es complementa, en l'ordre del raonament, en un definitori «tocar de peus a terra», que s'oposaria al «somiatruites», una altra de les característiques més estereotipades aplicades al poble català. Persona sensata, que medita les decisions i és hàbil per a la vida pràctica, ja en el segon relat —«Un trau a l’infinit»— el físic Enric Comajustants és definit com «un dels millors tocadors de peus a terra del país». Els distints relats estan plens d’actituds i expressions en aquest sentit. A «Nosaltres dos», la part física replica a la seva consciència: «Veig una cosa i me la crec si la puc tocar. Si no, la poso en quarantena». I tot seguit: «puc assegurar que mai no he estirat més el braç que la màniga», en una expressió que sintetitza els dos aspectes del materialisme assenyalats.

Part de la resta de trets definitoris esdevé una extensió, fins a cert punt lògica, d’aquest primer aspecte. El personatge-narrador és d’idees fixes, poc reflexiu i força curt, però, de fet, té una idea molt positiva d’ell mateix, es creu intel·ligent i llest, experimentat i astut en les coses de la vida, d'aquells que se les veuen venir, de manera que és impossible enganyar-lo. El primer tret és evident a «Invasió subtil», el relat que obre el volum, quan el narrador s’entesta a veure un japonès en el comerciant que no té cap tret físic oriental, ni cap costum culinari estranger i, a més, ven sants d’Olot. El mateix passa en el tercer relat, quan es considera molt lúcid perquè ha descobert que el *sexòfor* o extraterrestre té por dels gossos. A «Nosaltres dos», tot i que la consciència insisteix que ell és feble, és capaç d'afirmar: «estic segur que jo sóc modest, com totes les persones que realment valen». En definitiva, però, es mostra com un «milhomes» que es fa el valent, quan és covard i insegur, tal com ho demostra la seva necessitat imperiosa de mantenir unes bones relacions amb l'autoritat.

Malgrat ser temorenc, o potser com a conseqüència, aquest personatge-tipus que sembla inofensiu mostra un aspecte ben inquietant. Em refereixo a la desconfiança congènita que l'acompanya i que el fa ser malpensat i intentar no comprometre's mai amb res ni amb ningú. Per aquesta via, i si veu amenaçada la seva seguretat o la seva imatge davant l'autoritat, és capaç de ser violent, d'arribar a l'agressió física o d'inhibir-se segons convingui. Aspectes que la «mirada ingènua» fa arribar al lector de forma edulcorada, en segon terme, com si no fos important. L'estranyesa que li suposa la presència d'un casc buit il·luminat amb llum fosforescent a «El millor amic» li fa exclamar: «Sort que un pensa que a barallar-se sempre s'hi és a temps. Si no, li hauria ventat una bastonada irreparable. Jo (és bo de saber-ho) pico fort.» En les narracions posteriors, com a «No s'admeten corones» i, sobretot, a «Zero a Malthus», intenta no comprometre's, encara que es presenta de tal manera que el lector es veu empès a considerar-lo un bon jan perquè finalment sembla que els «ajuda». A «Zero a Malthus», l'organització asèptica de la mort —irònicament quan s'ha trobat el «sèrum de la vida perenne»—, que recorda l'extermini dels jueus en els camps nazis, disculpa el personatge-narrador de tota actuació enèrgica en contra de la mort del seu oncle i acaba per esperar el testament i continuar la seva vida com si res no hagués passat, després d'oblidar que podria estar menjant-se el propi parent. Mentre que a «Vinc per donar fe», el protagonista es converteix directament en l'assassí de la seva cosina.