Anàlisi del Panteó d'Agripa i Adrià a Roma

Catalogació del Panteó

Títol

Panteó

Autor

Desconegut (atribuït a Apol·lodor de Damasc per alguns)

Cronologia

118-128 dC (reconstrucció d'Adrià)

Materials

Formigó, granit, maó, marbre i fusta

Tipologia

Temple

Estil

Romà imperial

Sistema constructiu

Arquitravat i voltat

Lloc

Camp de Mart (Roma)

Context Històric i Cultural

El Panteó original va ser construït durant l'època de l'emperador Octavi August (per Agripa, com s'esmenta més endavant). Posteriorment, es va cremar i va quedar gairebé destruït. L'emperador Adrià el va fer reconstruir de nou entre el 118 i el 128 dC, per això la cronologia principal correspon a aquesta reconstrucció. Adrià ha passat a la història com un emperador notable, que també va restaurar l'administració i el dret civil romà.

L'art romà va incorporar molts elements del grec, però no exclusivament. També van prendre elements arquitectònics dels etruscos, com per exemple l'ús de la volta i la cúpula, encara que els etruscos, al seu torn, podrien haver-se inspirat en les estructures cobertes dels mesopotàmics i els tholos micènics. Durant l'època d'Adrià, la influència de l'art grec és particularment destacada.

Anàlisi Formal

Elements de Suport

Els principals elements de suport són:

• El tambor: Un gran cilindre sobre el qual s'assenta la cúpula. El mur del tambor combina formigó romà amb tres sèries superposades d'arcs de descàrrega fets amb maons (opus latericium). Aquests arcs actuen com a contraforts interns, distribuint la pressió de la cúpula cap a vuit grans pilars interns, evitant així que la cúpula col·lapsi.
• Les columnes del pòrtic: Vuit columnes monolítiques (d'una sola peça, a diferència de les gregues fetes amb tambors superposats) de granit que suporten l'entaulament del pòrtic d'entrada.

Elements Suportats

Els elements suportats inclouen:

• L'entaulament del pòrtic, que és llis.
• La coberta a dos aiguavessos del pòrtic.
• La cúpula semiesfèrica que cobreix l'espai interior (la cel·la).
• El sostre del pòrtic, originalment amb encavallades de bronze.

Espai Exterior i Integració

El pó>

Espai Interior

La cel·la té una planta circular. Vuit grans pilars estructurals, dissimulats en el mur, sostenen la cúpula. Entre aquests pilars s'obren vuit grans nínxols o exedres (alternant formes semicirculars i rectangulars), que originalment albergaven estàtues de déus.

Els murs interiors estan revestits amb marbres i materials nobles. Estan decorats amb columnes, pilastres i frontons que tenen una funció principalment ornamental, no estructural. Al nivell superior, una filera de finestres (posteriorment tapiades o modificades) obrien a una galeria superior.

El paviment està format per un disseny geomètric de quadrats i cercles inscrits, realitzat amb marbres de colors. Aquest conjunt d'ornaments no és arbitrari, sinó que amaga el complex sistema de càrregues que sosté l'edifici.

La cúpula és una obra mestra d'enginyeria. Està formada per una estructura d'anells i nervis radials, alleugerida mitjançant cassetons (compartiments buits de forma quadrada), que disminueixen de mida a mesura que ascendeixen. Aquests cassetons no només redueixen el pes, sinó que també creen un efecte visual i decoratiu. Hi ha cinc anells de 28 cassetons cadascun.

Al cim de la cúpula s'obre un òcul, una obertura circular d'uns 8-9 metres de diàmetre, sense cobrir (originalment podria haver estat protegit per làmines d'alabastre o bronze, però avui està obert al cel). La seva funció principal és la il·luminació i la ventilació de l'espai interior. Simbòlicament, representa el sol o l'ull del cel que connecta el temple amb els déus.

Estil

L'ús de la cúpula i la volta prové de l'arquitectura etrusca i romana anterior. Tampoc el temple de planta circular era un invent exclusivament romà; els micènics ja construïen tombes tipus tholos de planta circular. No obstant això, el Panteó és una grandiosa obra d'enginyeria romana per la seva escala i perfecció tècnica.

Ha estat una font d'inspiració constant al llarg de la història de l'arquitectura. Per exemple, durant el Renaixement, l'arquitecte Filippo Brunelleschi es va inspirar en el Panteó per a la cúpula de la catedral de Florència (Santa Maria del Fiore), i també va influir en la construcció de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

Interpretació

Funció

La funció original era religiosa. Estava dedicat a tots els déus del panteó romà (d'aquí el seu nom, Pantheon, "de tots els déus"). També es suggereix que podria haver servit com a lloc de reunions públiques o fins i tot com a tribunal. A partir del segle VII (any 609 dC), va ser consagrat com a església cristiana (Santa Maria ad Martyres), funció que conserva actualment.

Explicacions

Es creu que el disseny del Panteó buscava ser una analogia de l'esfera celestial. Les seves proporcions perfectes (l'alçada interior és igual al diàmetre de la cúpula, formant una esfera perfecta inscrita a l'interior) i l'estructura representaven la concepció cosmogònica i religiosa dels romans. Era concebut com la morada de tots els déus, una síntesi arquitectònica del cel i la terra.

Símbols

• Interior: Originalment, hi havia set grans nínxols o exedres on es col·locaven les estàtues de les set divinitats planetàries (Sol, Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri, Mart). Venus (divinitat de la gens Júlia) i Mart (déu de la guerra i pare llegendari de Ròmul) ocupaven un lloc destacat.
• Pronaos (Pòrtic): Es creu que hi havia estàtues de l'emperador August i del seu gendre Marc Vipsani Agripa, el promotor del primer Panteó.
• Cúpula: Els cinc anells de 28 cassetons cadascun podrien tenir simbolisme numèric. El número 28 es relaciona amb els dies del mes lunar, i el conjunt podria representar els cels. L'òcul simbolitza el sol o la connexió directa amb el diví.

Encàrrec i Recepció

La construcció inicial s'atribueix a Marc Vipsani Agripa, amic i gendre d'August, cap a l'any 27 aC. Aquest primer edifici va ser destruït per un incendi l'any 80 dC i possiblement afectat per un altre posteriorment. L'emperador Adrià va encarregar la seva completa reconstrucció entre els anys 118 i 128 dC, donant-li la forma que coneixem avui. Tot i que l'arquitecte és desconegut, alguns historiadors suggereixen que podria haver estat Apol·lodor de Damasc, un arquitecte de confiança de l'anterior emperador Trajà, encara que la relació entre Adrià i Apol·lodor era complexa.