Anàlisi del poema 'Vora la Mar' de Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer - Vora la Mar

Anàlisi del poema

L'autor d'aquest poema és Jacint Verdaguer, poeta de la Renaixença, on parla del triomf i la plenitud, i de la crisi de finals de la seva vida.

Aquest poema tracta sobre molts temes:

• La contemplació del paisatge com a instrument per entendre's un mateix.
• L'evocació del passat i la incertesa del futur.
• La persecució d'un món ideal.
• La caducitat i la insaciabilitat del temps.
• La fal·làcia o engany de la creativitat poètica.
• L'anhel d'immortalitat.

La seva estructura consta de tres blocs de tres, quatre i tres estrofes respectivament. En les tres primeres, la veu poètica ens parla en present, però a l'inici de la quarta estrofa, el verb “aixequí” ens marca un canvi de visió cap al passat, amb alguns temps de present. I, finalment, en la vuitena estrofa es torna a imposar la veu en present, ara, però, amb el complement d'alguns verbs en futur que clouen el poema.

Estructura i temàtica

Per ser més concrets, aquest poema el podem dividir en tres parts:

1. La primera part està composta per les 3 primeres estrofes, en les quals es descriu un ambient per mitjà de l'exaltació de la natura. A banda, també diu que se sent petit davant de la grandesa de la Terra i el mar.
2. La segona part són les 4 estrofes següents, en les quals es descriuen sentiments, emocions i fets del seu passat.
3. L'última part la conformen les 3 estrofes que queden, on hi ha incertesa pel futur.

A la primera estrofa, Verdaguer lamenta la pèrdua, per sempre, de la llengua catalana. A la segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l'enyorament, de l'elegia. Ara s'associa el paisatge amb la família i, enyorant els elements físics, hom evoca els personals. La tercera estrofa és també un cant d'enyorament perquè sembla una última maniobra per recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. En la quarta estrofa, el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. A la cinquena estrofa torna l'evocació del que podia haver estat i no és: la llengua catalana. I a la sisena estrofa, Verdaguer evoca la seva infantesa a Catalunya i, amb l'exaltació del lloc d'origen, lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la pàtria.

Mètrica i figures retòriques

El poema té sis estrofes de vuit versos decasíl·labs que es combinen amb els hexasíl·labs formant estrofes de quatre versos amb l'esquema de rima encreuada: 10A/6b/10A/6b

I les figures retòriques que podem trobar són les següents:

• Metàfores: “astre rei”, “llàntia encesa”, “mirall de les estrelles”, “platja del mar dels cels”.