Anàlisi dels Plans Urbanístics a Espanya

El Pla Irregular: Fa referència a la ciutat preindustrial.

Delimitació de muralles que aprofiten tot l’espai interior, i té com a resultat un conjunt caòtic d’edificis alts i sense un ordre fix, carrers estrets i irregulars. Els carrers s’han adaptat a les exigències del trànsit i una part dels habitatges s’han remodelat i s’han dotat de serveis imprescindibles. Els sectors monumentals estan ben adequats i es poden convertir en barris museu.

El Pla Ortogonal: Al segle XIX i XX, quan les ciutats es van dissenyar en eixamples. Els carrers es tallen perpendiculars entre ells, això fa que les illes siguin quadrades o rectangulars i els edificis en una disposició molt ordenada. Facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats. Afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i horitzontals i les vies diagonals per als trajectes transversals.

El Pla Radiocèntric o Radial: A partir d’un punt central d’algun edifici o monument històric surten carrers i avingudes que s’allunyen del centre fins als diversos espais en què s’articula la ciutat. Vies concèntriques, cinturons urbans, que permeten la connexió entre els diversos barris sense la necessitat de passar pel centre. Afavoreix una visió centralitzada de la ciutat i afavoreix el fet que es concentrin al seu centre urbà bona part de les activitats i les comunicacions.

La Ciutat Jardí: Es van construir com urbanitzacions destinades a segona residència que consumien molt d’espai.

A Espanya, barris de cases adossades del segle XX, a causa de la dispersió i l’aïllament respecte als equipaments i les activitats, són ciutats de baixa densitat.

La Ciutat Funcionalista o Racionalista: Principis del segle XX: construir blocs de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per dedicar-lo a zones verdes i obertes. Racionalitat i funcionalitat; es creia que l’arquitectura havia de ser útil i pensar en les seves funcions.

A Espanya, entre 1960 i 1980, barris residencials, concentració de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs equipaments i zones verdes.

Les funcions urbanes són les activitats que la població fa cada dia i que condicionen la utilització de l’espai de la ciutat.

Madrid: Gran aglomeració formada per la capital i altres municipis de la mateixa província. Comparteix la jerarquia superior del sistema urbà espanyol amb Barcelona. Gran centre de serveis i administratiu, a més de pol industrial de la Meseta.

Eix Mediterrani: De França a Cartagena amb metròpolis com Barcelona i València. La funció econòmica és diversa: hi ha grans centres de serveis, zones industrials i un fort desenvolupament turístic.

L’Eix de la Vall de l’Ebre: La principal ciutat és Saragossa i Logronyo. La funció industrial és la bàsica.

L'Eix Cantàbric: Aglomeracions de Pamplona, Santander, Oviedo-Gijón i les tres capitals basques, especialment Bilbao. La funció industrial.

L’Eix Atlàntic Gallec: Destaquen les aglomeracions de la Corunya i Vigo-Pontevedra, amb influència regional i funció industrial i portuària. Ferrol a Vigo.

L’Eix Andalús: Es distingeix la vall del Guadalquivir, amb la metròpoli sevillana com a principal ciutat i funcions diversificades, i l’eix mediterrani, amb aglomeracions urbanes de menor jerarquia i orientades al turisme, on destaca Màlaga.

Les Illes Canàries i Mallorca: Aglomeracions de rang mitjà (Palma de Mallorca, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas) amb una important funció turística.

Funció Residencial: Equipaments i infraestructures per assegurar el benestar dels ciutadans i el correcte funcionament dels serveis.

El Nucli Antic: Eixamples i barris obrers.
Funció comercial: intercanvi de productes i serveis. Funció política i administrativa.

Funció industrial: zones urbanes i polítiques industrials. Funció cultural, lúdica i turística, militar, exteriors (àrea d'influència).