Anàlisi de l'escultura 'Nit de Lluna' de Leandre Cristòfol

Nit de Lluna. Leandre Cristòfol

Aquesta escultura va ser realitzada per Leandre Cristòfol l’any 1935 i es tracta d’una de les primeres obres no figuratives d’aquest escultor lleidatà. Es troba al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (MAMLL) i les seves dimensions són 42x32x22 cm. Està signada (“Cristòfol 1935”) a l’angle inferior esquerre del marc de fusta.

Es tracta d’un assemblage, és a dir, la unió de diferents materials i objectes de forma que s’aconsegueix un efecte tridimensional. En aquest cas, els materials, d’ús quotidià, són la fusta vista, la fusta tenyida i el vidre. Més concretament, són un fus de filar i un ou de sargir, una peça circular de color blau i una vitrina de fusta pintada de negre amb fons semicircular. Existeix una altra versió del mateix artista al MNAC amb unes mides de 71x40 cm i sense vidre ni marc de fusta.

Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 - Lleida, 1998) va néixer en el si d’una família humil de camperols i aquest entorn rural serà sempre un referent per a ell, malgrat que va viure sempre a Lleida des de l’any 1922, on es va traslladar amb 14 anys per aprendre el que serà el seu ofici, ebenista i fuster, fonamental també en la seva activitat artística. Des dels anys 30 va començar a realitzar obres escultòriques de caràcter no figuratiu, com l’obra que comentem o l’escultura De l’aire a l’aire (1933), entre d’altres. Internat en diversos camps de presoners després de la guerra civil, va tornar a instal·lar-se a Lleida, on va sobreviure treballant com a fuster i ebenista, immers, des del punt de vista artístic, en una espècie d’exili interior del qual emergeix a partir de 1957 quan torna a l’escultura experimental i avantguardista. El reconeixement públic li arribarà als anys 80, per part de la crítica, i rebrà diversos guardons i premis, amb exposicions a París (Centre Pompidou) i a la Fundació Miró de Barcelona.

Anàlisi formal

La composició d’aquesta obra s’estructura a partir de la senzillesa aparent de les línies, rectes i corbes, horitzontals, verticals i inclinades, dominades per la línia diagonal del fus de filar que sembla presidir la peça escultòrica, amb un punt de vista exclusivament frontal al trobar-se tota l’escultura emmarcada com si fos un quadre.

El tractament de les figures i de les formes es basa en un llenguatge clarament no figuratiu, que no es correspon amb una realitat exterior que puguem reconèixer fàcilment, ja que predomina el caràcter al·legòric i simbòlic amb una intenció poètica. Els recursos plàstics es limiten al contrast entre línies rectes i corbes, superfícies llises, unes acolorides i altres sense tintar que destaquen sobre un fons negre que potencia la presència humil i discreta d’aquestes formes simples. És aquesta senzillesa i atemporalitat la que proporciona el to poètic a l’obra, com si fos novament un “menys és més” aplicat en aquest cas a una escultura avantguardista, que, emmarcada com està, es converteix pràcticament en una obra pictòrica, sense ser-ho, com una vitrina en la qual s’exposa un objecte valuós, important, quan en realitat són simples objectes d’ús quotidià, familiar, personal i, novament, humils i senzills. Es tracta d’objectes que materialitzen les emocions personals de l’autor a partir de formes aparentment fredes. El moviment fictici es resumeix en la línia recta diagonal del fus de fusta, inclinada, com una ballarina que es desplaça sobre un escenari suau, blau, llis i horitzontal.