Anàlisi d'Escultures: El Profeta i Dona i Ocell

El Profeta

Autor:

Pablo Gargallo

Localització:

Centro de Arte Reina Sofia (Madrid), Museo Gargallo (Zaragoza)

Cronologia:

1933 (guix), 1936 (bronze)

Tema:

Religiós i simbòlic

Material:

Bronze

Tipologia:

Exempta

Context històric:

Dècada dels anys 30, Estat espanyol Segona República, societat polaritzada entre dretes i esquerres, a les portes de la Guerra Civil. Acabada la guerra la situació empitjora tant econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l'enfrontament entre feixistes i comunistes. Pablo Gargallo, aragonès emigrat a Barcelona, on va viure i estudiar a l'Escola d'Art i on es va relacionar amb els artistes modernistes catalans, va viatjar a París, on va entrar en contacte amb les avantguardes del moment.

Anàlisi formal:

Descripció:

Escultura exempta de bronze, dempeus i monocroma, feta a base de planxes de metall retallades, que representen un profeta que clama en el desert.

Composició:

És asimètrica per les diferents posicions de braços i cames i desproporcionada degut al cap petit i extremitats exagerades, llargues. Predomina la línia recta vertical, la composició és oberta amb el braç enlairat i la mirada cap a l'observador, admet diferents punts de vista, llums i clarobscurs. Gargallo juga amb el contrast entre l'espai i la matèria, importància dels forats. Per tant busca l'equilibri entre espais i buits, rectes i corbes còncaves i convexes, llum i ombra.

Moviment:

Figura dinàmica per joc de corbes i un moviment real i ràpid.

Expressivitat:

Expressa seguretat, lideratge, crida, és molt expressiva.

Anàlisi estilístic:

El seu estil és cubista. Influències: rep influència del cubisme de Picasso i dels expressionistes. Gargallo influirà sobre els escultors contemporanis com Henry Moore.

Significat i funció:

Té una funció útil i estètica per ser exposada en galeries o espais públics i expressiva. La seva funció és simbòlica i propagandística de les idees pacifistes i democràtiques contra els totalitarismes polítics europeus del moment.

Dona i Ocell

Autor:

Joan Miró (Barcelona 1893 - Mallorca 1983)

Cronologia:

1982

Tipologia:

Exempta

Materials:

Ciment, en part recobert de trencadís de diferents colors.

Dimensions:

22m d'alçada

Estil:

Abstracte

Tema:

Al·legòric

Localització:

Parc Joan Miró de Barcelona.

Context històric:

Dona i Ocell, de Miró, dóna la benvinguda als qui arriben a Barcelona.

Anàlisi formal:

És una forma vertical i complexa. Com si es tractés d'una ceba o una tija que a dalt acaba amb una mena de brot, poncella o cap de bolet. Com un rodet desigual i inclinat, buit, tot de trencadís blanc per dins, lluent quan rep la llum, coronat amb una mena de mitja lluna groga, de banyes ben definides. Tija i brot estan separats per una línia horitzontal que marca una discontinuïtat. El color s'usa de forma variada. Les textures matisades amb efectes fets mitjançant el trencadís, tenen dinamisme, es solapen, com en un moviment suau; a vegades estan, en part, destacats en alguna banda per un fil blanc, com definint un relleu. L'entorn és urbà, l'escultura destaca sobre un fons amb edificis construïts en diferents èpoques i amb diferent tipologia. És l'element més gran d'aquest espai; és dins d'un estany, prop del marge en el qual es reflecteix. És un punt de la ciutat amb molt de trànsit, molt visible, la seva mida li dóna monumentalitat i així es converteix en una obra d'art coneguda per molta gent. En poder-li donar la volta, té molts punts de vista.

Significat i funció:

S'ha indicat un presumpte significat establint diverses relacions entre l'escultura i diferents òrgans, criatures i elements de la Natura. L'obertura negra, vertical, s'ha relacionat amb les vulves de la Gran Maternitat, de San Francisco, o de la Dona (1981) de l'Ajuntament de Barcelona; el fust en conjunt sembla tenir una forma fàl·lica. Funció: Urbanística.

Models i influències:

Joan Miró i el moviment surrealista que reclama la llibertat més absoluta per a l'artista. Miró té una mirada lliure, neta, no pretén trencar cap convenció, -encara que ho faci-, ni fer referència a cap mitologia, història o metodologia (com la psicoanàlisi), només està atent a allò que li interessa i indiferent a l'efecte que la seva obra provoca.