Anàlisi de l'Ètica, el Cosmos i la Ciència: Relativisme, Big Bang i Més

El formalisme ètic Crítica a les ètiques materials i heterònomes

Kant denomina les ètiques anteriors a ell “ètiques materials de béns” perquè indiquen quina és la matèria, el contingut d’allò bo, i també “ètiques heterònomes” perquè identifiquen allò moralment bo. Les critica perquè, si tingués raó:

• La voluntat seria heterònoma i no autònoma: els éssers humans seríem incapaços de donar-nos els nostres propis fins.
• Només considerarien com a deures morals aquells que ens ajudessin a assolir aquest fi ja donat. Els deures només obligarien de forma condicionada al fi.

La consciència moral: imperatiu categòric

Anomenem imperatius les ordres que ens ordenen obrar d’una manera o d’una altra.

HIPOTÈTICS

• Obliguen només les persones que volen aconseguir un fi.
• L’acció expressada en l’ordre és un mitjà per aconseguir el fi.
• La forma de l’ordre és “si vols ser x, has de fer y”, i mana, només condicionadament als que estan interessats en x.
• Són consells d’una raó prudencial o calculadora, no ordres morals.

CATEGÒRICS

• Obliguen de forma universal i incondicional.
• La forma de l’ordre és “has (o no has) de fer x”
• No s’ha de matar o no s’ha de mentir perquè fer-ho no és propi de persones.
• Són ordres morals. Si no matem o no mentim només per por a anar a la presó, estem “rebaixant la humanitat en la nostra persona”.

El relativisme moral

El relativisme va néixer a Grècia amb els sofistes (segle v a.C), especialment amb Protàgores, quan aquests pensadors van comprovar en els discursos públics la diversitat de punts de vista i el fet que cadascun d’ells pogués defensar-se amb arguments aparentment convincents, sense poder trobar un criteri per dirimir les disputes.

L’etnocentisme

Afirma la impossibilitat de justificar la bondat d’una opció amb qualsevol ésser humà per interlocutor. Per a l’etnocentrista, només podem justificar una decisió davant d’aquells que ja comparteixen la nostra forma de vida, perquè només ells ens poden entendre.

L’escepticisme

Afirma que com que no podem trobar cap criteri per preferir unes opcions o unes altres, cap és millor, i és impossible distingir realment entre el que és just i el que és injust, entre el que és bo i el que és dolent. Encara que ens veiem obligats a prendre decisions, mai no els trobarem una justificació racional.

El subjectivisme

Per al subjectivisme, les qüestions morals, a diferència de les científiques, són subjectives, perquè mentre en el terreny científic és possible posar-se d’acord atenent les dades o els experiments, en el cas dels judicis morals no s’hi pot recórrer i, per tant, és impossible arribar a posar-se d’acord amb raons.

La racionalitat avaluadora, encarregada de fixar els fins o valors últims.

L’emotivisme

Segons els emotivistes, les afirmacions morals només pretenen expressar emocions i sentiments, i no augmentar el nostre coneixement. L’emotivisme va créixer en el segle XVIII, que afirmava que la maldat o la bondat d’un acte es percep pel sentiment que experimenten davant seu, no perquè la raó ens ho mostri. En el segle XX apareix de nou l’emotivisme com un dels corrents de l’anàlisi del llenguatge moral, representat per autors com Alfred Julius Ayer i Charles Leslie. Segons ells, els predicats morals no exigeixen res comprovable, sinó que expressen aprovació o desaprovació. Per això tenen una doble funció: expressar sentiments o emocions subjectives i influir en els interlocutors per provocar-los la mateixa actitud de qui parla.

La pregunta pel cosmos

La cosmologia, amb l’ajuda de les explicacions de l’astronomia, la física i les matemàtiques, estudia l’origen i l’evolució de l’univers. Ja els primers filòsofs grecs van ser cosmòlegs. Tots van elaborar concepcions del món amb les quals pretenien explicar-ne l’origen, composició, funcionament i sentit.

L’origen de l’univers

Antecedents històrics

Des de la perspectiva de la tradició judeocristiana i més tard de la musulmana, l’univers va començar en un temps passat, i no gaire llunyà, com a resultat de l’acte creador i directe de Déu. Sant Agustí, en el llibre La ciutat de Déu, planteja que la creació devia haver tingut lloc uns 5.000 anys a.C. Per contra, el pensament grec, aliè a la idea d’una creació a partir del no-res, acceptava com un fet inqüestionable l’existència de l’ésser humà i del món des de sempre.

La perspectiva actual

L’any 1948, Gamow va plantejar que l’univers havia tingut l’origen en un punt de l’espai i el temps fa, aproximadament, 15.000 milions d’anys. S’anomena aquest moment big bang o gran explosió. Des del big bang, l’univers està en expansió i ho fa d’acord amb la idea de l’espai corb proposat per Einstein. És a dir, com ho faria un globus que es va inflant. L’univers pot seguir expandint-se indefinidament o tornar a contraure’s fins a arribar altra vegada a contenir en un punt tota la massa, de manera que es produeixi el big crunch o gran impulsió, que podria produir de nou, passat el temps, una altra explosió i generar així una successió infinita de cicles en expansió i contracció.

Concepcions alternatives de la ciència

Per Paul Feyerabend (1924-1994), cap de les metodologies de la ciència fins ara proposades no ha tingut èxit. I atesa la complexitat de la història humana, és molt poc raonable esperar que la ciència sigui explicable sobre la base d’unes quantes regles metodològiques: “Totes les metodologies tenen les seves limitacions i l’única “regla” que queda és la de “tot val”.

Feyerabend proposa una concepció de la ciència consistent a renunciar completament a la idea que la ciència és una activitat racional. Pensa que l’elevat respecte que avui se sent per la ciència es deu al fet que se la considera com l’única a posseïdora de la veritat, però segons el seu parer, la ciència no té característiques especials que la facin intrínsecament superior a altres formes del coneixement, com els antics mites o el vudú. Considera que l’elecció entre diferents teories es realitza des dels valors i desitjos subjectius dels individus i que, per això, la pretensió d’objectivitat de la ciència és vana.