Anàlisi de la ironia i crítica social en Pere Calders

Anàlisi de Filomena i la sàtira social

4. Resumint la resta del relat, Filomena, que passarà a fer història dins el país com una «exemplar ciutadana», té la virtut de convertir el seu fill neulit en un davanter admirat tot entrenant-lo a donar coces (referència novament a les bèsties) a un sac fins que sap defensar-se a l’escola, tot i que més aviat sembla deforme per la musculatura de la cama.

Un cop esdevé un famós i aplaudit jugador i, per quedar bé amb l’autoritat competent, el fill es canvia el nom català pel de Sánchez, encara que el públic l’anomena Felipó-la-Barrera o, simplement, Barrera, terme que també conté una segona lectura. Amb els jocs de paraules habituals i amb una primera persona del plural prou eloqüent, el narrador comenta: «La carrera del noi de la Filomena fou fulgurant».

La societat consumida: El triomf del petitburgès

Si aquest és el relat del triomf del poble, «La societat consumida» l’és de la classe comerciant i petitburgesa. Després de presentar novament una situació inequívoca de dictadura en el primer paràgraf del relat (es dona l’ordre que tothom es posi una anella al nas i qui s’hi negui no podrà obtenir el passaport, entre d’altres amenaces), Calders dona la volta al relat i el presenta des dels moviments que fan diversos personatges —en destaca l’oncle Oleguer— per treure profit de la situació, no revoltant-s’hi sinó subjugant-s’hi ben cofois de fer-hi negoci.

Ironia i pactisme en l'obra de Calders

No cal insistir en les contínues ironies que travessen el relat d’un extrem a un altre, de tots els esforços absurds per obtenir la llicència de fer les anelles en lloc de negar-se a dur-les. L’al·lusió als catalans torna a ser clara: «Arribaren notícies que a les regions de sobrietat obligada, la gent només s’apuntava a l’acer inoxidable, i encara, perquè es produí un moviment quasi popular demanant un material més barat, com ara la llauna o l’alumini. Aquí no. Amb prou feines si es veia altra cosa que metalls nobles que evidenciaven la nostra passió per la prosperitat. Perquè som així: treballadors (ja se sap), però a l’hora de posar-nos els guarniments no mirem prim».

Finalment, l’oncle Oleguer se surt amb la seva i aconsegueix la patent per fabricar les anelles perquè, conclou, «no m’agrada que ens trepitgin», en una impagable frase que explica el tipus de crítica que Calders fa al pactisme acomodatici del petitburgès.