Anàlisi literària d'Abenlied: Simbolisme i música

Anàlisi de l'obra Abenlied

Abenlied significa, en alemany, «cançó de capvespre». El títol té coherència perquè vol transmetre al lector les sensacions tan íntimes i personals d'aquest ambient de manera subjectiva, amb els batecs de l'ànima. El poema líric ens situa en un clima propi de Torres: el de la música i el del precís moment temporal, tan màgic i melancòlic, quan mor el dia. És una descripció molt pictòrica dels elements del sol ponent de novembre, com el cel, els núvols, el vent (ales) i la boira; tots són elements vaporosos i ventosos que acompanyen aquest paisatge tan delicat, emocionalment parlant.

La natura i l'estat anímic

Les descripcions que fa de la natura ajuden a comprendre l'estat anímic del «jo poètic»: el capvespre o la tardor ens traslladen a un espai o temps de calma, de llindar cap a la nit o l'hivern, cap al misteri i l'agonia. En el poema hi ha una policromia gradual que es va enfosquint lentament i dóna pas al vespre.

Simbolisme i referències musicals

Les al·lusions a sons, colors i perfums, amb l'intent de provocar un cert estat d'embriaguesa sensorial, són pròpies del simbolisme, moviment al qual pertany el poeta. En el pas del vespre cap a la nit, tot es comença a tornar més evanescent i el sentit de l'oïda domina sobre el de la vista:

• Un toc de campana.
• El batec del seu pit.
• Cant de melangia.
• El violoncel.

Tot això arriba fins a la música del compositor romàntic Robert Schumann, perquè les seves peces són melancòliques, tal com defineix l'ambient d'un dia de tardor. Per tant, el poema és un elogi, un homenatge a la música del gran compositor alemany. El «jo poètic» vol destacar en primer terme la presència de la música i la seva capacitat d'elevació i de fusió.

El pas del temps i la finitud

El tema principal seria el pas del temps, del vespre cap a la nit, però donant importància a les coses més insignificants; es produeix un embadaliment davant el món. El cel, els núvols, el vent, la boira, el toc de campana i les flors són coses úniques i irrepetibles que ens poden transportar a un altre món on hi predomina la tranquil·litat, la serenitat, el gaudir i la hipnotització.

Totes aquestes coses no es repetiran mai de la mateixa manera i van marcant el final del dia; d'aquí el vers que diu: «el dia mor en cada cosa». Podríem dir que s'està imaginant la pròpia mort com una posta de sol de tardor, on el sol s'apaga i la foscor de la nit arriba; és a dir, la seva vida està arribant a la seva fi, des d'una perspectiva cristiana, amb pau.