Anàlisi d'Obres d'Art: Kandinski, Sullivan i Domènech i Montaner

Composició IV (Marc Pinar)

Dades bàsiques

Autor: Vasili Kandinski (Moscou 1866 - Neull-sur Seine, Paris 1944)
Títol: Composició IV.
Cronologia: 1911
Material: Oli i aquarel·la
Suport: Tela
Mides: 160 x 250cm
Ubicació original: -
Ubicació actual: Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen, Düsseldorf.

Biografia

Kandinski és l’artista que fa el primer pas vers l’abstracció. Si bé els seus inicis estigueren vinculats a l’expressionisme del grup Der Blaue Reiter, acabà orientant-se vers l’abstracció, primer d’una manera lírica i després de manera més racional quan entrà com a professor al Bauhaus. Teoritzà les seves experiències en dos llibres: Sobre l’espiritualitat en l’art i Punt i línia sobre el pla.

Descripció formal

Iconografia: Abstracta, malgrat que es fonamenta en un paisatge de conte. Així, doncs, l’obra està presidida per una muntanya blava sobre la qual hi ha un castell; a l’esquerra, una batalla campal entre els defensors del castell (línies rectes) i els invasors (línies corbes) sobre un arc de Sant Martí. A primer terme, uns cosacs en blanc monten guàrdia.

Funció: Estètica
Composició: Tancada i simètrica
Línies compositives: Diagonals
Recursos tècnics: La barreja d’oli amb l’aquarel·la permetia a Kandinski poder fer uns difuminats en les taques de color, molt característics. En aquest cas, la línia i el color tenen un protagonisme paral·lel, però sobretot, l’estilització de les formes tendeix cap a una abstracció de les figures.

Significat de l’obra

Elements propis de l’estil: Aquesta obra pertany al moviment abstracte que va iniciar el mateix Kandinski amb la seva aquarel·la abstracta. Per l’artista, l’obra havia de ser una simfonia de colors i de formes com pel músic ho són les notes. L’espectador ha de ser capaç de veure els equilibris i desequilibris d’una composició, independentment del que pugui representar. Així, doncs, el quadre ens fa una sensació de moviment gràcies a les línies competitives, una harmonia de colors gràcies a la combinació entre colors càlids i freds.

Relació entre la forma i la funció: Si Kandinski pretenia distanciar l’espectador de les formes cognoscibles, ho aconsegueix perquè els elements iconogràfics són molt vagues i alhora poc recognoscibles a primer cop d’ull, la qual cosa fa que sigui una obra totalment abstracta malgrat la seva base lleugerament figurativa.

Iconografia: Kandinski pretenia que en les seves obres l’espectador aprengués a observar l’essència de les obres artístiques (clàssiques o contemporànies) com una combinació de formes i colors del que representessin.

Relació entre l’època i l’obra: La societat industrial necessitava suprimir les decoracions supèrflues per a les seves produccions estandarditzades. Per aquest motiu, l’escola d’arquitectura i disseny del Bauhaus (de la qual Kandinski va ser un dels mestres) va intentar complementar indústria i disseny per tal d’aconseguir que no es perdés l’estètica dels objectes quotidians.

Trascendència de l’obra

L’art abstracte no té cap antecedent en tota la història de l’art, i només certes composicions simbòliques poden equiparar-s’hi. És la comparació final que es pot fer per l’art, sense necessitat que estigui emmarcat en altres funcions que distorsionen el sentit de l’artista, ni elements iconogràfics que distreguin l’atenció de l’espectador en elements secundaris. A partir de l’abstracció, i malgrat tots els problemes que va haver de patir per difondre’s, l’estètica del món que ens envolta ha estat totalment acceptada i assumida inconscientment. A partir de Kandinski, doncs, es desenvoluparà tota la resta de moviments abstractes (neoplasticisme, suprematisme,...) i d’altres que fins i tot arribarien a prescindir del mateix objecte.

Magatzems Carson, Pirie i Scott (Núria Pérez)

Dades bàsiques

Autor: Louis Sullivan
Cronologia: 1899-1904
Estil: Escola de Chicago
Tipologia: Civil
Materials: Formigó, ferro i vidre
Localització: Chicago.

Descripció formal

Louis Sullivan és l'arquitecte més rellevant de l'anomenada Escola de Chicago. Va estudiar arquitectura a l'ITM i belles arts a París, on va rebre influència modernista. Sullivan manté encara elements decoratius que l'entronquen amb el modernisme.

En l'alçat, la façana presenta dues parts ben diferenciades. La base de l'edifici l'ocupen l'entresol i la primera planta, tancats amb amplis aparadors de vidre situats a ran de façana. En el cos interior destaquen dues bandes de rica ornamentació de ferro fos, de caràcter naturalista, feta amb fulles d'acant lobulades i espinoses i bandes espirals, que emmarquen els grans aparadors. La resta de plantes que s'aixequen sobre aquest primer cos homogeni segueixen una estructura cel·lular, seguint un ritme uniforme de finestres horitzontals. La part superior es tanca amb una coberta plana. En el pla horitzontal, Sullivan resol el trencat de la cantonada aixecant un pavelló circular que segueix l'estructura interior de l'edifici. En el seu conjunt, la façana està projectada per tal que compleixi funcions indispensables: deixar entrar la llum. Un dels elements fonamentals són les anomenades finestres de l'Escola de Chicago, perllongades en sentit horitzontal, fet que dóna a l'edifici una sensació de poca alçada. Finalment, es destaquen els grans finestrals de l'aparador.

Entorn i integració urbanística

La proposta urbanística en la qual es construeixen els magatzems Carson, Pirie i Scott en el districte comercial de la ciutat de Chicago no s'entendria sense la necessitat de reconstruir la ciutat arran del gran incendi que devastà el centre de la ciutat el 1871. També va suposar un canvi d'usos i centralització de les activitats econòmiques i administratives en la City.

Significat i funció

Va funcionar fins al 2007, especialitzat en la venda de roba, calçat, mobles, etc. És considerat un dels edificis més importants de l'Escola de Chicago, clar pensament de Sullivan i la frase ''la forma segueix la funció''.

Models i influències

Els magatzems recullen l'essència de les innovacions constructives de l'Escola de Chicago, recollint les possibilitats de nous materials com el formigó, el ferro, el vidre, obrint grans finestres i dissenyant els interiors dels edificis lliurement, sense dependre de murs de càrrega.

Palau de la Música - Lluís Domènech i Montaner (Quim Fernandez)

Dades bàsiques

Nom: Palau de la Música
Autor: Lluís Domènech i Montaner
Tipus de construcció: Lúdica
Cronologia: 1905-1908
Ubicació: Barcelona.

Biografia

Un dels arquitectes modernistes més destacats. Els edificis que projectà són clars exponents del trencament amb l’arquitectura clàssica i es caracteritzen per una decoració molt sumptuosa i recarregada. A més d’arquitecte, fou un destacat historiador de l’art medieval i polític catalanista.

Anàlisi formal

Planta-espai: S’ubica en un solar irregular i lleugerament trapezoïdal. A la part més estreta hi ha l’escenari; l’auditori i les dependències administratives ocupen la resta. La sala de concerts, gràcies a columnes de ferro i formigó que estalvien parets mestres, es concebia com una gran caixa de vidre. A crear aquest espai únic hi contribueix que no hi hagi el característic arc superior.

Sistema constructiu: Arquitravat i de volta.

Elements de suport: Estructura metàl·lica, també fa ús de les parets i pilars dels arcs.

Elements suportats: Bigues, revoltons a la catalana i una gran claraboia central de vitrall.

Il·luminació: Els laterals i la claraboia permeten una il·luminació interior molt clara.

Espai exterior:

Façanes: A causa del poc espai que quedava per a l’accés al Palau, l’entrada se situà en un xamfrà.

Urbanisme: Intenta destacar de la resta d’edificacions mitjançant una decoració exuberant.

Elements decoratius

Pel que fa a l’exterior, els laterals són plens de decoracions florals escultòriques, de mosaics i de bustos dels músics més importants: tot d’elements que combinen amb la paret i amb els arcs ogivals entrellaçats. Pel que fa a l’interior, la decoració serveix per unificar els espais. L’element principal és la gran sala de concerts, dividida en l’escena i l’auditori. L’escena presenta una decoració combinada de trencadís vermell, mosaic i escultura de figures femenines que toquen instruments. Separant l’escenari de l’auditori hi ha dos monumentals conjunts escultòrics que representen la música popular i culta.

Significat de la construcció

Elements propis de l’estil: Representa la culminació del modernisme, dut a terme a les acaballes d’aquest moviment, quan ja hi havia veus que reclamaven una arquitectura que procurés reduir els elements decoratius. El predomini de les línies corbes, la inspiració en elements de la naturalesa i la recuperació de tècniques artesanals fan d’aquest edifici una de les més grans mostres del modernisme.

Relació entre funció i forma: Com a sala de concerts aconsegueix el màxim de visibilitat per a la majoria del públic.

Elements simbòlics: Joaquim Cabot va encarregar l’obra, que, en certa manera, va constituir la culminació del catalanisme polític.

Relació època-construcció: L’expansió de Barcelona a partir de la Revolució Industrial va provocar que s’haguessin de crear o ampliar antics equipaments. El Pla Cerdà, dut a terme durant el modernisme, va preveure aquest creixement.

Transcendència de l’obra

El Palau no tingué cap repercussió en l’arquitectura posterior perquè aquesta mena de decorativisme aviat va passar de moda. Fins i tot va estar a punt de ser enderrocat. Tanmateix, la revaloració del modernisme arreu del món l’ha reivindicat com a element importantíssim del patrimoni.