Anàlisi d'Obres Clau: Blay, Canova, Delacroix i Fortuny

Els Primers Freds (Miquel Blay, 1891-1892)

Catalogació de l'Escultura

• Títol: Els primers freds
• Autor: Miquel Blay
• Datació: 1891-1892
• Localització: MNAC (Barcelona)
• Estil: Realisme
• Cromatisme: Monocroma
• Material: Marbre blanc
• Tècnica: Talla

Vida de l'Autor: Miquel Blay

Miquel Blay va començar el seu aprenentatge a l’Escola de Dibuix i Pintura d’Olot. Entre 1890 i 1894 va visitar Roma, on va adquirir una sòlida formació artística que li va valer el reconeixement de les seves obres mitjançant nombrosos premis nacionals i internacionals. El 1906 es va instal·lar a Madrid, i posteriorment, el 1924 va rebre nombrosos encàrrecs. Va col·laborar amb Lluís Domènech i Montaner amb l’escultura de La Cançó Popular, a l’exterior del Palau de la Música Catalana, obra totalment modernista.

Context Històric: Industrialització i Nou Urbanisme

És una època de molts canvis (revolucions polítiques, socials i tecnològiques), provocats per la industrialització i les seves conseqüències. Aquesta conjuntura va crear la necessitat d’un nou urbanisme per organitzar les noves ciutats i la necessitat d’un nou estil arquitectònic per als edificis, d’acord amb els nous temps i representatiu de la nova classe dominant.

Anàlisi Formal de l'Obra

Aquesta figura és un volum rodó. Les mides són: 2,93 m x 1,95 m, i és un grup escultòric realitzat amb la tècnica de la talla en marbre.

Composició i Expressivitat

La composició es basa en línies rectes. El cos de la nena és feble, prim, amb les costelles i l’os del maluc marcats. El cos de l’ancià és demacrat, amb amplitud d’espatlles. La nena centra tota l’atenció en l’ancià, mentre aquest observa l’espectador, resignat però digne. Ella, però, busca la protecció de l’ancià, recolzant tendrament el cap en la seva clavícula, i plega els dos peus, que no li arriben a terra, en una postura que reflecteix timidesa i indefensió.

Les mans són també molt expressives, entrellaçades, com si volguessin suggerir que no hi ha cap altra esperança o alternativa. Hi ha una representació de la pell arrugada i l'esquena encorbada. Els cabells estan tractats amb gran realisme, igual que les expressions dels rostres, cosa que mostra el gran domini tècnic de l’escultor. També destaca el delicat modelat de l’escultura, que dóna als cossos unes formes suaument esfumades. L’obra és asimètrica.

Ritme i Acabat

El punt de vista òptim és el frontal, tot i que cal observar l’obra pel seu voltant. Pel que fa al ritme, les dues figures estan en repòs, però el moviment de la nena dóna un cert dinamisme. L’acabat és molt polit, sense policromar, i la llum incideix sobre l’obra creant efectes de clarobscurs.

Temàtica i Simbolisme

El tema és anecdòtic i costumista. La iconografia presenta dos personatges, un vell i una nena, els quals mostren la vulnerabilitat de l’ésser humà en les dues etapes crucials de la seva vida: la infantesa i la vellesa. Blay transmet la sensació de fred del vell i la nena, completament nus. La veritable força de l'obra és la capacitat de transformar una escena de tendresa commovedora en una representació idealitzada del sofriment humà.

Interpretació i Influències

L’estil és realista per la musculatura de l’home i el cos marcat, i simbolista perquè representa l’última etapa de la vida (en el vell), les actituds de temor i indefensió, etc. La funció de l'obra va ser ser exposada (decorativa). Blay rep la influència de Rodin en la manera del tractament de l’obra.

Eros i Psique (Antonio Canova, Segle XVIII)

Catalogació de l'Escultura Neoclàssica

• Nom: Eros i Psique
• Autor: Antonio Canova
• Datació: Segle XVIII
• Ubicació: Museu del Louvre, París
• Estil: Neoclassicisme
• Material: Marbre
• Tipologia: Grup escultòric exempt

Vida de l'Autor: Antonio Canova

Canova va treballar per a Napoleó, entre d’altres, i també per a la cort pontifícia. Totes les seves obres van ser fruit d’una llarga elaboració, cosa que li va permetre fer un acabat gairebé artesanal. Va ser sobretot el cantor de la bellesa ideal femenina, exempta d’afectació.

Context Històric: El Neoclassicisme

El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l’art clàssic (grecoromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó.

Anàlisi Formal

Aquesta obra de Canova és un grup exempt on podem veure la figura d'un noi alat (Eros) i d'una noia jove (Psique). La tècnica utilitzada va ser la talla, ja que el material és el marbre.

El Mite d'Eros i Psique

Els protagonistes són Eros i Psique, dos personatges de la mitologia grega. Segons el mite, explicat per Apuleu a la seva obra Les Metamorfosis (o L'Ase d'Or), Psique va ser castigada per Afrodita. El seu pare va consultar un oracle que li va dir que havia de vestir Psique amb roba de noces i deixar-la en una roca, on un home vindria a casar-se amb ella.

Així va passar, però quan Psique va cometre l'error de voler saber la identitat del seu espòs (Eros), aquest la va deixar sola. Ella, desesperada, va vagar buscant el seu estimat, demanant ajuda a Afrodita. La deessa li va fer fer una sèrie de proves que ella va anar superant, fins que va haver de baixar als inferns per aconseguir una caixa on hi havia la bellesa de Persèfone, deessa dels inferns.

Amb molt d'esforç, Psique ho va aconseguir, però moguda per la curiositat, va voler saber el que hi havia a la caixa. D'aquesta caixa només va sortir una son terrible que va fer que Psique es quedés adormida. Eros, encara enamorat d'ella, va demanar als déus que la despertessin i, a més, aquests la van fer immortal. Canova pretenia fer una al·legoria sobre l'amor (Eros) i l'ànima (Psique), volent expressar que l'amor ho pot aconseguir tot.

La temàtica mitològica és present en l'escultura neoclàssica, ja que l'enlluernament dels models clàssics va ser tan gran que no es van prendre només com a referència per recrear-los, sinó que es van copiar perquè la seva perfecció era inassolible.

Composició i Harmonia

En la composició de l'obra de Canova podem veure clarament la utilització de dues figures geomètriques: una creu (X) i una rodona (O).

• La creu (X) està formada per l'ala dreta d'Eros juntament amb tot el cos de Psique, i per l'ala esquerra del déu amb la seva pròpia cama dreta, donant així una sensació d'equilibri.
• L'altra figura geomètrica, la rodona (O), la trobem al centre de l'escultura i està formada pels braços de Psique, donant una total sensació d'harmonia.

Amb aquest centre, podem veure que és una escultura centrípeta, ja que el gairebé petó, l'instant més important de l'obra, succeeix dins d'aquest cercle.

Llum i Acabat

Pel que fa a la llum, podem veure a simple vista que és una escultura suau amb plecs (als cabells rinxolats d'Eros o a la poca roba que porta Psique), fent així que hi hagi un joc de clarobscurs en tota l'obra. L'escultura no estava policromada i el temps que recull és un petit instant, donant una sensació de sensualitat amb la posició de totes dues figures.

Interpretació i Funció

L'obra d'Eros i Psique va ser encarregada l'any 1787 pel col·leccionista anglès John Campbell (Lord Cawdor) i adquirida l'any 1801 per Joachim Murat. Napoleó, en veure-la, en va quedar molt admirat i va decidir tutelar Canova.

La seva funció és merament decorativa, feta per ser vista per tots els angles, tot i que el moment més intens és on Eros i Psique pretenen fer-se un petó. Podem relacionar aquesta obra amb una escultura posterior de Carlo Albacini, Amor i Psique, on podem apreciar totes dues figures dempeus, abraçades i fent-se un llarg petó.

En el Neoclassicisme s’adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associaran els valors de l'antiga Roma amb els de la Il·lustració, fonamentats en la raó.

La Llibertat Guiant al Poble (Delacroix, 1830)

Catalogació de l'Obra Romàntica

• Títol: La llibertat guiant al poble
• Autor: Eugene Delacroix
• Època: Romanticisme
• Datació: 1830
• Localització: Museu del Louvre
• Tècnica: Oli sobre tela
• Tema: Al·legòric i històric

Vida de l'Autor: Eugene Delacroix

Delacroix va centrar la seva formació en la còpia dels vells mestres del Louvre. L’any 1825 va viatjar al Regne Unit, on va quedar fascinat per la pintura anglesa de Gainsborough. Era un autor molt atret per tot allò exòtic. L’any 1832 va visitar el Marroc, on va descobrir l'atracció de la llum i els colors dels seus paisatges. Quan va tornar a França, va començar a rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics. Al final de la seva carrera, va ser reconegut com un dels pintors de cor. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.

Anàlisi Formal

Composició i Dinamisme

La composició s’estructura a partir d’una piràmide, on el vèrtex és la part enlairada de la bandera i la base són els cossos dels morts. La figura femenina és l’eix central d’aquesta pintura, al voltant de la qual trobem els altres personatges.

Un aspecte important a destacar és la gran mobilitat que presenten els personatges, cosa que s’aconsegueix amb l’ús de les línies corbes. La figura femenina s'eleva de forma significativa per tal que ressalti sobre les altres, sense cap obstacle visual que impedeixi descriure aquest personatge. Eugene aconsegueix que l’acció s’adreci directament a l’espectador, com si d’alguna manera el volgués fer participar en l’escena.

Al fons es pot divisar la silueta d’uns edificis, concretament les dues torres de Notre-Dame, cosa que permet situar el lloc concret d’aquesta escena.

Cromatisme i Llum

Aquesta pintura té tonalitats fosques i ocres. El pintor trenca aquesta monotonia incloent altres colors, com són els de la bandera francesa. Aquests colors estan casualment il·luminats per un focus irreal que ressalta la bandera i així reforça el caràcter combatiu del quadre.

Temàtica i Al·legoria

L’autor, d’una manera al·legòrica, mostra els fets revolucionaris dels dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, que van posar fi al regnat dels Borbons a França, donant lloc a una monarquia constitucional. La tela té com a finalitat remarcar l’esperit combatiu i de rebel·lia que unia el poble francès.

Podem trobar diverses classes socials:

• Burgesia: Representada pel senyor de barret de copa i amb un fusell.
• Classe Menestral: Representada per la figura de camisa blanca, escarpel·la i un sabre.
• Joves: Simbolitzen el canvi cap a un futur millor (amb pistoles).
• Gran Massa Popular: Es troba al fons.

Guiant a tots hi ha la figura femenina, armada amb un fusell a l’esquerra i amb la bandera francesa a la dreta, que fa onejar. Aquest fet personifica la llibertat de la França nova per la qual s’estava lluitant. Aquest quadre està considerat la primera composició política moderna. Probablement, això fa referència als fets del dia 28 (combats decisius). La figura femenina simbolitza la llibertat i França, com una deessa que guia els ciutadans cap a la victòria.

Interpretació i Influències

Aquesta obra va tenir una gran importància i impacte en el seu temps. Posteriorment, va abandonar la funció propagandística que tenia i va anar adquirint un caràcter més commemoratiu. Eugene recull la influència de diversos personatges: Rubens, Miquel Àngel, Caravaggio, Goya, etc.

Delacroix és considerat un dels màxims exponents del Romanticisme, un dels pintors principals de temàtica exòtica que ho vestia amb una gran riquesa cromàtica. Així va tenir una gran repercussió exterior i va inspirar l’obra d’altres artistes com Van Gogh.

Aquest estil busca constantment la llibertat autèntica. Com que el Romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

La Vicaria (Marià Fortuny, 1867-1870)

Catalogació de l'Escena Costumista

• Autor: Marià Fortuny
• Datació: 1867-1870
• Estil: Realista / Detallista
• Tècnica: Oli sobre fusta
• Localització: Museu d'Art Modern de Barcelona
• Tema: Escena costumista (representa la signatura d'un contracte matrimonial a les oficines eclesiàstiques)

Informació de l'Autor: Marià Fortuny

Marià Fortuny va néixer a Reus i és considerat el millor artista espanyol del segle XIX després de Goya. L'any 1858 es va traslladar a Roma, on va tenir un gran èxit amb les seves escenes costumistes ambientades al segle XVIII. L'any 1860 va viatjar al Marroc, al costat del general Prim, on va fer diversos quadres de temàtica bèl·lica. El més important d'aquesta estada va ser descobrir la lluminositat vibrant d'Àfrica i el contrast de grans espais plans i d'altres buits.

Va deixar de banda l'academicisme i les convencions, i va apostar per una pintura més dinàmica, plena de matisos formals, coloristes i originals. Les seves obres van tenir un gran èxit i van assolir preus excepcionals. El Realisme és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d'art.

Anàlisi Formal

Estructura i Perspectiva

L'obra s'estructura a partir de la gran perspectiva que estableix l'autor. L'escena principal se situa en la signatura dels papers matrimonials per part del nuvi, sota la mirada atenta del testimoni i de l'ajudant del vicari.

En el mateix pla horitzontal, darrere d'ell, trobem la seva esposa, els familiars, una figura descamisada que demana "almoina" per a les ànimes del purgatori i un senyor amb el cap cobert que sembla que espera el seu torn assegut. A l'esquerra del quadre i desvinculat de l'acció principal, apareix el vicari que a la seva taula està atenent un altre senyor.

Els Dos Grups de Personatges

A part d'aquesta escena matrimonial, Fortuny pinta un segon grup de persones més properes a l'espectador que representaria el poble, i que té com a referència un torero i una maja, personatges típics de la imatge espanyola.

La catifa groga contrasta molt amb el terra marró de la resta de la sala i serveix per delimitar les dues escenes que s'hi representen. A la part esquerra no s'observa cap paret, cosa que impedeix que l'observador es faci una idea de les mides reals de la sala.

Composició, Llum i Detall

És interessant destacar dos fets compositius:

1. El gran espai buit que trobem a la part inferior del quadre, que ajuda a potenciar la perspectiva mitjançant les línies del terra.
2. La col·locació de la llàntia daurada que penja del sostre i el braser, que ajuden a l'artista a equilibrar visualment i pictòricament la composició.

L'obra adquireix un dinamisme notable gràcies a l'actitud de diàleg i als gestos que fan els personatges, d'aquesta manera l'espectador pot observar les diverses escenes que estan representades. Un altre aspecte destacat són els luxosos vestits que s'han pintat, la gran quantitat de detalls del ferro forjat i la gran policromia de les parets (gran colorit).

Presenta un cromatisme exagerat, i gràcies a aquest cromatisme aconsegueix una gran intensitat lumínica més enllà d'un hipotètic finestral que hi hauria a l'esquerra.

L'acció d'aquesta obra transcorre en una vicaria del segle XVIII, i reflecteix una escena molt habitual en la vida social europea: el moment de la signatura per part dels contraents de la documentació que legalitza la seva unió matrimonial. Els convidats de l'acció sembla que estan més interessats a parlar entre ells que en l'esdeveniment.

Fortuny combina una tècnica virtuosa amb temes anecdòtics i jovials, i per aquest motiu, malgrat enquadrar-lo dins del Realisme, també se l'ha considerat un membre destacat de la pintura detallista.

Interpretació i Influències

La idea d'aquesta obra sembla que li va venir a l'autor després d'haver visitat diverses vegades la sagristia de l'Església de San Sebastián a Madrid, on el mateix artista va fer els tràmits del seu matrimoni amb Cecilia Madrazo (filla de l'important pintor Federico Madrazo). Tanmateix, la imatge representada no il·lustra una vista real d'aquesta església, sinó que també s'inspira en les nombroses capelles romanes que va poder visitar quan estava a la capital italiana (una barreja entre la vicaria de San Sebastián i les capelles romanes).

Aquesta obra està inclosa en el gènere del tableautin (tela de petit format d'un gran treball minuciós i representativa de l'època setcentista).

La influència més gran de l'obra de Fortuny va ser l'obra de Goya, que va tenir l'oportunitat de conèixer en les seves visites al Museu del Prado. La seva influència es va notar en la composició del quadre i en la inclusió de personatges populars i típics espanyols. De la influència del Marroc es va emportar la intensitat cromàtica plena de llum i d'exotisme.

L'obra de Fortuny va ser el punt de referència per als pintors espanyols de finals del segle XIX. Les seves obres van tenir un èxit aclaparador durant els anys setanta del segle XIX a França. Fortuny va morir prematurament als 36 anys.

El Realisme prescindeix de símbols i esquemes i busca el detall, la màxima proximitat. Es caracteritza per la recerca de l’objectivitat i el rebuig del món de fantasia i de somni. Pretén fer una representació fidel de la realitat.