Anàlisi d'Obres Clau del Modernisme i Postimpressionisme

La Casa Tassel de Victor Horta: L'inici de l'Art Nouveau

Context i Autoria

La Casa Tassel fou la primera obra del moviment arquitectònic del Modernisme, concretament, dins l’Art Nouveau. Aquesta va ser dissenyada per Victor Horta entre el 1892 i el 1893. L'encàrrec li va ser fet per un company seu, el professor Émile Tassel, molt relacionat també amb l'empresa Solvay. Avui dia, l'edifici té la funció de museu.

L'Art Nouveau i el Modernisme

L’arquitecte belga fou un dels màxims exponents de l’Art Nouveau. Molt aviat va cercar una nova manera d’expressar l’arquitectura, d’acord amb la seva època. La primera obra important que se li encarregà fou la Casa Tassel de Brussel·les, on ja apareixen els elements característics que desenvoluparà més endavant, com són les estructures de ferro colat, la planta lliure i una gran atenció als elements ornamentals. Horta vigilava la decoració interior dels seus edificis, fins i tot dissenyava ell mateix els mobles.

El Modernisme és un moviment arquitectònic i decoratiu que, posteriorment, tindrà influència en la resta de les arts. Neix a Europa a finals del segle XIX. Aquest corrent va rebre diferents noms segons els països on es va desenvolupar. Entre 1892 i 1894 neix a Brussel·les un moviment europeu per a la renovació de les arts aplicades, que després es coneixeria com a Art Nouveau, Neu Kunst, Style Liberty, Jugendstil o Modernisme.

Innovació Tècnica i Estètica

La Casa Tassel és considerada com la primera obra d'aquest moviment en arquitectura. Revolucionària tant en l'aspecte artístic com en el tècnic, és un dels monuments clàssics de la història de l'arquitectura. L'obra suposa una revisió global de l'organització espacial i un diàleg continu entre la flexibilitat del ferro i la duresa de la pedra. Per primera vegada en un habitatge, s'exploren les possibilitats del ferro com a material constructiu i ornamental.

L'estil i els motius decoratius no es desenvolupen a partir de la nova construcció en ferro colat, sinó que és aquesta la que s'adapta al nou llenguatge formal que procedeix d'altres fonts i el perllonga espacialment. L'ús del ferro com a mitjà estructural i expressiu es va inspirar en les obres d'enginyeria d'Eiffel.

Descripció Interior i Exterior

A l’interior del primer nivell, el vestíbul reflecteix els aspectes del Modernisme, com l’ús de diferents materials: la fusta, el ferro i la ceràmica.

S'utilitza el ferro amb funció tant sustentant com decorativa, amb columnes molt estilitzades de fust fi que suporten l'estructura de l'edifici i s'obren a la part superior imitant la natura. Es considera important cada detall: escales, baranes, manetes de les portes, rajoles de terra, amb predomini de les formes sinuoses. Va ser el propi Horta qui va dissenyar el mobiliari. A més, es dona una gran importància tant al color com a la llum:

• Els marrons de l'escala.
• El color de la paret.
• El color de les rajoles, que reaccionen de manera diferent davant la il·luminació natural o artificial de les tulipes (també dissenyades per Horta).

Pel que fa a l’exterior, la façana presenta tres cossos:

1. El primer, amb finestres separades per petites columnes de pedra.
2. El segon, amb alts balcons entre forjats de ferro i protegits per una barana de ferro.
3. L'últim nivell, una terrassa que segueix el pla de la paret i també amb barana.

Aquesta disposició resulta estreta però sinuosa, amb entrants i, sobretot, el sortint central. A més, compta amb les bow-windows de formes corbes i la innovadora combinació de pedra, vidre i el ferro vist com a element de suport i decoratiu.

Influències d'Horta

Victor Horta es va inspirar en la Torre Eiffel per l'ús del ferro i en les teories i il·lustracions de Viollet-le-Duc.

A més, Horta també va agafar influències de Viollet-le-Duc, arquitecte autodidacta que mai va aconseguir el títol acadèmic per exercir la seva professió, però que va influir enormement en la seva època i en moviments posteriors, sobretot en el Modernisme.

Jules Chéret i l'origen del cartell modern

Fitxa Tècnica i Context

Identificació de l'obra:

• Artista: Jules Chéret (Francès, París)
• Any: 1892
• Tècnica: Litografia (Pòster)
• Tema: Anunciament del teatre òptic

Context històric-social:

• Inici de la industrialització.
• Invent de la litografia el 1798.
• En els cartells predominaven les lletres amb una il·lustració poc important i realista.

Estil Personal i Característiques

Jules Chéret, el 1858, va realitzar el primer disseny litogràfic en color. En el seu estil, predominava la imatge sobre el text. La figura principal era una dona que promocionava el producte o esdeveniment, i el text estava fortament vinculat a la imatge, on fins i tot, de vegades, la il·lustració tapava part de les paraules.

Estil i les seves característiques (Precursor del Modernisme)

• Ús d’imatges femenines.
• Tendència a l’estilització.
• Fusió de la vida quotidiana i l’art.
• Línia corba i asimetria.
• Inspiració en altres cultures.

Antecedents: Pintura japonesa, colors plans, ús de l’asimetria.

Descripció i Repercussió

Descripció: Tres colors dominants: el groc, el blau i el vermell. La dona està al centre vestida de groc (centre d’atenció) acompanyada d’un joglar, instruments i lletres amb diferents fonts escrites amb tres colors (el blau, el vermell i el blanc) per donar coherència.

Repercussió:

• Introducció del cartell visual.
• Origen del cartell modern publicitari.
• Gran impacte i popularització.

Conclusió: El Praxinoscopi

Conclusió: Pòster innovador, inspirat en les pintures japoneses i l’ukiyo-e, considerat el pare del cartell publicitari modern.

Aquest cartell publicitava el praxinoscopi, un dels diversos antecedents del cinema, com l'espectacle d'ombres, la llanterna màgica, el taumàtrop, el zoòtrop, etc. Aquest era una joguina creada el 1877 per Charles-Émile Reynaud, composta per uns dibuixos continus i uns miralls que giren i donen la sensació de moviment.

El Balzac d'Auguste Rodin: Escultura Moderna

Rodin: El Pare de l'Escultura Moderna

Rodin va néixer el 1840 a la ciutat de París, en una família humil. Als 13 anys va iniciar la seva formació com a artista quan va entrar a estudiar dibuix i modelatge a una escola de París. L'escultor més famós de França, Auguste Rodin, va ser contemporani de l'Impressionisme i és considerat «el pare de l'escultura moderna». Va crear un nou concepte escultòric pel que fa al monument i l'escultura pública.

Va ser criticat en la seva època per l'«inacabat» de moltes de les seves obres, però aquest modelatge espontani i expressiu seria, com sabem, el futur. De formació neoclàssica, Rodin va beure d'artistes com Donatello o Miquel Àngel, però tenia un esperit experimentador i audaç, en el qual destaca una radical innovació.

La seva obra abasta tota la gamma de possibilitats plàstiques, de l'espontani al patetisme heroic. Per a ell, el caos podia ser una eina eficaç per plasmar les seves intencions. També va estar vinculat a l'impressionisme, tant per amistats com per l'ús de la llum en les seves obres. Per a l'escultor, un artista no havia de ser un esclau del model. En el seu estudi-taller cridava l'atenció veure models nus sense posar i Rodin observant-los en la seva llibertat de moviments i plasmant-los en la seva totalitat. Potser per això la seva obra és tan poc rígida, tan viva i plena de matisos. Rodin treballava en guix per criticar aquest circuit elitista de l'art i la seva única escultura oficial: en marbre (blanc igual que el guix, però molt més costós). La seva escultura era rebel, jove, innovadora i irreverent.

El Procés Creatiu del Balzac

En el cas del «Balzac», Rodin el representa a una mida gegant i amb un aspecte esbossat, amb la idea que provoqui suggeriments i sensacions en l'espectador. Sobretot, crida l'atenció l'aparent violència que irradia l'escultura.

L'obra li va ser encarregada l'any 1892 per a la Societat d'Homes de Lletres, i es va acordar que el bronze estigués conclòs dos anys després per ser instal·lat al centre del parisenc Palais Royal. El principal problema amb què va comptar Rodin per realitzar-lo és que ell sempre es va basar per a les seves grans obres en la natura, és a dir, en models vius, i en canvi, Honoré Balzac aleshores portava trenta anys mort. Els records i testimonis de la seva aparença amb què comptava no el satisfeien en absolut.

Així que va decidir viatjar a Tours per trobar un model i investigar sobre la seva vida. Després d'un temps, l'únic que va treure en clar és que Balzac ja madur era una persona més aviat grossa, rabassuda i de no molt bon aspecte. I per contra, l'encàrrec que ell havia rebut era fer una escultura grandiloqüent de tres metres d'altura que dominés un ampli espai al seu voltant.

Inspirat en una fotografia del pioner Nadar que s'acabava de publicar, va decidir que havia de realitzar set models diferents i tots ells nus. Uns models que, quan van ser vistos en el seu taller, tothom que els va contemplar es va quedar sorprès per la seva gran densitat plàstica i la total absència de retòrica sentimental. No obstant això, Rodin no creia que fossin del gust dels encarregants, tant és així que va arribar 1894 i ni tan sols els havia ensenyat aquests models, i al final la Societat d'Homes de Lletres va acabar encarregant l'escultura a un altre artista.

Però Rodin, tot i així, va seguir treballant en la seva obra. I el que va fer va ser «vestir-la». Va realitzar modelats de plecs sobre aquests cossos nus per simular la famosa bata amb la qual anava abillat Balzac. I també va treballar molt en el rostre del representat, que més que un retrat semblava la materialització d'una idea. D'aquesta manera, el 1898 el tenia acabat.

La Polèmica i la Defensa de l'Obra

El va exposar aquest any en el seu model de guix al Saló artístic i les crítiques van ser demolidores. Unes crítiques que van durar diversos anys, però ell sempre el va defensar. De fet, el 1908 va escriure un text en el qual deia que el seu Balzac era el resum de tota la seva obra artística i el pivot de la seva estètica personal. I la veritat és que potser tot el seu treball sobre Balzac sigui el més modern de la seva amplíssima col·lecció d'escultures.

El Retrat de Père Tanguy de Van Gogh (1887)

Transició Estilística i Influència Japonesa

El retrat de Pere Tanguy pintat per Van Gogh el 1887, pertany a una època en què el pintor canvia el seu estil impressionista cap a l'estil propi. Pere Tanguy, propietari d'una petita botiga de pintures a la qual acudien els nous pintors, és situat frontalment per Van Gogh, com un gran buda (com un gran savi japonès) que traspua tendresa malgrat la tensió pictòrica del quadre.

Les estampes i objectes del Japó s'havien establert com una moda exòtica des de mitjan segle XIX, i ja les podem trobar en quadres de Manet (retrat de Zola), sent inspiració per als paisatges impressionistes i molt importants per a la nova generació postimpressionista.

En concret, a Van Gogh li van ensenyar a mirar i plasmar la naturalesa d'una nova manera, utilitzant-la com una forma de transmissió dels estats d'ànim. Juntament amb això, la pintura ens mostra una nova manera de treballar que es convertirà en la veritable signatura del pintor.

La Tècnica de la Pinzellada

D'una banda, les pinzellades, en forma de coma, molt carregades de pintura, donaran al llenç relleu i tensió, una veritable manera de transmetre les sensacions d'una forma gairebé tàctil.

A més, les visibles pinzellades creen moviments en el quadre, orientant-se en moviments de dalt a baix (com en la jaqueta) o de dreta a esquerra en els pantalons. Aconsegueix així una forta mobilitat sense recórrer al moviment de les figures, cosa que continuarà evolucionant fins a les famoses espirals (Nit Estrellada, Autoretrat).

L'Ús Expressiu del Color

D'altra banda, l'ús del color ha evolucionat des de l'impressionisme. Continua (com ells) utilitzant els colors sense mescla en la paleta, sinó en el propi llenç, fent que la retina de l'espectador els uneixi.

Però va un pas més enllà, i en comptes d'utilitzar les tonalitats naturals, utilitza colors summament intensos (molt saturats), combinant d'una forma arriscada els colors complementaris (verd-vermell; groc-violeta i blau) que generen tensió (perquè l'ull no els pot percebre alhora) i carreguen d'energia la imatge, en principi plàcida.

Conclusió i Llegat

En conclusió, aquesta obra de Van Gogh és una obra postimpressionista que, per la tècnica que empra i l'ús del color interpretant la realitat des dels sentiments, influirà en alguns moviments d'avantguarda com el fauvisme i més tard en l'expressionisme. Presenta clares influències de les estampes japoneses i per això es pot relacionar amb el retrat de Zola de Manet. Actualment està situat al Museu Rodin a París.

Paul Cézanne i la Muntanya Sainte-Victoire

L'Evolució de l'Estil

La muntanya Sainte-Victoire va ser un dels temes recurrents que va utilitzar Paul Cézanne. Pintant aquesta muntanya en diferents quadres, va desenvolupar el seu estil i el gust per la mescla de colors en les pinzellades, que caracteritza les seves obres iniciadores de l'expressionisme i el cubisme.

Aquest conjunt de quadres va tenir una importància no només per als paisatges, sinó per al procés de l'art modern.

El 1880, Cézanne es va instal·lar a Provença i, arran del descontentament cap a l’impressionisme, va seguir el seu propi camí, trobant així la inspiració en el paisatge. Des d'una finca del seu cunyat, va poder pintar la muntanya de Sainte-Victoire des de diferents posicions. La diversitat de plans és clau per entendre l’evolució de l'estil de l'autor.

De la Línia al Color

En les primeres vistes de la muntanya, dona importància a la línia i al dibuix, destacant l'arbre en primer pla. En canvi, en les darreres obres, pràcticament desapareix la línia i només podem veure taques de color que serien les pinzellades més soltes, predominant així el color sobre el dibuix. Una de les raons per la qual aquest autor va ser tan reconegut és perquè va ser capaç de plasmar el seu gest, sentiments i emocions en la tela.

Cézanne, Precursor del Cubisme

L’art de Cézanne posa les bases de les avantguardes a principis del segle XIX, com ell mateix va dir: «cubista abans del cubisme». Es considera cubista perquè observa el paisatge i el divideix en zones a partir de cubs grans i petits que ell obtenia de la realitat.

En conclusió, aquest autor postimpressionista i precursor del cubisme ens mostra el seu procés mitjançant les pintures dedicades al paisatge de la muntanya Sainte-Victoire, on passa de donar prioritat al dibuix a predominar la taca.