Anàlisi d'Obres Mestres del Barroc: Monteverdi, Bach i Lully

L'Orfeo: Ària "Vi ricorda o bosch'ombrosi" - Claudio Monteverdi

Autor: Claudio Monteverdi (1567-1643)

Època: 1607

Estil: Barroc inicial (considerada la primera òpera conservada)

Gènere: Música vocal profana, òpera, música dramàtica.

Agrupació: Ària per a tenor solista amb acompanyament instrumental. Les intervencions vocals estan separades pels ritornellos (interludis instrumentals).

Funció dels instruments a l'òpera Orfeo

A l'òpera Orfeo de Monteverdi, els instruments tenen la funció de caracteritzar tres mons diferents: l'infern, el món dels déus i el dels pastors. Els instruments que interpreten els ritornellos són principalment de corda fregada, acompanyats pel baix continu.

Forma i estructura

L'ària presenta una forma estròfica, que es caracteritza per l'ús de la mateixa música per a diferents estrofes de text. Els ritornellos orquestrals serveixen per organitzar i separar les seccions vocals.

Textura i harmonia

• Textura: Predomina la melodia acompanyada, una innovació clau del Barroc primerenc que emfatitza la claredat del text.
• S'utilitza la tècnica del baix continu, que proporciona el fonament harmònic.
• Presència de ritornellos orquestrals, que aporten contrast i estructura.
• Modernitat: La utilització de veus solistes en àries expressives com aquesta és un tret distintiu que marca l'inici de l'estil Barroc en l'òpera.
• El ritornello està elaborat amb una escriptura a contrapunt en cinc veus.
• L'ària està harmonitzada amb acords, sovint amb notes ornamentals afegides a la línia melòdica.

Trets característics de l'ària

• Ritme: Combina mètriques binàries i ternàries; per exemple, el text original esmenta la successió d'un compàs binari (amb la seva corresponent subdivisió) i un compàs ternari de subdivisió binària.
• Text: En italià. El text de "Vi ricorda o bosch'ombrosi" evoca Orfeu recordant els boscos ombrívols, cantant a la natura i explicant com corria lliure pels boscos abans d'enamorar-se.
• Caràcter: Alegre i pastoral.

Conclusió

Aquesta obra il·lustra diversos trets fonamentals del naixent Barroc i de la música vocal de l'època:

• La melodia acompanyada sorgeix com a textura principal, afavorint l'expressivitat del text.
• Amb Monteverdi i L'Orfeo, s'estableixen les bases de les primeres òperes.
• L'orquestra, tot i que Monteverdi va especificar uns 40 instruments per a tota l'òpera, no tots sonen simultàniament; s'utilitzen selectivament per crear diferents colors i atmosferes.
• Es comencen a detallar els instruments a la partitura, indicant quins han d'interpretar cada secció, una pràctica que no sempre era comuna anteriorment.

Matthäus-Passion (Passió segons Sant Mateu), BWV 244 - J.S. Bach

Època: Estrenada el Divendres Sant de 1727, amb revisions posteriors (versions de 1729, 1736, 1742).

Estil: Barroc tardà.

Gènere: Música vocal religiosa (Passió oratori).

Formació

• Veus solistes: Baix (rol de Jesús, àries), tenor (rol de l'Evangelista, àries), soprano (àries), alt (àries).
• Cors: Dos cors antifonals (Cor I i Cor II), més un cor de sopranos in ripieno en certs números.
• Orquestres: Dues orquestres, cadascuna amb instruments com: 2 flautes travesseres, 2 oboès (variant entre oboè, oboè d'amor, oboè da caccia), corda (violins I i II, viola) i baix continu (orgue, violoncel, violone, fagot).

Anàlisi d'un Coral Típic (basat en la descripció del document original)

Estructura i forma

• Forma: Forma Bar (AAB), molt comuna en els corals luterans.
• La melodia principal d'un coral (com "O Haupt voll Blut und Wunden", original de Hans Leo Hassler) pot aparèixer diverses vegades al llarg de la Passió, cada cop amb un text i una harmonització diferents, adaptats al context dramàtic. Bach pren aquesta melodia del compositor alemany Hassler.

Textura

Homofònica a quatre veus (soprano, alt, tenor, baix), característica del coral luterà, on totes les veus es mouen principalment amb el mateix ritme.

Trets característics de la melodia (segments A i B del coral)

• Secció A:
  • Generalment consta de frases musicals de similar longitud (ex. 4 compassos per frase).
  • Pot tenir un inici anacrústic (la melodia comença abans del primer temps fort del compàs).
  • L'àmbit melòdic sol ser reduït i la línia melòdica ondulant.
  • La secció A es repeteix (AA).
• Secció B (Abgesang):
  • També presenta un àmbit melòdic sovint reduït i una línia ondulant, tot i que pot introduir un contrast o desenvolupament del material de A.
• Text: En alemany, basat en himnes religiosos.
• Ritme: Sovint en compàs quaternari (4/4). Format per figures com negres i blanques, amb notes llargues (sovint amb calderó) al final de cada frase, marcant les respiracions i la puntuació del text. La secció B pot introduir un ritme lleugerament més variat, amb ús de corxeres.
• Harmonia:
  • Al final de la primera secció A, és comú trobar una semicadència (cadència a la dominant).
  • Al final de la secció B (i per tant, de la forma completa AAB) es troba una cadència perfecta (a la tònica), proporcionant un sentit de conclusió.
  • L'exemple esmentat al text original indica una tonalitat de Mi♭ Major per a un coral específic.
• La música està profundament al servei de la paraula, amb l'harmonia i la melodia dissenyades per ressaltar el significat i l'afecte del text.

Marc i contextualització

La Matthäus-Passion narra el patiment i la mort de Jesucrist segons l'Evangeli de Sant Mateu. Amb una durada aproximada de dues hores i mitja a tres hores, és una de les obres més extenses, ambicioses i monumentals de Johann Sebastian Bach. Tota la Passió posseeix un intens caràcter dramàtic, gairebé operístic en la seva concepció i impacte emocional.

Chaconne des Scaramouches, Trivelins et Arlequin (del "Bourgeois Gentilhomme", LWV 43) - Jean-Baptiste Lully

Època: Representada per primer cop el 1670, com a part de la comèdia-ballet Le Bourgeois Gentilhomme, amb text de Molière.

Estil: Barroc mitjà francès.

Gènere: Música instrumental profana, dansa de ballet (integrada en una comèdia-ballet).

Formació: Instrumental, interpretada per l'orquestra de corda fregada típica de Lully (Les Vingt-quatre Violons du Roi o una formació similar) i baix continu.

Forma i estructura

• És una chaconne, una dansa d'origen hispànic, originalment viva i en compàs ternari.
• Es va difondre àmpliament per Europa durant el segle XVII, evolucionant en caràcter.
• La chaconne barroca es caracteritza típicament per una sèrie de variacions sobre un baix obstinat (un esquema de baix que es repeteix) o sobre una progressió harmònica recurrent.
• Al llarg del segle XVII, especialment a França, la chaconne es va transformar sovint en una dansa més lenta, majestuosa i de compàs ternari.

Textura

Predominantment homofònica, on la melodia principal és prominent sobre un acompanyament harmònic. L'esquema del baix obstinat proporciona la base harmònica per a les variacions superiors.

Melodia

• De caràcter ballable i sovint elegant o noble.
• Pot presentar un perfil melòdic amb un cert caràcter ascendent en les frases inicials.
• Es mou sovint per graus conjunts, amb salts ocasionals per a donar èmfasi.

Ritme

• Compàs ternari (sovint 3/4).
• El tempo pot variar, però en el context de Lully, les chaconnes solen tenir un caràcter noble i un tempo moderat o lent (grave).
• Predominen figures rítmiques com negres i corxeres, creant un flux rítmic fluid i adient per a la dansa.

Harmonia

• L'exemple esmentat al text original està en la tonalitat de Sol Major.
• S'observa una cadència perfecta al compàs 9, marcant una secció.
• El caràcter general és majestuós, propi de la música de la cort de Lluís XIV.
• Als compassos 18-19, el text original indica una cadència autèntica (sinònim de cadència perfecta).

Conclusió

• Jean-Baptiste Lully va ser una figura central en el desenvolupament de la música francesa del Barroc, especialment en la creació de la tragédie lyrique (òpera francesa), on va adaptar el recitatiu a la llengua francesa i va integrar cors i ballets de manera sumptuosa.
• En els seus ballets i comèdies-ballet, Lully va introduir una gran varietat de danses, algunes més ràpides i populars que les danses de cort tradicionals.
• Va ser fonamental en l'establiment de la forma de l'obertura francesa (amb seccions contrastants: lent-ràpid-lent).
• Le Bourgeois Gentilhomme és una cèlebre comèdia-ballet en cinc actes que combina teatre parlat, cant i nombroses danses, amb un to satíric i humorístic.

Fuga I en Do Major, BWV 846 (del "Clavecí Ben Temperat", Vol. I) - J.S. Bach

Època: Primera meitat del segle XVIII. Composta probablement durant l'etapa de Bach a Köthen (1717-1723). El primer volum del "Clavecí Ben Temperat" (Das Wohltemperierte Klavier, Teil I) està datat el 1722.

Estil: Barroc tardà.

Gènere: Música pura instrumental (per a instrument de teclat).

Instrumentació: Originalment per a clavecí, un instrument que va viure la seva època de màxima esplendor durant el Barroc i que va mantenir la seva hegemonia fins que, a finals del segle XVIII, el pianoforte es va imposar gradualment com l'instrument de teclat principal.

Forma i estructura: Fuga a 4 veus

Aquesta fuga es pot analitzar en tres seccions principals (Exposició, Desenvolupament, Reexposició/Coda), seguint un esquema comú:

Secció A: Exposició (Compassos 1-7, aproximadament; tonalitat principal: Do Major)

• Presentació del subjecte (tema principal de la fuga) i la resposta (el subjecte transposat, generalment a la dominant). L'ordre d'entrada de les quatre veus és:
  1. Contralt: Subjecte (Do Major, compassos 1-2)
  2. Soprano: Resposta (Sol Major, compassos 3-4)
  3. Tenor: Subjecte (Do Major, compassos 5-6)
  4. Baix: Resposta (Sol Major, compassos 6-7)
• Un contrasubjecte (melodia secundària que acompanya sistemàticament el subjecte/resposta) apareix a la veu del Contralt (compassos 3-4) juntament amb la Resposta de la Soprano, i es manté de forma consistent.

Secció B: Desenvolupament (Compassos 7-19, aproximadament)

• El subjecte i el contrasubjecte s'elaboren i exploren en diverses tonalitats relacionades (com Sol Major, La menor, Mi menor).
• Presència d'episodis: seccions moduladores que no contenen presentacions completes del subjecte, sovint construïdes amb motius derivats del subjecte o del contrasubjecte (el text original n'esmenta als compassos 8-9 i 13-14).
• Reaparicions del subjecte en diferents veus i tonalitats. Pot incloure elements de stretto (entrades superposades del subjecte abans que l'anterior hagi conclòs).
• El text original esmenta una observació harmònica: "(DoM) c.8 hi ha una alteració que passa al 4t grau FA i després passarà a Re", indicant el detall del moviment harmònic dins d'aquesta secció.

Secció C: Reexposició i Coda (Compassos 19-27, aproximadament)

• Retorn gradual i reafirmació de la tonalitat principal de Do Major.
• Stretti més evidents i densos: el text original n'assenyala als compassos 14-15 i 21-22. Efectivament, hi ha stretti notables (ex. Tenor/Contralt als c.14-15, seguits per Baix/Soprano als c.15-16; i un altre stretto important cap al final, c.19-22).
• Un breu pedal de dominant (nota Sol sostinguda o repetida en el baix, c.22-23), que crea tensió abans de la resolució final.
• Coda final (compassos 24-27) amb una nota pedal sobre la tònica (Do) en el baix, concloent la fuga de manera ferma i definitiva.

L'essència de la fuga és la imitació contrapuntística d'un tema principal (el subjecte) a través de les diferents veus.

Textura

Contrapunt imitatiu a quatre veus independents, on cada veu té la seva pròpia línia melòdica però totes estan entrellaçades harmònicament.

Melodia (Subjecte)

• El motiu generador de la fuga, el subjecte, el trobem inicialment a la veu del contralt (compassos 1-2).
• El subjecte d'aquesta fuga és de caràcter fluid i cantabile, i acaba en la nota Mi (la mediant de la tònica Do Major).
• La resposta és una transposició del subjecte a la dominant (Sol Major). En aquesta fuga, la resposta és tonal (amb lleugeres modificacions intervàl·liques per raons harmòniques).
• El text original esmenta que el motiu "tindrà gran quantitat de modificacions per augment i disminució", però en aquesta fuga específica (BWV 846), aquestes tècniques no són les predominants; el desenvolupament es basa més en la transposició, fragmentació i combinació amb el contrasubjecte.
• La melodia del subjecte es mou principalment per graus conjunts ascendents en la seva primera part, seguits per alguns salts, incloent un salt de quarta justa descendent (Do a Sol) cap al seu final. S'utilitzen tècniques de modificació melòdica principalment en els episodis, a través de la seqüenciació i fragmentació de motius del subjecte o contrasubjecte.

Ritme

• L'inici del subjecte és acèfal (comença en una part feble del compàs, després del primer temps).
• Un cop totes les veus han entrat, la fuga desenvolupa una motricitat rítmica constant i fluida, característica de moltes obres de Bach.