Anàlisi d'Obres Mestres: Velázquez, Donatello, Ticià i Borromini

Las Meninas o La Família de Felip IV

Fitxa Tècnica

Autor

Diego Velázquez

Cronologia

1656

Ubicació

Museu del Prado, Madrid

Context Històric i Cultural

L’obra pertany al Barroc espanyol, una època marcada per la monarquia absoluta i la crisi econòmica de l’Imperi Espanyol. Velázquez era pintor de la cort de Felip IV i va aconseguir elevar el gènere del retrat cortesà a un nivell sense precedents.

Descripció Formal

• Gran profunditat visual gràcies al mirall i la porta oberta, que amplien l’espai escènic.
• La infanta Margarida és el punt central de la composició, cap a on convergeixen les diagonals.
• L’escena es presenta amb una gran espontaneïtat, amb figures tallades als marges, fet que aporta naturalitat.
• Velázquez utilitza una pinzellada fluida combinada amb detalls precisos per aconseguir textures molt realistes, com la fusta o el pelatge del gos.
• Llum natural provinent de dos focus: un directe sobre les figures del primer pla i un altre que entra per la porta del fons.
• Domini de la perspectiva aèria i ús d’una paleta cromàtica rica, on destaquen els matisos de blanc i negre en contrast amb els vermells ornamentals.

Funció, Contingut i Significat

El títol fa referència a les dames d’honor que acompanyen la infanta Margarida, protagonista de l’escena. En segon pla, es poden veure els reis Felip IV i Marianna d’Àustria reflectits en un mirall, cosa que crea un efecte misteriós sobre què està pintant Velázquez. A l’esquerra, el pintor es representa a si mateix en un autoretrat, destacant el seu estatus com a artista de la cort. L’obra era destinada al despatx d’estiu de Felip IV i ofereix una visió única de la vida a palau.

Models i Influències

Velázquez es va inspirar en l’obra de Van Eyck, especialment en El matrimoni Arnolfini pel seu ús del mirall. El seu estil personal i tècnica innovadora van influir profundament en pintors posteriors com Goya, Manet i Picasso. Las Meninas és considerada una de les obres mestres de la història de l’art per la seva complexitat i modernitat.

David de Donatello

Fitxa Tècnica

Autor

Donatello

Cronologia

Segle XV

Tipologia

Escultura exempta

Material

Bronze

Estil

Renaixentista

Tema

Bíblic

Ubicació

Museu del Bargello, Florència

Context Històric

El segle XV va ser una època de transició cap al Renaixement, amb Florència com a centre cultural gràcies al patrocini dels Mèdici. Es van recuperar els ideals clàssics i l'art va començar a representar la figura humana de manera més realista. Donatello va ser una figura clau en aquest canvi, destacant amb la seva escultura del David.

Descripció Formal

Representació d’un jove nu, dret, amb cabells llargs i unes botes fins als genolls. A la mà esquerra sosté la pedra amb la qual elimina Goliat, mentre que amb la dreta empunya l’espasa amb la qual li talla el cap. La cama dreta, en forma de “contrapposto”, suporta el pes de la figura, mentre que l’esquerra es recolza sobre el cap de Goliat. L’actitud de repòs es reflecteix tant en la postura corporal com en l’expressió serena del rostre. La sinuositat dels contorns ressalta la perfecció anatòmica i la delicadesa de la musculatura. Segons Vasari, la perfecció de l’obra és majestuosa i transmet una sensació de naturalitat i realisme.

Temàtica

Escultura de temàtica religiosa basada en el relat bíblic de David, un jove de Betlem que desafia el gegant guerrer Goliat. La victòria de David es considera una al·legoria de la victòria de Jesús sobre Satanàs. També s’interpreta com una referència als ducs de Milà, que en aquell moment amenaçaven Florència, simbolitzada per David. El barret que porta David representa els pagesos florentins. La nuesa del personatge pot ser una referència a l’herència clàssica de Florència. Algunes interpretacions suggereixen que l’escultura podria representar Mercuri amb el cap del gegant Argos, en comptes de David.

Models i Influències

Malgrat tractar-se d’un tema bíblic, Donatello pren com a referència l’escultura grega clàssica. Imita la corba de Praxíteles, amb un lleuger “contrapposto” i una gran suavitat en els contorns. És considerada la primera escultura en bronze d’un nu des de l’Antiguitat Clàssica. Donatello va ser un pioner en establir els nous cànons de bellesa renaixentista.

Danae i la Pluja d'Or de Ticià

Fitxa Tècnica

Títol

Danae i la Pluja d'Or

Autor

Ticià

Cronologia

Segle XVI

Context Històric i Cultural

Aquesta obra pertany al Renaixement, una època en què es van recuperar temes de la mitologia grega. En aquest període, es valorava la bellesa del cos humà i la pintura a l’oli permetia representar millor la llum i els colors. Ticià va ser un dels pintors més importants de l’escola veneciana i va influir en molts artistes posteriors.

Descripció Formal

• Ticià representa Danae nua, estirada al llit i mirant la pluja de monedes d’or que cau del cel.
• Al costat, una serventa intenta recollir les monedes amb el davantal, mentre un gosset es manté aliè a l’escena.
• La composició es divideix en dues parts per una diagonal marcada pel cos de la jove i el domàs del llit.
• Zeus, transformat en pluja d’or, es converteix en el focus de llum i connecta visualment la serventa amb la princesa.
• L’obra té molt moviment intern gràcies a les accions oposades dels personatges.
• Les formes són suaus i arrodonides, i Ticià defineix els contorns amb llum i color en lloc de dibuix.
• L’ús del sfumato i els tons càlids aporten un efecte atmosfèric i reforcen la sensualitat de l’escena.

Temàtica

Segons la mitologia grega, un oracle va predir que el rei d’Argos moriria a mans del seu nét, per això va tancar la seva filla Danae en una torre de bronze. Tot i això, Zeus es va transformar en pluja d’or per poder estar amb ella i la va deixar embarassada. Del seu fill, Perseu, es compliria la profecia quan accidentalment va matar el seu avi amb un disc. Ticià representa el moment exacte en què Zeus baixa des d’un núvol en forma de pluja d’or. A l’Edat Mitjana, aquest mite es veia com un símbol de castedat i concepció miraculosa. Al Renaixement, va recuperar el seu sentit pagà i es va fer molt popular perquè permetia representar el cos femení nu.

Models i Influències

Ticià es va inspirar en la Venus Adormida del seu amic Giorgione. Va aprendre a utilitzar el color i la llum per expressar emocions i sensacions. Admirava Dürer, de qui va adoptar la descripció detallada del paisatge i l’estructura compositiva sòlida. Ticià va innovar la pintura a l’oli amb pinzellades més lliures, donant més protagonisme al color.

San Carlino alle Quattro Fontane

Fitxa Tècnica

Títol

San Carlino alle Quattro Fontane

Autor

Francesco Borromini

Cronologia

Segle XVII

Context Històric i Cultural

Aquesta església es construeix durant el Barroc, un període marcat pel dinamisme, la teatralitat i l’exaltació religiosa. Borromini va ser un dels arquitectes més innovadors del Barroc italià, trencant amb les formes clàssiques i introduint estructures més complexes i dinàmiques. L’obra es va fer per a l’ordre espanyol dels Trinitaris Descalços, que es dedicaven a alliberar cristians captius dels musulmans.

Descripció Formal

• El material principal és el maó i l’estuc.
• La façana està dividida en dos pisos, cadascun organitzat en tres parts amb columnes petites i columnes d’ordre gegant. Els dos cossos estan separats per un entaulament.
• Al pis inferior, destaca un nínxol amb la imatge de Sant Carles Borromeo.
• Al pis superior, sobresurt un medalló sostingut per àngels que trenca l’entaulament, reforçant la verticalitat.
• A l’interior, la planta és pseudoel·líptica, amb un espai central octogonal.
• Hi ha 16 columnes d’ordre compost que delimiten portes, nínxols i capelles.
• La cúpula ovalada es defineix per quatre petxines àmplies, creant una sensació d’espai més ampli.

Funció, Contingut i Significat

L’església es va construir per als Trinitaris Descalços, una ordre religiosa espanyola. El seu principal objectiu era obtenir fons per alliberar cristians presoners dels musulmans.

Models i Influències

Borromini es va inspirar en els últims treballs de Miquel Àngel. La façana es relaciona amb la del temple romà d’El Deir, a Petra. El sistema d’empetitir els cassetons de la cúpula està inspirat en el Panteó de Roma. L’artificialitat i el dinamisme de San Carlino la converteixen en una de les obres mestres de l’arquitectura barroca italiana.