Anàlisi d'Orina: Guia Completa

DETERMINACIÓ D'UROBILINOGEN: És el producte final del metabolisme de la bilirubina. Augmenta en pacients amb alteracions on augmenta la producció de bilirubina per destrucció d'hematies, i en malalties hepatocel·lulars que impedeixen l'eliminació d'urobilinogen pel fetge. Disminueix en neonats, pacients amb antibioteràpia i obstruccions del conducte biliar. Valor de referència negatiu (<1 mg/dL). Indicador de dany parenquimatós hepàtic. Permet diferenciar trastorns hepàtics o hemolítics i obstruccions biliars.

DETERMINACIÓ DE NITRITS: Quan els bacteris redueixen els nitrats urinaris a nitrits. Per tant, això indica creixement bacterià (bacteriúria). Es coloreja la zona reactiva de rosa vermellós. Valor de referència negatiu. Resultat positiu quan hi ha microorganismes en quantitat considerable (més de 10.000 per ml).

DETERMINACIÓ DE LEUCÒCITS: Són polimorfonuclears neutròfils i la tira els detecta per l'activitat esterasa que tenen. Valor de referència negatiu (<10 leucòcits per ml). La tira detecta 5 cèl·lules per camp 40x. Per causes infeccioses i/o inflamatòries com càlculs i tumors. Prova bona quan hi ha infeccions urinàries amb recomptes majors de 10⁵ UFC/ml.

EXAMEN DEL SEDIMENT URINARI: Homogeneïtzar, centrifugar, resuspendre, muntar fresc. Observem 10x cilindres i 40x la resta. Resultats: Hematies i leucòcits amb cèl·lules x camps a 40x i cilindres a 10x. Elements, cèl·lules epitelials, bacteris, llevats, cristalls i espermes s'indica: escassos, discrets, abundants o intensos.

CÈL·LULES DEL SEDIMENT URINARI: Cèl·lules epitelials, hematies, leucòcits, esperma, agents patògens com bacteris, llevats i protozous.

CÈL·LULES EPITELIALS: Segons l'origen:

• Cèl·lules epitelials descamatives: Del revestiment del tracte genital (dones) o últim tram d'uretra (homes). Cèl·lules més grans que trobem en orina (45-65 micròmetres), aplanades i irregulars, triangulars amb nucli central petit i rodó. Més de 5 per camp = contaminació vaginal o uretral.
• Cèl·lules epitelials de transició: 1 cèl·lula per camp = normal. Presenten pleomorfisme depenent de la zona que procedeixin: De capes profundes / Cèl·lules epitelials rodones. Poden trobar-se menys de 2 per camp = normal.
• Cèl·lules d'epiteli prostàtic: Cèl·lules rodones, més grans que leucòcits amb vacúols, pacients amb prostatitis.
• Cèl·lules d'epiteli intestinal: Pacients amb trasplantament de segments intestinals en via urinària.
• Cèl·lules malignes: Gran pleomorfisme, augment nucli/citoplasma i al tenyir amb Papanicolau es fan més evidents.

Hematies: Orina normal = hematies 1-2 per camp. Orines hipertòniques / Orines hipotòniques. Hematúria glomerular: Dismòrfics. Macrohematúria: color vermell, més de 2-3 per camp en homes i més de 5 en dones per camp.

Causes d'hematúria: Hematúria glomerular, renal i urològica.

Leucòcits: Arriben a l'orina per diapedesi, més freqüent: Polimorfonuclears neutròfils. Poden trencar-se o deformar-se en orines hipotòniques i pH alcalí. Valors normals: 1-2 per camp (homes) i 1-3 per camp (dones). Més de 3 en homes i 5 en dones = leucocitúria o piúria si n'hi han molts.

Esperma: 1-2 per camp normal.

Bacteris: Molts bacteris = bacteriúria, amb elevat nombre de leucòcits = infecció de l'aparell urinari. Confirmem amb cultiu.

Llevats: Es mira al microscopi. Afegint 1 gota d'àcid acètic al sediment, es lisen els hematies però no els llevats i al tenyir amb Gram observem llevats blaus.

CILINDRES: Resultat de coagulació de proteïnes que engloben el material present d'on es formen. La cilíndria sempre es presenta amb proteinúria. Es classifica: per presència de matrius, en hialins, granulosos, cèreos i grassos. Segons contingut interior, en hemàtics, leucocitaris i cel·lulars.

CRISTALLS: Compostos de l'orina alterats o per sobresaturació precipiten i formen cristalls. S'identifiquen per: Aspecte (són birrefringents amb llum polaritzada), característiques de solubilitat i pH de l'orina.

Orines àcides (cristalls): Àcid úric: per sobre d'un pH 5,5 l'àcid úric es transforma en urats. Urats amorfs. Oxalat càlcic monohidratat. Oxalat càlcic dihidratat. Cristalls de bilirubina.

Orines alcalines: Fosfat càlcic: Els més importants són: Amorfos (formats per hidroxiapatita) i de calci o brushita (forma de llapis). Fosfat amoníaco-magnèsic. Urat amònic. Carbonat càlcic.

Importància clínica: Cistina: cistinúria. Leucina: Trastorns hepàtics greus i aminoacidúria. Tirosina: dany hepàtic. Colesterol: Conductes limfàtics per obstrucció o ruptures.

PROTEINÚRIA: La proteinúria és una excreció de proteïnes major de 150 mg/dia en adults, i 100 mg/dia en nens menors de 10 anys. Significativa >300 mg/dia. Més indica dany renal. Augment excreció albúmina marcador malaltia renal crònica per diabetis mellitus, malaltia glomerular o hipertensió.

Classificació:

• Proteïnúria funcional: <150 mg/dia.
• Proteïnúria transitòria: Control 6 mesos pacients amb alteracions renals. I embaràs.
• Proteïnúria ortostàtica o postural: 3-5% no dany renal.
• Proteïnúria persistent: Mínima <0,5 mg/dia (pielonefritis). Moderada: 0,5-4 g/dia (malaltia renal). Severa: >4 g/dia.

Segons origen en el tracte urinari:

• Proteïnúria prerrenal
• Proteïnúria renal: classificada en:
  • Patró glomerular: concentració albúmina >30 mg/24h i alfa-1-microglobulina <17 mg/24h. Pot ser selectiva o no selectiva.
  • Patró tubular: pèrdua d'una petita quantitat de proteïnes urinàries que no es reabsorbeixen pel túbul renal. Concentració albúmina <30 mg/24h i alfa-1-microglobulina >17 mg/24h.
  • Patró mixt: en malaltia renal crònica.
• Proteïnúria postrenal: per lesions en les vies urinàries.

Microalbuminúria: Excreció urinària d'albúmina >30 mg/24h. Si se superen els 300 mg/dia és macroalbuminúria. Precedeix hipertensió i diabetis, factor de risc per malaltia cardiovascular. Turbidimetria/nefelometria.

PROTEINÚRIA DE BENCE-JONES: Excreció urinària de cadenes lleugeres d'immunoglobulines. Són proteïnes de baix pes molecular que es filtren pel glomèrul, reabsorbides en el túbul proximal i degradades intracel·lularment. Perquè apareguin en orina, ha d'haver-hi excés de cadenes lleugeres, defecte tubular o les dues coses.

DETERMINACIÓ URINÀRIA DE MUCOPOLISACÀRIDS: Malaltia metabòlica hereditària per trastorns en la degradació lisosomal dels glucosaminoglicans per la deficiència o absència d'algun dels enzims implicats. Test de screening per la determinació d'excreció augmentada de GAG en orina. Positiu: patró de GAG per electroforesi o cromatografia. Test de blau de dimetilmetilè i Test de Berry: amb l'orina de primera hora del matí.

Porfirines: Malalties metabòliques, sobreproducció de porfirines i porfobilinògens.

• Porfíria de Doss: hepàtica i rara produïda per la deficiència autosòmica recessiva del segon enzim de la via, la ALA deshidratasa.
• Porfíria aguda intermitent: malaltia hepàtica per la deficiència del tercer enzim, el hidroximetilbilà. Es transmet de forma autosòmica dominant.
• Porfíria eritropoètica congènita: o malaltia de Günther. Poc freqüent, autosòmica recessiva, per l'activitat reduïda del quart enzim de la ruta.
• Porfíria cutània tarda: per baixa activitat en el cinquè enzim. Hi ha de tres tipus.
• Coproporfíria hereditària: poc freqüent, autosòmica dominant, per dèficit en el sisè enzim.
• Porfíria variegata: autosòmica dominant, freqüent en població caucàsica de Sud-àfrica i nord d'Europa. Descens en l'activitat del setè enzim.
• Protoporfíria eritropoètica: congènita de transmisió autosòmica dominant. Deficiencia de l'últim enzim (10 a 50%).

Determinació de porfíries:

• Determinació qualitativa de porfobilinogen: reacció del reactiu d'Ehrlich.
• Determinació quantitativa d'àcid δ-aminolevulínic i porfobilinogen.
• Determinació qualitativa de porfirines: emissió de fluorescència rosa quan s'exposa la mostra a radiació de longitud d'ona UV 400 nm.
• Determinació semiquantitativa de porfirines: en orina de 24 hores acidificada, amb ús d'espectrofotòmetre que permet fer medicions en la banda de Soret.
• Determinació quantitativa de porfirines: fraccions de porfirines lliures separades i mesurades per un sistema de HPLC.

Cortisol: Estudi síndrome de Cushing amb orina de 24 hores. Àcids com estabilitzadors, perquè pH òptim <7,5. L'àcid bòric, àcid acètic glacial i àcid clorhídric. La determinació amb cromatografia líquida amb espectrofotòmetre de masses en tàndem.

MARCADORS DE REMODELAT OSSI EN ORINA: Per avaluar el procés de recanvi constant, i s'usa per valorar el risc de sofrir osteoporosi i l'eficàcia dels tractaments.

• Piridolina i deoxipiridolina: la formació de ponts de piridolina i deoxipiridolina és essencial en l'estabilització de les formes madures del col·lagen. Les Dpir són específiques de l'os.
• Telopèptid aminoterminal de col·lagen tipus I i telopèptid carboxiterminal de la cadena alfa-1 del col·lagen tipus I: Específics de la degradació del teixit ossi perquè es formen per l'actuació dels osteoclasts.

ANÀLISI DE CÀLCULS URINARIS: Es formen a partir de substàncies presents en el filtrat glomerular normal (més del 80% d'origen renal), que precipiten per alguna alteració en l'orina en forma de cristalls. Anàlisi macroscòpic i determinació dels components del càlcul.

Segons la mida: els grans en la bufeta i els menors en el ronyó. Arenilles, arenilles grosses, càlculs.

Segons el nombre de components: la majoria són mixtos amb 1 dels components en major quantitat. Càlculs simples: 1 component. Càlculs mixtos: 2 o més.

Segons el component principal:

• Càlculs que contenen calci: oxalat càlcic, oxalat-fosfat càlcic, fosfat càlcic.
• Càlculs de fosfat amoníaco-magnèsic.
• Càlculs que contenen àcid úric.
• Càlculs que contenen cistina.
• Altres càlculs: que contenen xantina, formats per fàrmacs, etc.

FACTORS QUE AFAVOREIXEN LA FORMACIÓ: Augment concentració urinària (per reducció del volum urinari). Canvi de pH, àcid (urats i oxalats), bàsic (fosfats). Infecció per microorganismes amb activitat ureasa. Estasi urinària. Trastorns metabòlics (cistinúria i la gota). Alguns tipus d'endocrinopaties. Presència de promotors o absència d'inhibidors de la cristal·lització en orina.

ESTUDI MACROSCÒPIC DE CÀLCULS URINARIS: Poden ser expulsats pel pacient, obtenir-los per mètodes quirúrgics o per litotrícia extracorpòria.

1. Rentar el càlcul per eliminar restes de substàncies.
2. Prendre'n les dimensions en cm.
3. Descriure les característiques macroscòpiques: aspecte, pes, color i forma.
4. Tallar i observar l'aspecte intern, buscant algun cos estrany que hagi servit de nucli.

DETERMINACIÓ DE LA COMPOSICIÓ QUÍMICA:

• Espectroscòpia infraroja: la tècnica més usada.
• Microscòpia òptica: ús de microscopis estereoscòpics o de polarització.
• Difracció per raigs X: s'obtenen difractogrames característics de cada cristall. Molt costós.
• Anàlisi químic qualitatiu: provocar sobre alíquotes de càlcul polvoritzat reaccions químiques que informen sobre la presència o absència de les substàncies que el componen.