Anàlisi de Personatges: Tirèsias, Creont i Eumolp a l'Antígona d'Espriu

Anàlisi dels Personatges Clau a l'Obra de Salvador Espriu

Tirèsias: L'Endeví Cec i la seva Percepció del Món

Tirèsias és un personatge secundari de l'obra, un endeví cec. Sempre ha d'anar acompanyat per alguna persona; en la segona part, l'esclau Eumolp, i en la tercera part, Ismene. Els personatges com Tirèsias tenen una gran tradició dins el mite clàssic.

Té el do dels auguris, és a dir, pot preveure el futur. Però, els escèptics com Eumolp no creuen que tingui aquest do i pensen que ho fingeix, que és un impostor a la recerca de diners. Ell, però, diu que el que fa és real, veritable, que no enganya a ningú.

En ser cec, Tirèsias no pot veure el món exterior que l'envolta, però en canvi, pot veure el món dels Déus i el món interior de les persones. Així doncs, és una persona que sempre veu les desgràcies dels altres, i que sobre si mateix no pot veure mai res. Per aquesta raó, la gent de la ciutat el menysprea i el margina.

Tirèsias sempre fa cas del que diuen les lleis i aconsella a tothom que les segueixi. Està a favor de les decisions de Creont, però més que per estar-hi d'acord, és perquè podria ser castigat i condemnat a mort si no les compleix. L'únic que interessa a Tirèsias és estar al costat de l'home poderós de la ciutat. És, doncs, un Tirèsias rendit al poder.

Creont: L'Ascens del Tirà i la Recerca del Poder Absolut

Al principi, Creont és un subordinat d'Etèocles. Es comporta com una ombra sinistra, que sempre espera el moment oportú per assaltar el poder i fer-lo seu. (Com la dreta espanyola quan guanyen les esquerres, o com Franco i els militars que es van sublevar.) Creont, lluny de sublevar-se, ensabona Etèocles fins a assegurar-se que ell en serà l'hereu. És un manipulador; sembla que Etèocles sigui la seva titella: Creont l'utilitza.

No vol la pau, o bé la posa com a secundària: el seu objectiu és el poder costi el que costi. Per això, evitarà la negociació i potenciarà el fanatisme, el dogmatisme i la follia. De fet, és l'únic que controla la situació. Facilita la destrucció sobre la qual erigirà la seva impassible autoritat. (Com Franco.)

Hi ha, doncs, dos Creonts. Tots dos són hipòcrites. La diferència entre un i altre resideix en què el primer aspira al poder i el segon ja l'ha fet seu. És el tirà amb sabates noves, que lloa i plora els que han caigut valerosament, i exalta la pàtria estimada, quan en realitat només hi ha alegria dins seu.

Creont és un dèspota. En nom de la dignitat i dels suposats honors a la memòria d'Etèocles i els seus fidels, no fa altra cosa que imposar la seva autoritat. Desafia els déus i no cedeix a res per assegurar encara més el tron. No els tem, perquè és massa egocèntric. El déu és ell; costi el que costi, s'ha de mostrar a si mateix per sobre. Fins i tot un cop ha mort, segueix manipulant Etèocles, ara en forma de la seva memòria. Ho fa d'una manera més psicològica, volent tenir tothom content.

Eumolp: L'Esclau Irònic i la Consciència Moderna

Salvador Espriu, per tal que la seva obra difereixi de les altres Antígones, introdueix dos personatges que no apareixien a la tragèdia de Sòfocles i que tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Són el Lúcid Conseller i Eumolp.

Eumolp és el personatge més descarat de l'obra. És un pobre esclau geperut que no és respectat i que no respecta a ningú, ni tan sols al rei. Tal com si hagués arribat del segle vint amb una màquina del temps, parla i actua a la Tebes clàssica amb una ironia que el presenta, tot i la seva situació, com a superior, culturalment parlant.

A primera vista, com ja hem dit abans, Eumolp no és més que un pària de Tebes. Un esclau lleig, desgraciat i maltractat, però que és l'únic que ajuda Antígona per dues raons:

• No accepta les decisions tiràniques de Creont.
• Prefereix la mort a l'esclavatge.

Aquí es mostra la cara irònica d'Eumolp. Ell és el millor exemple del refrany "A les penes, punyalades", doncs tot i que la seva situació sigui, potser, la més trista de l'obra, mai no perd el somriure de la cara.