Anàlisi poètica de Cambra de la Tardor i Els Amants

CAMBRA DE LA TARDOR

La gran majoria de versos d’aquest poema són decasíl·labs i blancs, és a dir, sense rima. A més, hi ha tres versos que no segueixen aquest patró: el primer, que té dotze síl·labes; el de la línia 17, que en té vuit, i el penúltim, que en té sis.

Resposta model: Per línies: – Context real: 1-4, 13-17. – Experiència moral: 5-7, 18, 19-21, 23-26. – Pas del temps: 8-10, 19-20. – Amor: 10-12. – Erotisme: 21-23, 26-27.

Comparació de la persiana aclarida amb un esglai, perquè sembla a punt de tancar-se i, per tant, enfosquir-se del tot.

Metàfora: cadascuna de les primes obertures horitzontals de la persiana aclarida són associades amb la imatge de l’horitzó.

Sinestèsia o barreja de sensacions visuals (color de poma), olfactives (olor de poma) i, implícitament, gustatives (la poma com a element comestible).

Repetició (“Que lent el món”), paral·lelisme sintàctic (“Que lent el món” / “que lenta la pena”), antítesi (lentitud del món i de la pena / rapidesa del pas del temps).

Al·literació o cacofonia: “Manca una casa a la mançana. ‘Canten’”.

Metàfora: els besos que van colgant el cos de la dona són associats a les fulles que cauen a la tardor.

A partir de l’evocació del lloc on s’acompleix l’experiència amorosa (la cambra), el poeta amplia la seva referència en el temps (el pas de l’estiu i l’arribada de la tardor) i pel que fa als seus sentiments sobre el pas del temps (l’oblit i els records) i sobre la relació amorosa pròpiament dita.

ELS AMANTS

1 c 1a persona del plural (versos 2, 6-11, 15-17 i 19-23). d 1a persona del singular (versos 3, 5, 12-14 i 18). b Construccions impersonals (versos 1, 4 i 24-25). a 2a persona del singular (vers 3). La primera persona del plural representa els amants; la primera persona del singular, el poeta; les construccions impersonals, una visió externa, i la segona del singular, la persona estimada pel poeta.

En un passat remot i habitual, i també en el present. b En el present. c El vers 4 (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”) i el vers 23 (“que no estem en l’edat, i tot això i allò.”)

No és un amor tranquil, convencional o delicat, sinó un amor impetuós, apassionat, sensual.

“Feroçment”, “brusc”, “salvatge”, “arraps”, “bàrbars”.

Les referències a López-Picó (b), Petrarca (c), Riba (d) i Bécquer (e) remeten a un amor refinat, excessivament segons el poeta; en canvi, Marc (a) al·ludeix a l’amor sensual, carnal.

Tots els versos són alexandrins, és a dir, formats per dos hemistiquis de sis síl·labes cadascun. Són versos blancs i es combinen els masculins i els femenins, si bé no hi ha una alternança estricta.

“Què voleu que hi faça!”, “i que això no deu ser, / que no estem en l’edat, i tot això i allò.” / “car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.” Aquestes expressions són naturals, espontànies, pròpies del parlar quotidià de la gent de la terra, sense cap voluntat de sofisticació, que és com és també l’amor dels amants.

La comparació d’aquesta parella d’amants amb totes les altres (en el primer vers i, ampliada, en els dos últims). Expressa la superioritat, l’excel·lència d’aquesta parella d’amants. L’amor convencional, clàssic, és comparat a un “costum”, qualificat d’“amable”, de “pacífic” i fet de compliments i teles. Expressa, per contrast, que l’amor que uneix els amants és sempre sorprenent, brusc, salvatge. L’amor dels amants és “com un vell huracà”. Aquesta comparació expressa que és arravatat, furiós, potser fins i tot violent.

Els amants se senten les arrels terrenals i per això fan l’amor arran de terra. És un amor molt més arrelat en la terrenalitat de les persones que no pas en la seva espiritualitat.