Anàlisi Poètica d'Els Dos Campanars: Estructura, Mètrica i Figures Retòriques

Anàlisi Poètica: Estructura i Figures Retòriques

Quant a la Mètrica i la Rima

Quant a la mètrica i la rima, aquest poema està format per 21 estrofes amb versos decasíl·labs (alguns amb cesura, per exemple, el vers 104). Aquests versos s'agrupen en quintets de rima consonant amb l'esquema mètric: 10A/10B/10A/10A/10B.

Estructura del Poema

Estructuralment, podem dividir les 21 estrofes en tres parts ben diferenciades:

Primera Part (Set primeres estrofes)

La primera part comprèn les set primeres estrofes. Les tres primeres estrofes d’aquesta secció estan formades per interrogacions retòriques que ens remeten al tòpic del Ubi Sunt (on són...). És a dir, es fa una projecció del passat amb veu narrativa. A través de les preguntes i lamentant allò que s’ha perdut, es retrata un passat esplendorós. Els dos campanars en són símbols, ja que representen la pàtria i estan descrits com una prolongació de la natura. Aquestes estrofes es desenvolupen en un marc de total desolació.

A les dues últimes estrofes de la primera part, se'ns presenten els dos campanars com a dues formidables sentinelles, com l'última cosa que queda vigilant allò que és Catalunya. Les interrogacions retòriques que trobem en aquestes estrofes es dirigeixen tant als campanars com a personatges històrics.

Segona Part (Estrofes vuitena a divuitena)

La segona part està formada per les onze estrofes següents, de la vuitena a la divuitena. En aquesta secció, la veu narrativa desapareix i s’instaura un diàleg entre els dos campanars, mitjançant el qual ens expliquen les seves tristors. El protagonisme l’obté el monestir de Cuixà, ja que prediu que el campanar baixarà a descansar amb ell quan sigui enderrocat.

En aquesta part, durant el diàleg, els dos campanars expressen que els monjos ja no hi són, manifesten la seva tristor i enyorança per aquest fet, i diuen que, des que van abandonar el monestir, aquest ja no s’utilitza per a la seva funció natural (estrofa 13).

El diàleg entre els dos campanars es dona per finalitzat a l'última estrofa d’aquesta part, quan Sant Miquel li diu a Sant Martí que tots dos cauran i que la memòria humana no ho recordarà.

Tercera Part (Tres últimes estrofes)

La tercera i última part està formada per les tres últimes estrofes. En aquesta secció, torna a aparèixer la veu narrativa del «jo» poètic i es tanca la conversa que s'ha dut a terme a les estrofes anteriors. Les dues primeres estrofes d’aquesta última part són una presentació de la situació dels dos campanars un cop ha sortit el sol, mentre piquen les campanes. Finalment, a l'última estrofa d’aquesta part i del poema, hi ha una evocació del Canigó com a muntanya rellevant, com un monument a Déu, i es reafirma la idea que «Catalunya serà cristiana o no serà».

Quant a les Figures Retòriques

A continuació, es detallen les figures retòriques presents en el poema:

Figures Retòriques a la Primera Part

• Una anàfora al primer vers de les dues primeres estrofes: «Doncs (...) Doncs (...)».
• Una identificació entre els monjos i els monestirs al vers 9: «On tos rengles de monjos, presbiteri».
• Interrogacions retòriques a les tres primeres estrofes.
• Una comparació al vers 26: «Com dos monjos d’una legió sagrada / sols encara hi ha drets dos campanars».
• Una metàfora al vers 28: «són los monjos darrers de l’encontrada».
• Una metàfora dels campanars al vers 31: «Són dues formidables sentinelles».
• Una referència a Déu al vers 32, quan es menciona «l’eternitat».
• Una referència als campanars al vers 35, quan es diu «pastors».

Figures Retòriques a la Segona Part

• Comença amb una personificació dels dos campanars mitjançant un diàleg.
• Un hipèrbaton al vers 36, per donar èmfasi a la foscor de la nit.
• Un epítet al mateix vers, amb l'expressió «nit fosca».
• Un paral·lelisme als versos 44-45: «Per tocar a morts pels monjos les voldria / per tocar a morts pels monjos i per mi».
• Una anàfora al vers 55: «Mai més! Mai més!».
• Una metàfora al vers 58: «el segle que ens deu tant», per referir-se al context històric.
• Un polisíndeton al vers 60: «i ossos, i glòries, i records se’ns venen».
• Una interjecció al vers 61: «Ai!», per expressar dolor.
• Una personificació de la lluna a l’estrofa 17.