Anàlisi de les Proferències Performatives d'Austin: Perjuri, Bígamia i Estafa

Anàlisi de les Proferències Performatives d'Austin

Expliqueu per què diu Austin a “Performative utterances”: “...si acceptem que aquesta mena de proferències són informes, vertaders o falsos, de la realització interna d’actes espirituals, obrim una escletxa per a perjurs, bígams i estafadors”. (Identifiqueu primer en quin paràgraf en concret fa aquesta afirmació).

La postura que Austin vol rebatre és una que digués (escrivim a sota en cursiva el que podria dir algú que defensa aquesta postura):

Al fer una proferència performativa estem descrivint una cosa. Per tant (en contra del que diu Austin) les proferències performatives sí són susceptibles de ser avaluades com a vertaderes o com a falses. Què és el que estem descrivint? Doncs descrivim que fem cert acte intern. Per exemple, prometre consisteix en adquirir en el nostre interior cert compromís. Quan diem “et prometo que faré p” el que fem és descriure que ‘en el nostre cor’ hem adquirit aquest compromís. O, p.ex., casar-se és acceptar en el nostre cor a determinada persona com a marit (o muller). Quan dic en una cerimònia de casament “accepto a aquest home com a marit” el que faig és informar que en el meu interior jo accepto aquesta persona com a marit. Per tant, les proferències de “et prometo que faré p” o “accepto a X com a espòs” són informes, descripcions d’actes interns que jo he fet, i són, per tant, susceptibles de ser avaluades com a vertaderes o falses.

Austin creu que aquesta postura està completament equivocada. La raó que dóna en el fragment que hem de comentar és aquesta: Si aquesta postura fos correcta, aleshores podria passar el següent: algú em diu “et prometo que dilluns et donaré 300 euros”; quan arriba el dilluns no em dona els diners; jo l’acuso (sembla obvi que amb tot el dret) de no haver complert la seva promesa; i ell em diu “jo no he deixat de complir cap promesa; és veritat que et vaig dir ‘et prometo que el dilluns et donaré 300 euros’ i que no te’ls he donat però quan t’ho vaig dir en el meu cor no estava agafant el compromís de donar-te’ls; em pots acusar de mentider, però no d’incomplir una promesa perquè realment jo no ho vaig prometre”.

Això sembla completament absurd: dir “et prometo que....” (en les circumstàncies apropiades) ÉS fer una promesa. La promesa no consisteix en fer cap acte interior ‘de prometre’.

Anàlogament: Si la postura descrita a sobre (amb lletra en cursiva) fos correcta, un bígam podria excusar-se dient: “No, jo no soc bígam; és veritat que estant ja casat, aquest matí he anat a un jutjat i davant de la jutgessa i els testimonis he dit ‘accepto aquesta dona com a muller’, però jo en el meu cor no l’estava acceptant com a muller, per tant no m’he casat; em podeu acusar de mentir quan deia ‘accepto aquesta dona com a muller’ però no em podeu acusar de bígam”. Això seria igualment absurd. Certament que el podem acusar de bígam. Però si la postura descrita a sobre fos correcta, aquesta persona podria dir que és simplement un mentider (ha afirmat certa cosa que no era veritat (que acceptava a algú com a esposa quan de fet no ho feia)), però no un bígam.