Anàlisi de 'La sang del mes que ve' de Quim Monzó: Sàtira i Actualitat

Anàlisi de "La sang del mes que ve" de Quim Monzó

Introducció al Microconte de Monzó

Es tracta d'un microconte en el qual ens situem de seguida en una situació literària coneguda, tot i que no ho serà pel títol, sinó per la primera frase. Quim Monzó inicia el seu joc literari, que consisteix a agafar un episodi de tipus llegendari i modernitzar-lo. La seva intenció és posar de manifest una problemàtica respecte a l'actualitat.

La Reinterpretació Bíblica i el Joc Literari

Sobre la història bíblica, Monzó crea una versió que no sabem cap a on anirà. És una espècie de diàleg amb un fet mític per oferir-nos una versió que s'allunyarà del model original i li donarà un nou i únic sentit. Quan Quim Monzó fa aquesta versió, sempre la transforma en una actualització sorprenent.

Personatges i Ironia en l'Actualitat

Els personatges actuen i pensen com ho farien en l'època original, però Monzó els col·loca en l'actual realitat, de manera que ens sembla estrany com parlen i la seva manera de pensar. Les seves accions són extravagants i podria semblar que es tracta d'una paròdia. L'element irònic apareix, i al final de la primera frase veiem una familiaritat cap a Josep que serveix per introduir la història que es desenvoluparà. El fet de dir-li afable ja ens mostra que el seu fill no serà seu. Aquesta familiarització i desacreditació s'incrementarà, ja que el fet que l'escena s'actualitzi restarà importància al personatge sublim, que es va transformant en una persona "normal".

Estil Narratiu i Ús de la Cita

La frase sembla que recuperi el to dels evangelis, però amb una hipèrbole o distància que fa que sembli un text més aviat èpic. El text sublim està sent empobrit. Tot i així, apareix una cita del llibre real. Aquesta cita serà un factor important a l'hora de veure el veritable joc de l'autor.

Maria en el Context Modern: La Negació

Els esdeveniments són clàssics. Tots els elements que apareixen podrien semblar paròdics, ja que la dona (Maria) utilitza termes molt quotidians per tal de descriure la situació en què es troba. Entrem en la ment de Maria i veiem que encara no hi ha cap variació respecte a la ment original, però sí que veiem un canvi de mentalitat en la manera de parlar a l'Arcàngel. Situem Maria, doncs, en l'actualitat i, per tant, això implica que s'ha distanciat de la mitologia. Maria troba ridícula la manera de parlar de l'Arcàngel perquè ha deixat d'estar familiaritzada amb els termes que utilitza.

Si tothom ha entrat en complicitat amb el text, notem la resistència de Maria perquè no entén per què allò que diu l'Arcàngel ho ha de fer. Ella no vol fer-ho i arriba al punt de percebre allò que li està dient com una ordre, com una amenaça. Maria s'hi nega. La cita deixa de ser la cita original. Monzó utilitza les cometes per indicar que estem en l'actualitat, perquè a la Bíblia no es diu mai que "no". És evident que no té el fill, ja que el mes següent li ve la regla.

Denúncia Social i Reflexió del Lector

A través de l'operació anacrònica d'actualització és com Monzó aconsegueix que Maria digui que no. Hi ha paròdia i l'element de denúncia del masclisme que hi ha dins de la nostra cultura. Encara hi ha un problema perquè els lectors masculins no es poden projectar en Maria. Seria un problema perquè no tindria funció literària. Però sí que en té. Maria no és només una dona, i esperem que els homes també es puguin projectar en Maria per tal de tenir una funció dins d'aquesta obra.

El resultat que hi trobem és el discurs de poder i llenguatge. D'alguna forma, Monzó ens diu que si t'apareix un personatge amb poder, s'acceptarà el que digui perquè ho veuràs com un premi. Monzó posa de manifest el fet de dir que no. El que se suposa és que Maria ha de dir "gràcies". L'element complex és que l'Arcàngel ja no t'impressiona i, per tant, li pots dir que no. En posar-nos en el personatge de Maria, fa que ens plantegem què hauríem dit en una situació com aquesta. És difícil saber-ho.