Anàlisi de l'Urbanisme i les Ciutats Europees

Emplaçament: lloc físic concret on es troba la ciutat. Pot dependre de la funció per la qual ha estat creada: Dalt d’un turó per la funció defensiva (Toledo), situades a la costa per la funció comercial (Cartagena), riu per afavorir les activitats econòmiques (Sevilla). Localització: situació respecte a altres llocs. Està relacionada amb la funció que compleix envers l’entorn geogràfic (control militar o polític d’una zona). Pla irregular:

Pla ortogonal: Resultat de l’aplicació d’una mesura d’eixample. Eixamples de Gràcia i Roma, així com els eixamples colonials. Èxit als segles XIX i XX, quan es van desfer de les muralles. Els carrers es tallen perpendicularment entre ells. Carrers amples, airejats i assolellats. Afavoreix desplaçaments, especialment els trajectes transversals (es corregeix amb diagonal). Durant el segle XIX, vivien burgesos i classe mitjana als eixamples.

Pla radiocèntric: La centralitat d'un edifici o monument històric condiciona l’ordenament del pla d’una ciutat. Del punt central surten carrers i avingudes en forma radial. Es completa amb l’obertura de vies concèntriques, que afavoreixen la connexió entre barris sense haver de passar pel centre. Sol ser impactant perquè afavoreix una visió centralitzada de la ciutat i la concentració de bona part de l’activitat i comunicacions al centre urbà (ex: París, Moscú).

Ciutat jardí: A finals del segle XIX, Howard s’adona del problema de la ciutat industrial. Suggereix la creació de carrers irregulars amb: habitatges unifamiliars amb pati i jardí, activitats productives, serveis. Havia de ser autosuficient. 30 mil habitants màxim per evitar problemes de creixement descontrolat i assegurar contacte amb la natura. Es van tergiversar els objectius principals del model i es van construir: urbanitzacions destinades a segona residència que consumien molt espai. A EUA, suburbis amb cases individuals i jardí, s’estenen al llarg de vies de comunicació. Molt baixa densitat.

Llargs desplaçaments entre vivenda i treball. Es converteixen en ciutats dormitori. A barris d'Espanya, les cases adossades són herència alterada de les cases jardí angleses del segle XX. A causa de la dispersió i l’aïllament de les activitats, esdevenen ciutats de baixa densitat.

Ciutat racionalista: Principis del segle XX, els urbanistes rebutgen la ciutat jardí. Amb el formigó proposen: edificis purament funcionals dedicats a albergar el màxim possible de gent. Blocs de pisos per alliberar sòl i dedicar-lo a zones verdes. Racionalitat: l'arquitectura havia de ser útil i funcional. Abans de pensar en bellesa, en formes. A Espanya (mitjans finals del segle XX), el model inicial va ser manipulat: ara hi ha barris residencials que són blocs de pisos de baixa qualitat, pocs equipaments, sense espais lliures ni zones verdes obertes. A partir de 1990, la qualitat dels blocs de nova construcció va millorar a Espanya.

Àrea metropolitana: grans ciutats exerceixen una influència directa sobre ciutats properes, normalment major com més propera està la ciutat. Les ciutats sota la influència d’una àrea metropolitana normalment exerceixen funcions específiques (per exemple, producció de determinats béns...) i sovint constitueixen ciutats dormitori de la metròpolis. A Mallorca, Palma actua com a metròpolis. Conurbació: es produeix quan una ciutat creix més enllà del seu terme municipal i absorbeix dins la seva estructura urbana els nuclis veïns, sense que perdin però la seva entitat municipal. Es produeix un continu urbà a través de diversos municipis. Exemple: Barcelona, amb 1,6-3 milions d'habitants.

Més del 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes. Es dirigeix des de les grans ciutats l’activitat econòmica, social i cultural. Principal eix urbà d’Europa: Banana Blava. Eix industrial històric que s’ha transformat en urbà, del sud-est de Gran Bretanya al nord d’Itàlia, passant per Alemanya, Bèlgica, una part de França, Suïssa, Luxemburg i altres. Té potents eixos industrials i denses xarxes d’autopistes i infraestructures, però té un alt consum energètic i un notable nivell de contaminació. Amb les transformacions en el continent europeu els últims 20 anys, s’ha format una altra franja d’intensa urbanització: Eix urbà mediterrani. S’estén de la Comunitat Valenciana al nord-est italià (mediterrani) per la qualitat de vida. L’allunyament de ciutats importants amb els eixos (Madrid, París, Berlín, Roma) es compensa amb les múltiples inversions en infraestructures (carreteres) que potencien les capitals, permetent arribar ràpidament.

Les xarxes urbanes

Tot el continent europeu és territori organitzat per les ciutats.

Més del 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes. Es dirigeix des de les grans ciutats l’activitat econòmica, social i cultural.

Principal eix urbà d’Europa: Banana Blava.

Eix industrial històric que s’ha transformat en urbà.

Del sud-est de Gran Bretanya al nord d’Itàlia. Passa per Alemanya, Bèlgica, una part de França, Suïssa, Luxemburg i altres.

Té potents eixos industrials i denses xarxes d’autopistes i infraestructures, però té un alt consum energètic i un notable nivell de contaminació.

Amb les transformacions en el continent europeu els últims 20 anys, s’ha format una altra franja d’intensa urbanització: l’eix urbà mediterrani. S’estén de la Comunitat Valenciana al nord-est italià (mediterrani) per la qualitat de vida.

L’allunyament de ciutats importants amb els eixos (Madrid, París, Berlín, Roma) es compensa amb les múltiples inversions en infraestructures (carreteres, vies…) que potencien les capitals. Permeten arribar ràpidament.

Han aparegut nous passadissos d’urbanització a causa de la nova incorporació dels països de l’est, amb una ràpida capacitat d’adaptar-se a les localitzacions industrials (construcció de noves i millors xarxes de comunicacions).