Anàlisi de "La Vicaria" de Marià Fortuny
Clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,17 KB
Anàlisi de l'obra "La Vicaria" de Marià Fortuny
Elements compositius
La composició que presenta és asimètrica respecte als personatges, que estan molt més concentrats a la part dreta. L'acció principal, que és la signatura del nuvi, està lleugerament desplaçada cap a la part esquerra. Quant a les dimensions d'aquesta vicaria, no se saben concretament, ja que a la banda dreta hi ha una paret que fa de límit, tanmateix, a la banda esquerra no hi ha cap paret i no se sap on s'acaba. Les línies compositives verticals dels personatges predominen per sobre de les línies horitzontals de les parets de la vicaria, i les línies diagonals del terra i la catifa marquen la profunditat de la sala i creen la sensació d'un gran espai buit en la part inferior de l'obra. Presenta una perspectiva lineal amb un punt de fuga que es troba en els papers que està firmant el nuvi, una línia de l'horitzó baixa, ja que hi ha poca proximitat amb l'espectador, i el temps és la captació d'un instant concret, com és el moment en què el nuvi està firmant. Respecte al moviment, presenta un gran dinamisme per l'actitud de diàleg i la gestualitat dels personatges.
Interpretació
La funció d'aquesta obra és estètica, ja que va ser pintada per ser destinada a decorar els petits salons de la gent de l'alta burgesia o de l'aristocràcia del moment. La seva destinació havia de ser, per tant, la llar d'un personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança amb una obra de tema costumista i amable com aquesta.
La vicaria representa la incorporació de la pintura espanyola als corrents francesos i europeus de moda durant el Segon Imperi. La pintura realista que buscava escenes relacionades amb la vida real, i que tenia la burgesia com a principal client i protagonista de les obres, ja que li interessa reflectir els seus actes, cerimònies i festes.
En La vicaria es veu la clara influència de Goya, el qual va copiar, junt amb altres pintors com el Greco, Velázquez i Ribera, quan va visitar el Museu del Prado l'any 1866.
Posteriorment, molts artistes s'inspiraren en ell, anomenats també Fortunyistes.