Anarcosindicalisme, CNT i el Torn de Partits a la Restauració (1876-1898)

Anarcosindicalisme i la fundació de la CNT

La tendència anarcosindicalista havia tingut un paper destacat en la vaga general de Barcelona de l'any 1902, motivada per la reducció de la jornada laboral i l'augment salarial. Aquesta tendència va promoure la creació de Solidaritat Obrera. La nova organització era una federació d'associacions de treballadors favorable a la lluita revolucionària que impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

El nou sindicat va néixer amb l'objectiu d'escampar-se arreu d'Espanya i de donar estabilitat al sindicalisme anarquista. La CNT es definia com a revolucionària i presentava una ideologia basada en els següents punts:

• La independència de la burgesia i de l'Estat.
• L'apoliticisme del moviment obrer i l'abstencionisme electoral consegüent.
• La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
• La voluntat d'enderrocar el capitalisme per mitjà de l'expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la PGM (Primera Guerra Mundial), la CNT va augmentar considerablement el nombre d'afiliats. En aquest creixement hi va tenir un paper fonamental l'anomenat Congrés de Sants, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria amb la voluntat de substituir els antics sindicats d'ofici i de reformar l'apoliticisme, així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i amos sense la intervenció de forces polítiques o representants de l'Estat.

El Torn de Partits (1876-1898)

Entre 1876 i 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van fer, sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals. El Partido Conservador es va mantenir al govern des de 1875 fins a 1881, moment en què Sagasta va formar un primer govern liberal.

El Pacte d'El Prado i l'obra reformista liberal

Cánovas va tornar al poder, però el temor d'una desestabilització del sistema polític després de la mort d'Alfons XII va impulsar un acord entre conservadors i liberals, el Pacte d'El Prado, amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia davant les pressions dels carlins i els republicans.

Durant l'anomenat govern llarg de Sagasta, els liberals van impulsar una important obra reformista per incorporar al sistema drets associats als ideals de la Revolució del 1868. Les reformes més destacades van ser:

• L'aprovació de la Llei d'associacions, que va eliminar la distinció entre partits legals i il·legals i va permetre que entressin en el joc polític les forces opositores.
• L'abolició de l'esclavitud.
• La introducció de la celebració de judicis amb jurat.
• L'impuls d'un nou codi civil.
• Una reforma de la hisenda i de l'exèrcit.

La reforma més transcendent va ser la implantació del sufragi universal masculí en les eleccions generals, ampliant d'aquesta manera el cens electoral.

Deteriorament i descomposició dels partits dinàstics

Al final del segle es va mantenir el torn pacífic de partits. No obstant això, el personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la personalitat dels seus líders, i va provocar dissidències internes i la descomposició d'ambdós partits.

En el Partido Liberal van sorgir personatges com Germán Gamazo i Antoni Maura, que van provocar l'aparició de faccions i la desorganització del partit. Als conservadors, va destacar la dissidència dels reformistes de Francisco Silvela, que va aconseguir aglutinar les diferents faccions després de la mort de Cánovas.