L'Ànima segons Aristòtil: Hilemorfisme, Nous i Coneixement

Aristòtil i Plató: Una Relació Filosòfica Clau

Aristòtil (384-322 aC) és el gran deixeble de Plató. Junts van compartir anys d’estudi, i la seva tasca filosòfica és considerada la més important del món clàssic. Les seves tesis romanen a l’actualitat i continua viva la tensió que van iniciar entre l’idealisme i l’anomenat realisme. Aristòtil fou alumne, company i també crític del seu mestre Plató, però lluny de ser amb això un adversari, exemplifiquen l’ideal de filòsof com l’enamorat de l’argument i la veritat.

La Concepció Aristotèlica de l'Ésser Humà

Aristòtil defensa que l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima, a diferència de la unió accidental que defensava Plató. Es tracta d’un compost hilemòrfic, és a dir, el cos com a matèria (hyle) i l'ànima com a forma (morphé). La realització plena de la nostra existència (entelequia) no és el cos sinó l’ànima.

L'Ànima segons Aristòtil

Crítica a la Reminiscència Platònica

Aristòtil criticarà l'anàmnesi i la reminiscència de Plató. L'ànima no té preexistència i existeix juntament amb el cos. És un principi vital relacionat amb el moviment: vida és moviment.

Unitat de Cos i Ànima

Cos i ànima constitueixen una única substància. L'ànima és la forma del cos, és el principi essencial de tota l'activitat de l'ésser viu. Aristòtil defensa la unitat de l’ésser humà. L’ànima serà al cos el que la visió és a l’ull.

Les Tres Classes d'Ànima

Existeixen tres classes d'ànima i força vital:

• Ànima Vegetativa: pròpia de les plantes, porta en si les funcions de creixement, nutrició i reproducció.
• Ànima Sensitiva: pròpia dels animals, amb apetències, desigs, percepcions sensibles i moviment local.
• Ànima Racional: pròpia i exclusiva de l’ésser humà, amb la capacitat de pensar i entendre.

L'Ànima Racional i l'Enteniment (Nous)

L'ànima humana és formada per dos principis: un d'actiu, l'enteniment agent (nous), amb possibilitat d’eternitat, i un altre de passiu, l'enteniment pacient, que serà mortal.

La Qüestió de la Immortalitat

La qüestió sobre la immortalitat no queda absolutament clara, ja que Aristòtil no aporta proves com sí que ho va fer el seu mestre Plató.

El Coneixement: De la Percepció a la Tabula Rasa

Aristòtil, a l’obra De Anima, apunta la possible immortalitat de la part activa de l’enteniment, l’anomenat nous, que extreu els universals de les coses i les “escriu” a la part passiva de l’enteniment. Es tracta de l’anomenada metàfora de la Tabula rasa.

D’aquesta manera, Aristòtil critica la tesi platònica de la reminiscència. Per a ell, viure i conèixer s'apropa a la pràctica de l’escriptura, on les experiències i les vivències queden “escrites” i marcades a l’ànima. Qualsevol coneixement comença amb una percepció sensible; no hi ha res a l'enteniment que abans no hagi estat als sentits.

Llegat: Aristòtil i l'Empirisme

Aquesta tesi serà emprada en el món modern per configurar els inicis de la filosofia empirista. A finals del segle XVII, el filòsof John Locke afirmarà: “the mind is a white paper”.