Anselm Turmeda: Vida, Obra i Conversió a l'Islam

Anselm Turmeda, també conegut com a Abd-Al·lah at-Tarjuman al-Mayurqí (en àrab: هللا ع بد ب ه هللا ع بد دمحم أب و ترجمان ال ي يورق م ال), fou un escriptor mallorquí en llengua catalana i també en àrab. Amb Ramon Llull, és un dels pocs escriptors medievals que ha escrit en català i en àrab, i és considerat un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres van tenir una gran difusió popular als països de parla catalana.

Biografia d'Anselm Turmeda

Turmeda va néixer a Ciutat de Mallorca. Després d'estudiar gramàtica i lògica a la Balear Major, va passar a Lleida, on va estudiar física i astronomia. El 1375, va ingressar a l'Orde Franciscà. S'ordenà diaca el 1379 i sacerdot el 1380. Als vint-i-cinc anys, va anar a estudiar a Bolonya i potser també a París.

Ell mateix diu que a Bolonya va conèixer un mestre, que anomena Nicolau Martell, que a l'hora d'explicar la referència evangèlica a la futura vinguda del Paràclit («Darrere meu, vindrà un profeta anomenat Paràclit»), li va confessar que Paràclit era el nom del profeta dels musulmans i que la seva religió era la veritable. Poc temps després va retornar a Mallorca.

Mig any després d'haver tornat a Mallorca, se'n va anar a Sicília on, després de cinc mesos, va poder embarcar-se cap a Tunis (devers l'any 1385). Allà fou molt ben rebut pels cristians que hi residien (mercaders i soldats). Quatre mesos després, va conèixer un metge d'origen europeu convertit a l'islam que li va facilitar la relació amb el soldà Abu-l-Abbas Ahmad. Turmeda conta la seva conversió, inspirant-se en una conversió de l'Alcorà.

El soldà el va acollir i protegir. Es va casar amb la filla d'un prohom tunisià. D'aquest matrimoni, en va néixer un fill. El soldà li va conferir el càrrec de traductor i cap de les duanes. A Tunis, era conegut com «el torsimany» en atenció a la seva feina d'intèrpret. Va ocupar un lloc important en l'administració tunisenca. Entre 1390 i 1394, va acompanyar el sobirà de Tunis en el setge de Mahdia i en altres expedicions militars. Fou també conegut com l'«alcaid Abdal·là».

Els intents de fer retornar Anselm Turmeda al món cristià foren diversos i estan ben documentats. Hi van intervenir tant les autoritats civils com les religioses: un clergue sicilià del qual no sabem el nom, Roger de Montcada, el papa Benet XIII i el rei Alfons V el Magnànim. Se li van prometre tota mena de facilitats i l'absolució del delicte d'apostasia. Turmeda, però, ja no va abandonar mai Tunísia ni va renegar de l'islam.

Les obres principals de Turmeda

1. El Llibre de bons amonestaments

   Turmeda el data quan ja feia 11 anys que vivia a Tunis. Consta de 428 versos disposats en estrofes, i en una breu nota proemial es diu que aquest llibre fou «compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera anomenat Abdal·là» i que tracta de bons ensenyaments, «ja que ell mal els hagi seguits».

   Diu Joan Lluís Marfany d’aquesta obra que «fou fins al segle XIX molt popular al nostre país i servia com a llibre de lectura a les escoles. Es tracta d'un sermó en vers en el qual, sota l'aparença d'una absoluta i estricta ortodòxia, traspua l'irònic i desimbolt escepticisme i l'ètica egocèntrica i materialista del nostre autor».

   En el Llibre, al costat de consells cristians, assenyats i morals, generalment banals i vulgars, hi ha notes d’una evident immoralitat i d’intenció antimonàstica. Això darrer no té res de sorprenent en un text medieval, i apareix fins i tot en autors religiosos d’ortodòxia inatacable, però aquí adquireix un relleu especial perquè procedeix d’un exfranciscà, el qual en molts altres passatges del mateix llibre fa professió de fe cristiana, després d’haver-la renegada.

   Aquesta obra no és pas original, sinó un plagi de la Dottrina dello Schiavo di Bari, un poema satíric d’un trobador italià del segle XIII, Schiavo de Bari.

2. Les Profecies

   El 1405 o el 1407, Turmeda va escriure una profecia de 755 versos apariats de quatre síl·labes. Dins la Disputa de l'ase, hi ha una profecia que també s'ha conservat en text independent i consta de seixanta-nou estrofes. Un altre text profètic està format per setze versos decasíl·labs, el primer dels quals comença Oh Babilònia, tu, Barcelona. Hi ha una quarta profecia de frare Anselm Turmeda en 260 versos de tres síl·labes, que comença No crec pas. Anselm Turmeda va tenir un cert prestigi com a astròleg per aquestes profecies i d'altres que no s'han conservat.

   El saber profètic de Turmeda és similar al de tants altres visionaris del seu temps, car la seva expressió confusa i enigmàtica es presta a aplicacions més o menys adients amb el que realment s’esdevingué després d’haver-les escrites. Però l’estil sibil·lí d’aquests textos sempre ha tingut una certa bellesa torbadora. Tot i que les profecies conservades de Turmeda foren escrites a Tunis, l’autor s’hi expressa com a cristià.

3. La Disputa de l'ase

   Escrita el 1417, no se'n conserva cap exemplar en català; l'edició és feta sobre una traducció francesa. El fet que la Inquisició de Madrid el 1583 el posés a l'Índex de Llibres Prohibits degué contribuir-ne a la desaparició. Tant per raons polítiques (el sistema democràtic d'elegir el rei dels animals...) com religioses (les anècdotes anticlericals de l'ase en la seva polèmica), no quadrava amb l'ortodòxia catòlica de l'Espanya del segle XVI.

   Malauradament, bona part de la trama i del context de l’obra no són originals, sinó una adaptació d’un apòleg contingut en l’enciclopèdia redactada per una secta filosòfica que florí a Bàssora, a mitjan segle X, sota el nom de "Germans de la Puresa”. El plagi no és, però, tan absolut que no deixi un marge suficient per afirmar que, tant per la seva imaginació com per la seva intenció satírica i el seu estil, Turmeda és un dels nostres prosistes més remarcables.

   El nucli essencial de la disputa consisteix en l’exposició per part de Turmeda de dinou raons que, segons ell, atorguen a l’home superioritat sobre els animals, cadascuna de les quals (menys la darrera) va seguida de la refutació feta per l’ase o per alguna altra bèstia que hi intervé esporàdicament.

   Raons i rèpliques de la Disputa:

   • a) L’home és de bella proporció de membres; no, en canvi, els animals. Rèplica de l’Ase: els animals foren creats per Déu, que no pot fer res imperfecte, i les característiques adduïdes no són imperfeccions.
   • b) L’home domina les ciències, sap governar i comerciar. Rèplica de l’Ase: explica el perfecte govern de les abelles, l’organització i treball de les formigues, el vol de les llagostes.
   • c) Els homes mengen viandes delicades i delitoses i beuen vins exquisits. Rèplica de l’Ase: que s’afanyen a satisfer la gola i després ho paguen amb malalties; els animals, en canvi, s’alimenten de manera racional i sana.
   • d) L’ànima de l’home és immortal, i la de l’animal mor juntament amb el cos. Rèplica de l’Ase: que la majoria dels homes van a l’infern.

   Finalment, la disputa la guanya l’home gràcies a l’argument de la divinitat de Jesucrist.

4. El Llibre de tres

   Fou escrit entre els anys 1405 i 1407. Diu Mikel de Epalza que «el Llibre de tres correspon al moralisme d'en Turmeda, que vol instruir divertint, utilitzant el tradicional poder moralitzador dels refranys. Però també es nota la ironia i l’escepticisme d'altres obres d'en Turmeda, barrejant allò diví i allò humà, gràcies al truquet del vincle simple del nombre tres.»

5. Les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques

   En una petita introducció, diu que va escriure l'obra a petició d'uns mercaders mallorquins: «Com per alguns honrats mercaders de Mallorques sia estat pregat afectuosament que fes i ordenés un tractat de la divisió del dit regne, suposat que el meu enteniment sia grosser i no subtil en l'art d'atrobar, emperò per dar alguna satisfacció a llurs precs he fet algunes cobles grosseres en pla català, segons que veureu». Fou escrita onze anys després d'arribar a Tunis. Són cent vint-i-tres estrofes de vuit heptasíl·labs.

   És una composició de tipus al·legòric, com tantes d’altres del mateix segle, però que, en comptes de tenir intenció amorosa, sembla tenir-la política. Els fets narrats esdevenen al mateix autor. Un matí de primavera surt a cavall i arriba a un delitós prat on hi havia un ric palau. Des d'una finestra del meravellós palau, li donà la benvinguda una donzella, i altres sis, elegantment abillades, l'hi feren entrar i li digueren que la seva arribada els produïa un gran goig. L'introduïren al palau, en el jardí del qual hi havia arbres de tota mena i on feia calor a l'hivern i fred a l'estiu i on cantava gran nombre d'ocells i era ornat per moltes flors. Al bell mig, s'hi trobava la Reial Fontana, d'on eixien cinc rius que fertilitzaven el jardí i després tornaven a la font d'on havien nascut. Asseguda en un tron reial, hi havia una molt plaent dama, que semblava una reina, i que sospirava fent mostres de gran tristor».

6. La Tuḥfat al-ʾarīb fī-r-radd ʿalà ahl al-salīb

   (En català, L'obsequi de l'home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu). Fou escrita el 1420, en àrab. Les dues primeres parts són biogràfiques: en la primera, explica la seva formació i la seva conversió a l'islamisme; en la segona, parla sobretot de les obres del soldà. La tercera part de la Tuhfa és la part programàtica de l'obra, les idees motrius de la qual són les següents:

   • L'islam és la millor de les religions.
   • Les escriptures cristianes han estat falsificades.
   • Jesús no és Déu, sinó només home i profeta.
   • Tot el que sigui cristià és fals i absurd.

   La primera conclusió a què arriba, que concorda amb l'Alcorà, és la següent: “No, Jesús no fou mort, no fou dipositat en un sepulcre ni en sortí, ni després d'un dia ni després de quaranta dies”. Jesús mai no va afirmar la seva divinitat, sinó ben al contrari. Són els seus deixebles els qui van falsificar alguns textos.

   L'encarnació de Déu no és necessària per a la Redempció; l'islam no té la noció paulina del pecat original.

   Un altre dogma que impugna és el de la confessió, atacada perquè no és esmentada en els textos evangèlics i perquè només Déu pot perdonar els pecats. En aquest punt, Turmeda aprofita l'avinentesa per a dir: “El papa, que viu a la ciutat de Roma, vicari de Jesús (com ells pretenen), concedeix a qualsevol certificats de perdó dels pecats, d'alliberació de l'infern i d'entrada al paradís. A canvi d'això, rep grans sumes de diners”. Tres edicions en àrab i altres tres en turc, i encara una en persa, són fetes en un segle, del 1873 al 1971.

Valoració de l'autor

Amb tot i que Turmeda és una de les figures més suggestives de la nostra literatura medieval, faríem mal de considerar els seus escrits únicament sota l’aspecte del seu valor literari o de la seva significació heterodoxa. En autors com ell, trempats en els atzars d’una vida d’aventura, és raríssim que l’activitat literària, per important que ara ens sembli a nosaltres, hagi estat per a ells res més que una tasca ocasional. El pamflet, les memòries i altres gèneres de literatura vindicativa o reivindicativa, sempre han estat armes habituals per als aventurers de qualitat. Aquest és també, en certa mesura, el cas del nostre frare apòstata.

De la posició de Turmeda enfront de les dues societats en què repartí la seva vida, depèn en bona part la seva complexitat o, més ben dit, la contradicció que hom pot observar en el conjunt dels seus escrits. Quan li convingué fer la lloança de la doctrina islàmica escriví el Present (la Tuhfa), de la mateixa manera que anys abans, probablement perquè li havia convingut tocar el cor dels seus antics compatriotes, havia escrit els Bons amonestaments i, sobretot, les Cobles de la divisió i els seus famosos pronòstics astrològics.

Cadascuna de les obres de Turmeda sembla, doncs, obeir a una finalitat personalista determinada, per bé que totes elles –amb l’excepció de les Cobles– reflecteixen en major o menor grau la veritable actitud del seu autor, que era essencialment escèptica i, per dir-ho amb un mot d’ara, anticlerical. Aquest escepticisme de Turmeda, producte típic dels corrents de filosofia averroistes que imperaven aleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava lligat a una vena satírica –aquí gairebé superada, de vegades, en humorisme– enlloc no és tan palès com en la Disputa.

La doble actitud de Turmeda

El Llibre de bons amonestaments –escrit a Tunis, com totes les obres conservades de Turmeda– no és un llibre sincer. Al costat d’afirmacions de fe cristiana de la més estricta ortodòxia (la Trinitat, la divinitat de Crist) hi ha mostres de cinisme moral (les estrofes sobre els diners) i notes francament antimonàstiques (contra dominicans, franciscans i carmelites). El seu brevíssim proemi en prosa és d’un descarat cinisme si sabem que és escrit per un renegat.

En La disputa de l'ase, Turmeda tampoc no és sincer. El mallorquí cristianitza un apòleg àrab, i, sense la més petita vibració fervorosa, admet els dogmes fonamentals de la fe cristiana, fins a tal punt que la victòria dialèctica de l’home és deguda únicament i exclusiva a l’argument de la divinitat de Crist. Només tres anys després, el 1420, Turmeda escriurà la Tuhfa, destinada exclusivament a un públic musulmà. A la Tuhfa les manifestacions d’islamisme sonen fals i tenen el to típic dels excessos del neòfit que vol semblar molt convençut de la seva nova religió. En els atacs que hi fa al cristianisme, el mateix Turmeda, que havia estudiat teologia en doctes universitats europees, devia ser el primer a advertir els sofismes i les falsedats, encara que no hi cregués. Però davant els musulmans la Tuhfa era considerada, i de fet ho fou, un llibre docte i útil per a la controvèrsia amb els “sequaços de la creu”.

Exposats ja els fets, una cosa sembla evident: Anselm Turmeda era un incrèdul, el qual, a conseqüència d’una greu crisi espiritual, va perdre la fe cristiana i va abraçar la musulmana com a recurs o fugida, però sense el més petit convenciment. L’anècdota de la confidència de Nicolau Martel a Bolonya segurament és certa, però no n’hi ha prou per a fer experimentar un canvi ideològic tan fonamental en un home tan intel·ligent com Turmeda. D'altra banda, durant la seva llarga estada a Tunis, Turmeda va vacil·lar constantment entre el desig de tornar a conviure entre cristians –no per penediment de l’apostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar– i la manca de força de voluntat per desemparar una posició llampant i influent, per a renunciar a la vida matrimonial i, possiblement, a una llar. D’això provenen les gestions perquè retorni, acompanyades de perdó, gestions que sens dubte alguna vegada va promoure ell mateix o va permetre que es fessin a favor seu; però que quan arribava el moment de fer el pas definitiu restaven sense efecte.