De l'Antiga Grècia a la Revolució Científica: Pensament Filosòfic i Cosmològic

Aristòtil: Deixeble de Plató i Fundador del Pensament Propi

Aristòtil va ser deixeble de Plató des dels 17 anys fins als 40. Aquest no va repetir el pensament de Plató, sinó que va crear el seu propi. Aristòtil afirmava que l'única realitat és la del món circumdant, que no hi ha un altre món excepte el nostre. A més, va sintetitzar el món de les idees i el món sensible en un de sol. Va ser el fundador de la biologia i va formular una explicació del moviment i del canvi, conceptes fonamentals en tota la seva filosofia.

Parmènides havia afirmat que l'ésser era immutable i únic, sense canvi ni multiplicitat. Aristòtil, però, creia que Parmènides estava equivocat en algun aspecte, i que la paraula «ésser» és polisèmica i té més d'un significat. Així doncs, la considerava de dues maneres:

• Ésser en acte: La realitat actual i completa d'una cosa.
• Ésser en potència: La capacitat o possibilitat d'una cosa de convertir-se en una altra.

Per a Aristòtil, la típica pregunta de «què va ser abans, l'ou o la gallina?» sí tenia resposta. Posem per exemple que parlem d'una rosa: tenim la llavor per un costat i, més tard, la flor en si. Per a ell, la llavor i la flor (o l'ou i la gallina) són el mateix en essència, però en diferents estats de l'ésser. Això es relaciona amb la seva Teoria Hilemòrfica, que postula que la realitat està composta de matèria i forma.

La Substància i el Moviment en Aristòtil

La substància és qualsevol objecte que té realitat. Està formada per matèria i una forma immaterial que determina la seva naturalesa final. Per exemple, quan parlem de l'ou o la gallina (que finalment són el mateix), direm que l'ou és la matèria en potència i la gallina és la forma en acte. El principi és la gallina, perquè la seva forma ja ha estat a l'interior de l'ou des del principi.

El moviment és el pas de l'ésser en potència a l'ésser en acte. Tots som éssers en potència, i en desenvolupar habilitats ens tornem éssers en acte. Per exemple, per naturalesa, tots nosaltres podem ser violinistes (éssers en potència), però després una persona ho pot desenvolupar o no, i passaria a ser-ho en acte.

L'Astronomia en el Pensament Clàssic i Aristotèlic

Segons Plató, els moviments celestes eren circulars i uniformes (velocitat constant). Aquesta idea va durar fins al segle XVII. La figura circular la considerava perfecta. A l'Acadèmia es va formular el model de cosmos: l'astronomia geocèntrica, segons la qual la Terra és el centre de l'Univers. El sentit comú de l'època dictava que la Terra estava quieta i que tot girava al seu voltant. L'univers era finit. Segons ells, els «planetes» eren la Lluna, seguida per Mercuri, Venus, Mart... fins a arribar a les estrelles fixes, a l'esfera perfecta.

En canvi, Aristòtil va formular una teoria del cosmos una mica diferent. Ell també creia en una teoria geocèntrica segons la qual la Terra estava al centre de l'univers i no es movia. El que sí que es movia a l'univers eren els planetes i els estels, incloent-hi el Sol, ja que per als grecs el Sol era un planeta. Aristòtil es va adonar que els planetes es movien mitjançant la retrogradació, que són moviments en forma de bucle. Va considerar que cada planeta es movia en un cercle diferent i que l'univers era finit, ja que acabava a la darrera esfera, també anomenada esfera de les estrelles fixes.

Els Dos Àmbits del Cosmos Aristotèlic

Segons Aristòtil, hi havia dos tipus de moviments: un d'uniforme i un altre de no uniforme. A més, ell considerava que hi havia dos àmbits diferenciats:

• El món supralunar: Tenia uns moviments perfectes i harmònics.
• El món sublunar: Únicament estava format per la Terra i tenia uns moviments imperfectes i inharmònics.

Per tant, Aristòtil creia que a mesura que pujàvem pels cercles a partir dels quals s'estructurava l'univers, ens endinsàvem en un món cada vegada més diví.

D'altra banda, Aristòtil creia que els moviments de la Lluna feien moure la Terra, que estava formada per diversos anells, formats, al seu torn, per diversos materials (foc, terra, aigua i aire), els quatre elements clàssics. Aristòtil postulava que la Lluna, quan es movia, el que feia era barrejar aquests elements, i això causava que a la Terra hi hagués unes lleis de moviment diferents. Amb la resta dels planetes passava una cosa molt semblant: el que estava més a dalt feia que el de sota es mogués i aquest ho feia amb el que tenia a sota i així successivament. Però Aristòtil no sabia qui feia moure l'esfera de les estrelles fixes, que era el gènesi del moviment. Finalment, va arribar a la conclusió que hi havia un motor originari, al qual ell anomenava Theos (déu en grec). Segons Aristòtil, aquest Theos era un ésser infinitament perfecte que donava moviment a la realitat, moviment a l'esfera de les estrelles fixes. Per últim, creia que els astres estaven fets d'èter, que era una substància perfecta. Per tant, com que els astres estaven fets d'èter, els cercles també estaven fets d'aquest material, fet pel qual eren perfectes.

Tomàs d'Aquino (Segle XIII): Síntesi de Fe i Raó

Tomàs d'Aquino tenia una gran vocació: volia ser monjo i no seguir amb el negoci familiar, i es va unir a un grup de dominics. Li fascinava Aristòtil. Va fer una síntesi entre els pensaments aristotèlics i els dogmes catòlics que seguia ferventment. La doctrina oficial de l'Església Catòlica es va basar en l'obra de Tomàs d'Aquino, la «Summa Teològica».

Va fer una demostració de l'existència de Déu, que volia demostrar a través de l'experiència. Va trobar cinc maneres que els sentits poden percebre, les «cinc vies», cinc demostracions de l'existència de Déu. A continuació, es detallen dues d'elles:

Les Cinc Vies per Demostrar l'Existència de Déu

• Via del Moviment: Tomàs explica que tot el que es mou és mogut per una altra cosa. No pot haver-hi una cadena infinita de motors, per tant, hi ha d'haver un primer motor immòbil, que és Déu. Associa el Déu aristotèlic amb el Déu cristià.
• Via de la Causalitat Eficient: Una cosa existeix per algú que l'ha creat i ha estat la seva causa (per exemple, un pintor és la causa d'una pintura). Tot el que existeix té una causa. No pot haver-hi una successió infinita de causes, per tant, hi ha d'haver una causa primera, que és el Déu catòlic.

Aquest pensament es va agafar de referència per les universitats per demostrar els dogmes, donant lloc a l'Escolàstica.

Crisi del Segle XIV i Renaixement

Al segle XIV hi va haver una crisi de la Pesta Negra, on moria gent de forma massiva. Com que l'epidèmia va massacrar la població europea, es va generar terror i pànic. Molta població va esdevenir pobra. Un cop passada la crisi, l'economia va tornar a créixer, i hi va haver una època de progrés.

El Renaixement (Segle XV)

Al segle XV, el Renaixement a Itàlia va suposar una recuperació de les escoles i els pensaments antics, que es van tornar a difondre. Es va tornar a fundar l'Acadèmia Platònica a Florència, tot i que no van aportar res de nou. Es va recuperar el pensament empíric.

Maquiavel i 'El Príncep'

Políticament, a Itàlia es van dur a terme reformes, com la Contrareforma. Maquiavel va escriure El Príncep, un tractat sobre les estratègies i qualitats que ha de posar en pràctica un príncep per a la conservació del poder. La seva idea central és que els mitjans que utilitzem, encara que siguin cruels i immorals, poden beneficiar-nos. D'aquí la famosa frase: «La fi justifica els mitjans», que ha donat lloc al terme adjectiu «maquiavèl·lic».

Filosofia de la Naturalesa

Un altre corrent de pensament, la filosofia de la naturalesa, era molt abstracta i es barrejava amb pensament fantàstic i especulacions. No va durar molt. Els canvis reals al Renaixement van venir de la ciència.

La Revolució Científica (Segles XVI-XVIII)

La Revolució Científica (segles XVI-XVIII) va representar un canvi de mentalitat fonamental, on la realitat va ser formulada d'una altra manera gràcies al pensament científic de figures com Galileu, Kepler i Newton.

El Model Cosmològic Ptolemaic

Ptolemeu va arribar a l'Edat Mitjana a Europa occidental i va oferir un model astronòmic per explicar allò que s'observava al cel. Ell afirmava que els moviments celestes són circulars i uniformes. Va explicar els moviments dels planetes a partir de deferents i epicicles. El seu llibre, que no va rebre ús immediat a Europa, va ser trobat pels àrabs, que el van traduir al seu idioma i el van titular «Almagest». Aquesta obra es va agafar com a referència els segles posteriors.

A l'Edat Mitjana es van utilitzar dos sistemes: el model astronòmic de Ptolemeu i les teories aristotèliques, formant el model aristotèlic-ptolemaic. Aquest model cosmològic s'estructurava en dues parts:

1. Explicació astronòmica: S'agafava el model ptolemaic per explicar el moviment dels planetes i allò que s'observava.
2. Explicació física: Es prenia d'Aristòtil per explicar per què es mouen els planetes, els criteris del moviment i per què a la Terra els moviments són diferents.

En aquest model, no hi ha corrupció ni canvi en els planetes; sempre són el mateix, creats per l'èter, un element perfecte amb llum pròpia. Els planetes són esferes perfectes amb un material llis, sense imperfeccions. El model aristotèlic-ptolemaic s'adaptava bé amb la religió.

La Revolució Científica va significar la substitució d'aquest model geocèntric pel model astronòmic que tenim avui dia, l'heliocèntric, que es va formar als segles XVI, XVII i XVIII, i l'adopció d'una nova física i mecànica que va canviar Ptolemeu per Kepler i Aristòtil per Newton. La Revolució Científica va significar un canvi de paradigma, un nou model per explicar la realitat.

Nicolau Copèrnic (Segle XVI): L'Heliocentrisme

Nicolau Copèrnic va defensar la teoria que la Terra no era el centre de l'univers sinó el Sol, introduint l'heliocentrisme. Volia donar una explicació senzilla i fàcil del moviment dels planetes. Es va basar en el model antic d'Aristòtil, però va reduir al màxim la complexitat sistemàtica de l'heliocentrisme per sintetitzar-lo i simplificar-lo molt. La Lluna va deixar de ser un planeta, i tots els planetes van passar a girar al voltant del Sol. Segons Copèrnic, la capa de les estrelles es trobava molt lluny. Tot i això, el seu model encara mantenia sistemes d'epicicles.

La seva proposta plantejava problemes ideològics amb les teories d'Aristòtil i Tomàs d'Aquino, i per tant topava amb l'Església. Copèrnic va editar l'obra i va afegir una introducció dient que era una hipòtesi perquè el model real era el geocèntric. Però, malgrat això, no es va poder evitar que algunes persones l'adoptessin i interpretessin el model literalment, treballant a partir d'aquest.

Johannes Kepler (Segle XVII): Les Lleis del Moviment Planetari

Al segle XVII va aparèixer la figura cabdal de Johannes Kepler, deixeble de l'astrònom Tycho Brahe, reconegut per les seves observacions molt precises sobre la posició dels planetes sense utilitzar instruments òptics, simplement a ull nu. Kepler, convençut de l'heliocentrisme, va veure que les dades de Brahe no quadraven amb les explicacions de les òrbites circulars i uniformes, que eren considerades perfectes i, per tant, d'acord amb les creences religioses de l'època. Va concloure que les tesis platòniques no eren correctes, sinó que els planetes es mouen en el·lipses.

Kepler va formular tres lleis fonamentals:

1. Primera Llei de Kepler (Llei de les Òrbites): Els moviments dels planetes corresponen a una el·lipse on el Sol no és el centre, sinó que ocupa un dels focus de l'el·lipse, i els planetes es mouen al seu voltant.
2. Segona Llei de Kepler (Llei de les Àrees): Si observem un planeta en un determinat moment i esperem uns quants dies, veuríem que no tenia un moviment uniforme. Els radis vectors dels planetes escombren àrees iguals en temps iguals, la qual cosa implica que els planetes es mouen més ràpid quan estan més a prop del Sol i més lents quan estan més lluny.
3. Tercera Llei de Kepler (Llei dels Períodes): Hi ha una relació entre el temps que triga un planeta a donar una volta al Sol i la distància mitjana a aquest. D'aquesta manera, va explicar el moviment dels planetes de manera senzilla.

Canvi de Paradigma: Del Geocentrisme a l'Heliocentrisme

El paradigma geocèntric (aristotèlic-ptolemaic) dividia la realitat o el cosmos en dos àmbits:

• El món supralunar, amb moviments circulars i uniformes, immutable i format per l'èter.
• El món sublunar, amb moviments bruscos i violents, amb corrupció i generació.

El paradigma heliocèntric va canviar aquesta visió. Ja no hi ha moviments circulars, sinó que les òrbites són el·líptiques, i no hi ha moviments uniformes, sinó que els planetes acceleren i frenen en funció de si es troben a prop del Sol o no. Kepler va descriure les lleis físiques que expliquen aquests moviments.

Galileu Galilei: Pare de la Ciència Moderna

Galileu Galilei, considerat el pare de la ciència moderna, es va dedicar tota la vida a experimentar i introduir el mètode científic. Va explicar diverses lleis, entre elles la Llei de la Inèrcia: el moviment és uniforme i accelerat, i la seva comprensió s'experimenta a través de la importància de les matemàtiques en la descripció de la realitat física.