Antígona: Comparació de Personatges Clau entre Espriu i Sòfocles

Diferències i Aportacions d'Espriu a la Tragèdia d'Antígona

A la versió espriuana de la tragèdia de Sòfocles, trobem que el dramaturg català ha afegit alguns fragments, com ara el primer acte, que comença abans que esclati la guerra entre els exèrcits d’Etèocles i de Polinices. En l’original, el primer acte comença amb la mort dels dos prínceps.

També introdueix altres personatges: Euriganeia i Astimedusa (serventes d’Eurídice), Eumolp (el fidel esclau d’Antígona), els consellers de Creont i el Lúcid Conseller (un dels consellers de Creont que no està d’acord amb el rei). També apareix Etèocles, encara que a la versió de Sòfocles només sigui esmentat. Tanmateix, no apareixen alguns personatges que sí que ho fan a la tragèdia original, com ara Hèmon o el cor.

Comparació de Personatges Clau entre Versions

Antígona

L’Antígona d’Espriu tracta de convèncer Etèocles que faci les paus amb Polinices, mentre que a la de Sòfocles aquesta escena no té lloc i, per tant, no troba l’oportunitat. Tot i així, el seu caràcter, en les dues obres, es manté força intacte.

Ismene

La Ismene d’Espriu tracta de convèncer Antígona de no enterrar el cos de Polinices, com a la versió original. Però cal dir que Espriu mostra en Ismene un gran rebuig cap a Tirèsias perquè li recorda el seu pare Èdip per la seva ceguesa. És a dir, es pot deduir que la relació entre Ismene i Èdip no era gaire bona. Sòfocles en cap moment parla d’aquesta relació familiar.

Creont

El Creont que descriuen Sòfocles i Espriu és força semblant. El dramaturg català només afegeix algun detall en el personatge que pot recordar el dictador falangista amb una intenció crítica cap a aquest últim.

Eurídice

Eurídice és el personatge que més es diferencia entre una versió i una altra. Espriu mostra una dona supersticiosa, fidel al seu espòs Creont i que odia la família d’Antígona. Al final de l’obra, prediu una gran desgràcia sobre el seu llinatge i sent compassió per Antígona, encara que no fa res per impedir la seva mort. En canvi, Sòfocles mostra una dona que, encara que és fidel al seu marit, dubta sobre si les seves lleis són justes. Des del primer moment, Eurídice tracta de convèncer Creont que perdoni Antígona, però no ho aconsegueix. Conseqüentment, Hèmon se suïcida i més endavant Eurídice també es treu la vida.

Tirèsias

Igual que Eurídice, Tirèsias també és força modificat respecte al seu paper inicial. A la versió espriuana, l’endeví es posiciona al costat de Creont i quan s’assabenta que Antígona vol donar sepultura a Polinices, s’oposa a ella. Encara que més endavant, quan els guardes entreguen Antígona i Eumolp a Creont, Tirèsias demana pietat al rei. En canvi, a la tragèdia de Sòfocles, Tirèsias des del primer moment defensa l’actuació d’Antígona perquè així ho volen els déus.

Personatges Introduïts per Espriu

Alguns personatges que només formen part de l’acció dramàtica d’Espriu són:

• Euriganeia i Astimedusa (Serventes d'Eurídice)
• Eumolp (Esclau d'Antígona)
• Etèocles (Apareix en escena, no només esmentat)
• Els Consellers de Creont
• El Lúcid Conseller

Anàlisi Detallada dels Personatges en la Versió d'Espriu

Antígona

És la protagonista de l'obra dramàtica. És un personatge superior a la resta i la caracteritza un destacat sentit de la moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil encarnada per Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Antígona, tot i que se'ls estima a tots dos, sent certa debilitat per Polinices, el més desfavorit, i així s'inclina a protegir-lo. Durant la infantesa, Etèocles era el preferit de la mare (Iocasta) i, restant Polinices en un segon pla, ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present, Polinices també és el més desvalgut perquè no compta amb el suport del seu poble. Antígona respecta els codis naturals i és per aquest motiu que no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte de rebel·lió i d'heroïcitat serviria per equilibrar les forces i restablir la pau per iniciar així un nou camí. Enterrant el seu germà, Antígona segueix els dictats que dictamina la llei natural, i se sacrifica perquè Tebes pugui continuar endavant, acabant així amb el malefici de la seva nissaga. En la segona part, Antígona s'enfronta a Creont i li retreu els falsos consells que ha recomanat als germans per tal d'aconseguir el poder. Així, la protagonista està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont acceptant la seva mort, no sense abans demostrar-li que té constància de la seva maniobra maligna.

Ismene

Germana petita d'Antígona. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans, però quan percep que Antígona s'hi amoïna, s'hi implica fervorosament i decideix fer-li costat desafiant la llei de Creont. No obstant això, acaba defallint per por de patir-ne les conseqüències. Ismene, doncs, simbolitza la indecisió i l'oblit, un oblit que, segons el prisma espriuà, condueix a la mort, tenint en compte que només a través del record revivim els morts, i amb l'oblit, els matem per sempre més.

Euriganeia

És una de les mainaderes (nodrisses) dels germans. Encarna la fatalitat i el pessimisme (societat de l'època afligida pel dolor). Els seus fills van morir a la guerra i, conseqüentment, davant de qualsevol fet, manté un punt de vista fosc i negatiu.

Astimedusa

Juntament amb l'anterior personatge, és una altra de les dides dels germans. Tanmateix, representa l'optimisme i la incredulitat. Té esperança en la salvació de la ciutat.

Eurídice

Muller de Creont. Simbolitza l'equilibri entre ambdues mainaderes i, per tant, manté una actitud neutral. A partir de la segona part, però, es perfila com un personatge neci i molt amoïnat per emparentar el seu fill amb Antígona.

Tirèsias

És un endeví cec. Aquests tipus de personatges gaudeixen d'una aparició habitual en les obres espriuanes; l'autor els dota d'una visió interior especial que els permet predir el futur. Els escèptics com Eumolp, però, no creuen en aquest regal diví, pensen que les prediccions són fingides per tal d'enriquir-se del capital provinent dels poderosos. Per aquest motiu, Tirèsias no trairia mai el poder i no desacataria la llei de Creont, així com tampoc s'implica en els fets com sí que porta a terme Eumolp. Així, tenint en compte que s'entreveu el caràcter agnòstic de l'autor, aquest personatge no té en aquesta tragèdia la mateixa transcendència que en la de Sòfocles.

Creont

Oncle d'Antígona, simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la del General Franco. Es comporta com una ombra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats, Creont aconsegueix que Etèocles s'enfronti al seu germà per tal que, morint ambdós, assoleixi les regnes del poder. Així, és el personatge que desencadena la tragèdia comportant-se com un tirà: divideix el poder entre vencedors i vençuts, no perdona ni castiga els perdedors. Aquesta crueltat es magnifica amb el nebot Polinices, a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. Representa, doncs, l'autoritat maligna.

Eumolp

Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant. Només és respectat per Antígona (fet que contribuirà a situar-la per sobre de la resta). Encarna la inclusió del grotesc, la rebel·lió contra l'ordre de Creont. Tot i que se situa al més baix nivell social, veu més enllà i decideix ajudar Antígona, ja que és l'única que sempre l'ha tractat bé. No vol acceptar les determinacions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge. És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia i, tant és així, que representa el pensament de l'escriptor en el moment que la guerra arribava a la fi.

Etèocles i Polinices

Són els dos germans d'Antígona que, enfrontats per aconseguir governar en solitari Tebes, lluiten fins a matar-se mútuament. Simbolitzen els dos bàndols de la guerra civil. A la mort d'Èdip decideixen governar Tebes a torns, però Etèocles es desdiu de l'acord (segurament mal aconsellat per Creont) i foragita el seu germà, que marxa a un poble veí on forma un exèrcit per recuperar Tebes. Cap dels dos vol cedir, i Antígona, fent una vegada més de força equilibradora, parla amb tots dos per intentar convèncer-los, però tot és inútil, l'odi els cega. Un odi que Creont s'encarregarà d'anar avivant. Cauen al parany del seu oncle i, en certa manera, són corresponsables de la mort d'Antígona, que vol sacrificar-se per ser la darrera mort d'aquesta guerra que tants homes ha costat.

El Lúcid Conseller

És l'altre personatge que, juntament amb Eumolp, Espriu introdueix en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició l'autor se serví d'Eumolp per manifestar el seu pensament (justifica la mort de pocs per salvar tot un poble), ara, i mitjançant l'aparició d'aquest personatge, matisa les seves opinions, posant en dubte el valor del sacrifici d'Antígona. És irònic, nihilista, característiques que es projecten en la descripció que fa de Creont i, sobretot, en el seu darrer discurs que constitueix l'epíleg de la tragèdia. Així, aboca el lector/espectador a una doble tragèdia: a) la d'Antígona, b) la de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat per la figura de Creont.