Antígona d'Espriu: Anàlisi del Personatge i la Tragèdia

Personatges a l'obra d'Espriu: Anàlisi d'Antígona

Les obres de Salvador Espriu presenten, mitjançant el grotesc, personatges esquemàtics i sintètics que ressalten aspectes determinants del comportament.

Antígona: Heroïna tràgica i moral

Antígona és la protagonista de l'obra dramàtica. És un personatge superior a la resta i la caracteritza un destacat sentit de la moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil encarnada per Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Antígona, tot i que se'ls estima a tots dos, sent certa debilitat per Polinices, el més desfavorit, i s'inclina a protegir-lo. Durant la infantesa, Etèocles era el preferit de la mare (Iocasta) i Polinices restava en un segon pla; ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present, Polinices també és el més desvalgut perquè no compta amb el suport del seu poble.

Antígona no tem la mort, té una actitud ferma i heroica i serà <> en enterrar el cos insepult del seu germà Polinices. Serà inculpada d’aquest crim per Creont, però ja, a la primera part de la tragèdia, la noia és acusada per Etèocles de trair Tebes. La seva primera falta al poder va ser intentar la reconciliació entre els germans, que hauria evitat la guerra. En la segona part, Antígona s'enfronta a Creont i li retreu els falsos consells que ha recomanat als germans per tal d'aconseguir el poder. Així, la protagonista està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont acceptant la seva mort, no sense abans demostrar-li que té constància de la seva maligna maniobra.

A part de la rebel·lia i la pietat envers els morts que presenta Antígona, l’heroïna tràgica ens remet també al tema de la ceguesa, compta en Espriu, i ho farà recordant al seu pare Èdip, però de manera diferent a ell.

Èdip, ignorant del seu doble crim, es buida els ulls, uns ulls que no li revelaren la veritat, que no li serviren per a veure-hi. Vell i cec, a Colonos, pot viure i pot també veure-hi: amb una visió que vaticina (preveu). Així augurà (presentirà) la guerra entre els germans.

Antígona, en canvi, sap que les prediccions s’han acomplert, que els germans han mort i per això voldria esdevenir cega, per tal de no conèixer la fatalitat. Però la ceguesa no l’alteraria la veritat. Per això, el seu únic destí (perquè no pot suportar la realitat) serà la mort, una mort que comportarà la presència de la fosca. Per tant, declara la mort però vol viure del record. A la cova li serà permès, malgrat la foscor, de veure-hi, amb la puresa del record, amb la memòria que la salvarà, del no-res.

<> Aquestes darreres paraules ofereixen un cert paral·lelisme amb l’autor en el prefaci de l’obra:<> Els mateixos elements que Antígona, privada de la llum, havia de recordar.