Antígona de Salvador Espriu: Anàlisi i Paral·lelisme amb la Guerra Civil

Introducció a l'Antígona de Salvador Espriu

Aquest fragment a comentar se situa al segon acte de la tragèdia Antígona, una obra dramàtica escrita per Salvador Espriu l'any 1939, però reeditada el 1967. L'autor reprèn el mite clàssic d'Antígona a través d'un paral·lelisme entre la guerra fratricida de la tragèdia grega i l'enfrontament entre les dues Espanyes.

Podem destacar Jean Anouilh i Bertolt Brecht com dos autors que, juntament amb Espriu, també redacten un escrit semblant on reclamen de la noia la valentia per desafiar el poder i enfrontar-se a la injustícia. D'aquesta manera, Espriu presenta una situació de conflicte que posa en evidència que la lluita entre germans és un pecat.

Temes Centrals i Simbolisme

El tema principal és la lluita fratricida i l'enfrontament entre les tropes franquistes i revolucionàries. Diversos elements serveixen per simbolitzar la tragèdia que es presenta davant dels ulls:

• Els ocells: Simbolitzen el mal, la por i la mort propera.
• L'olor: Signe perquè el lector capti la humiliació del cos del rei perdedor i abandonat per ser menjat.
• La nit: Nit premonitòria de la mort, foscor, obscuritat, nit de tempesta, temps de fúria.

Altres conceptes clau que es desprenen del text inclouen:

• La figura de Tirèsies, que tracta Polinices com un traïdor.
• El tema de la Guerra Civil Espanyola.
• Antígona estimava els dos germans per igual; tots dos han perdut.
• El conflicte entre la llei dels homes i les lleis ètiques.
• Antígona està sentenciada, ho sap i ho accepta.
• Ismene té por, és una poruga; la supervivència la tira enrere.
• Tirèsies li recorda al pare, i Antígona pensa que el que l'espera és pitjor.

La Condemna de Tebes i el Destí

Antígona, temorosa, sap qui són els que lluiten. El to és solemne. El sol és la llum que els ha encegat. Tebes està condemnada pels déus; el destí està escrit. El riu de la vida, ple de sang per la lluita entre els germans, representa el crim de matar-se entre germans. L'estirp de Tebes no segueix el seu curs natural.

Totes les dones senten pena, mentre els homes sempre fan la guerra. Creont opina i actua per sobre de qualsevol convicció ètica i moral, i la duu a terme costi el que costi.

Creont, Antígona i la Societat

La Tirania de Creont i la Llibertat d'Antígona

Creont sentencia i condemna, actuant com un tirà i dèspota. L'acte d'Antígona és un acte de llibertat; ella ha assumit les conseqüències. Fora de palau, explica el que ha passat, mostrant-se lúcida, veient les coses amb intel·ligència. L'acte d'Antígona es precipita cap a la voluntat dels déus. Defensen un acte bo i moral amb les antorxes.

La Covardia Col·lectiva

Tothom té por, però callen en la nit, no actuen. Són multituds covardes. El lúcid diu veritats, però només a l'amic, com si els altres no se n'adonessin. La raça humana no mourà cap dit per Antígona. Creont no té compassió. Antígona no suplica, accepta.

Relacions i Destí

Eumolp s'allibera de les rialles per anar amb qui de veritat l'ha comprès. Creont li té afecte, tot i que Antígona li diu que l'odia, però és una cosa personal. Creont sabrà què és la solitud d'estar en el poder. Antígona li diu que, més que odiar, és una pèrdua de respecte. Són titelles del destí. La família està sentenciada, sentenciats des del naixement.

Conclusió: El Missatge d'Espriu

Espriu exposa en aquesta obra la recreació del mite d'Antígona a partir de la tragèdia de Sòfocles i Els Set contra Tebes. D'aquesta manera, escriu una tragèdia amb la intenció de remarcar els efectes de la Guerra Civil Espanyola i la immoralitat dels seus germans en ser ells mateixos els qui provoquen la lluita fratricida. Això queda mostrat a través d'un paral·lelisme que perdura durant tota l'acció. Podríem dir que l'autor pretén demostrar-nos que una guerra mai porta enlloc, només arrossega llàgrimes, dolor i drama.