Antígona de Salvador Espriu: Història, Fonts i Temes Clau

HISTÒRIA LITERÀRIA D'ANTÍGONA:

Va redactar Antígona per primera vegada el març del 1939, però ell sabia que no es podia publicar perquè el català estava prohibit des del Gener. Per tant, l’escriu com a reacció immediata a la guerra. Escriu dues versions: escrita el 1939; publicada el 1955; representada el 1958; reescrita el 1964; editada el 1969. En la versió de 1964: hi afegeix el Lúcid Conseller, i alguns parlaments. La represa dels anys 60 coincideix amb la consolidació d’una resistència cultural.

Fonts originals: Els set contra Tebes d’Èsquil, Antígona de Sòfocles, Fenícies d’Eurípides. Acosta un tema clàssic i universal a la realitat. Parteix dels Set contra Tebes d’Èsquil (primer acte) i replanteja l’Antígona de Sòfocles.

Presentació centrada en l’assalt argiu a la polis: Èsquil i Els set contra Tebes → Èsquil culpa Polinices, el traïdor, i exclou Creont i Antígona.

Les dues escenes següents: Sòfocles es focalitza en el desafiament Antígona-Creont, tracta l’heroisme i acaba amb el suïcidi d’Antígona, però també del seu enamorat Hèmon, fill de Creont, i Eurídice, mare del jove). Hi trobem l’antítesi repressió/raó, autoritarisme/pacifisme…. Això a l’obra d’Antígona de Salvador Espriu no acaba així.

TEMES:

Mite” clàssic amb moltes versions (trenta versions al Segle XX). Narració sobre déus i herois. Espriu hi acudeix per fer-nos reflexionar sobre la gravetat i les contradiccions morals que es produeixen en una Guerra Civil. És la història de qualsevol persona que creu que ha d’actuar segons la seva consciència. 

Importància pel fet de ser dona (sotmesa a l’obediència dels homes).

Segons l’antiga creença grega, si a un esperit no se li aplicava el funeral reglat no podia accedir a l’Hades. Només un cop enterrat i fetes les libacions, la barca de Caront solcava l’Aqueront. Si no, l’ombra del traspassat ancorava en una regió desolada, rosegat d’angoixa eterna.

Al·legoria política amb paral·lelismes: Guerra Civil entre germans; societat bifront irreconciliable (Tebes i les dues Espanyes); accés il·legítim al poder; absolutisme; polítiques intolerants i repressives envers els dissidents… 

Pecats de desmesura (hybris): cobdícia, vanitat, obcecació, fanatisme… Extensió de la falta a la història d’un poble: història cíclica de tragèdies. La crueltat còsmica: indiferència divina envers les calamitats mortals. En Sòfocles: predestinació tràgica de la nissaga. Espriu: la culpa dels fets recau exclusivament en els personatges. Cercle viciós, tantsemenfotisme diví. Proposta humanista: oblit dels greuges, absolució de la culpa, indulgència cap al caigut, esforç per a la regeneració, futura convivència pacífica.