Els Anys de Creixement Econòmic a Espanya (1959-1973)

Els Anys de Creixement Econòmic

Entre el 1959 i el 1973, Espanya va tenir un període de desenvolupament econòmic intens en què la taxa de creixement econòmic va ser la segona més important, després del Japó, entre els països de l’OCDE. Aquesta xifra tan elevada s’explica perquè l’economia espanyola partia d’un nivell molt baix, però també perquè es van aprofitar els efectes positius de l’expansió de l’economia europea.

Una Industrialització Accelerada

L’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974, i ja des del 1950 es va mantenir per sobre de l’economia espanyola. Les causes del desenvolupament van ser una renovació de les activitats agràries i un gran increment dels sectors secundari i terciari. Aquest creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat gràcies als baixos salaris, a la importació de tecnologia i a la inversió de capitals estrangers. L’augment de la productivitat va permetre la baixa dels preus, i això va afavorir les exportacions. L’augment del nombre d’assalariats va incrementar el de consumidors, que, juntament amb la difusió de les compres a terminis, van portar a un gran augment de la demanda de béns de consum duradors.

A Catalunya, com a la resta d’Espanya, el sector que va liderar el progrés industrial va ser principalment la indústria metal·lúrgica, vinculada a la producció d’automòbils, electrodomèstics i, en menor quantitat, a la de maquinària. Pels volts del 1964, aquesta branca va esdevenir el primer sector industrial català i va superar el sector tèxtil. Per la seva banda, la indústria química, l’energètica, la siderúrgica, la de la construcció naval i la de la construcció van registrar a tot Espanya unes taxes de creixement molt elevades. Els sectors més tradicionals, que es caracteritzaven per un baix nivell tecnològic però molt competitius, perquè els costos laborals eren molt baixos (vestuari, calçat, mobles), també van experimentar un augment força significatiu. El creixement va ser més intens a les zones amb tradició industrial (Biscaia, Catalunya, Astúries), però també es va produir una gran expansió econòmica a zones com Madrid. També es van crear nous enclavaments industrials a València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla...

L’estructura industrial catalana va continuar assentada sobre el predomini de la petita i la mitjana empresa. No hi havia a Catalunya grans empreses amb una presència important de capital públic INI, excepte la SEAT, la Pegaso i la companyia elèctrica ENHER. Es va consolidar la concentració econòmica a les cinc comarques industrials de la rodalia de Barcelona (el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme), que reunien el 70% de la producció industrial. Fora d’aquesta zona, tan sols el Tarragonès i el Baix Camp van tenir un ritme de creixement semblant.

La Reconversió de l’Agricultura Tradicional

Les transformacions econòmiques de la dècada del 1960 van provocar la crisi de l’agricultura tradicional. Aquesta es basava en l’abundància de mà d’obra, els salaris baixos i l’adequació de l’oferta a les demandes d’un mercat poc extens i poc diversificat pel que fa a les necessitats alimentàries. En algunes regions espanyoles hi subsistia un ampli minifundisme al costat de grans latifundis.

Les noves oportunitats de treball que oferia la indústria van estimular l’èxode rural i el descens de la mà d’obra pagesa va fer augmentar els salaris. Els empresaris agrícoles, per tal de mantenir o millorar els guanys, van iniciar un procés de mecanització i d’ús d’adobs químics que permetien intensificar els conreus.

El millorament de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda d’aliments, amb disminució del consum de llegums i cereals i augment dels productes ramaders (llet i carn) i hortofrutícoles. Per millorar la productivitat agrària, el govern va estimular la concentració parcel·lària a les zones on la propietat estava molt fragmentada i va promoure la construcció de regadius. La població activa agrària va disminuir gairebé dos milions de persones i moltes petites explotacions van desaparèixer.

A Catalunya, entre el 1950 i el 1975, el nombre de pagesos es va reduir a la quarta part. La composició del producte agrícola català va modificar-se: els cereals van retrocedir i van augmentar la viticultura, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. L’expansió de la superfície dedicada a arbres fruiters (pomeres, pereres i presseguers) es va donar sobretot a les comarques de la plana lleidatana. La ramaderia intensiva va tenir també una gran expansió, esglaonada en tres etapes: primer l’aviram, després el porquí, i, finalment, el vacum.

El Progrés del Sector Terciari

A la dècada del 1960, es va produir un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Els factors que van influir de manera més notable en el procés de terciarització van ser un procés d’urbanització molt intens, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, el millorament dels mitjans de transport i de comunicació i, amb un factor molt específic, el turisme.

El boom turístic de la dècada del 1960 va comportar una font d’ingressos elevats i l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis complementaris. El benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria dels treballadors van generar un flux molt important de turistes que elegien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid, per l’abundància de platges i de serveis i pels preus econòmics. Els principals turistes eren alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos.

El comerç internacional també va experimentar canvis significatius. En va augmentar el volum en xifres absolutes, tant d’importacions com d’exportacions. Per primera vegada, les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles, i els béns acabats van esdevenir majoritaris en les vendes a l’estranger. Pel que fa a les importacions, el grup de mercaderies més important van ser els béns d’equipament per a la renovació industrial; en segon lloc, destaquen els productes energètics i derivats (petroli), seguits de les matèries primeres. El resultat va ser que la balança comercial es va mantenir negativa durant tot el període.

El Finançament Exterior del Creixement

La clau del creixement econòmic de la dècada del 1960 va ser l’obtenció de recursos de l’exterior per finançar les importacions:

• La inversió dels capitals, fonamentalment de l’Europa occidental i destinats a la indústria, ateses les bones condicions que oferia Espanya (sous baixos, escassa pressió fiscal, poca conflictivitat laboral...).
• Les divises proporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus.
• Les remeses de diners que els espanyols que havien emigrat a Europa enviaven a les famílies.

Les Limitacions de l’Economia Espanyola

Entre les limitacions principals destaca la polarització del creixement econòmic en el sector industrial i el de serveis. En segon lloc, l’escassa despesa en investigació i la feblesa del sector financer espanyol, que van consolidar una economia amb una gran dependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres.

Tot i l’increment del 40% en la renda per habitatge entre els anys 1960 i 1975, el nivell de vida es va mantenir per sota del de les economies més industrialitzades d’Europa. L’Estat no va ser capaç de procurar la redistribució de la riquesa. Totes aquestes deficiències es van fer evidents quan l’any 1973 una crisi va colpejar l’economia mundial.