Apol·lo i Dafne: Anàlisi de l'Escultura de Bernini

Apol·lo i Dafne

FITXA TÈCNICA

Títol: Apol·lo i Dafne.
Autor: Gian Lorenzo Bernini.
Cronologia: 1622-1625.

Tipologia: Escultura exempta.
Material: Marbre.
Mides: 2,43 m (alt).

Estil: Barroc.
Tema: Mitològic.
Localització: Galleria Borghese (Roma).

CONTEXT HISTÒRIC

El segle XVII es caracteritza pels problemes derivats de l'oposició entre l'Europa catòlica i protestant. D'altra banda, el poder polític dels monarques es va enfortir i van sorgir les monarquies absolutistes.

En aquest context apareix el moviment barroc a Itàlia (Roma), impulsat pel papat, amb l'objectiu de manifestar la veracitat i grandesa del catolicisme.

BIOGRAFIA DE L’AUTOR

Bernini va ser l’escultor més destacat del barroc italià. Després de l’elecció del papa Urbà VIII, Bernini va esdevenir l’arquitecte i l’artista principal de la cort pontifícia i de Roma. En aquest període, va realitzar molts encàrrecs, entre els quals destaca el famós baldaquí de la basílica de Sant Pere del Vaticà.

DESCRIPCIÓ FORMAL

Damunt d'una base rocallosa hi ha els cossos juvenils d’Apol·lo i Dafne, Apol·lo representat just al moment de tocar la seva estimada, i ella, sorpresa en el moment de la seva metamorfosi en llorer. El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal, visible sobretot en la curvatura que pren l’anatomia de Dafne en el moment de la transformació.

El valor principal d’aquesta peça destaca en l’habilitat extraordinària de l’artista, que ha estat capaç de transformar un bloc de marbre en una imatge de gran tensió i moviment, aconseguint que l’espectador intueixi la seqüència completa de la història. Això queda reflectit perfectament en la figura de la nimfa, els peus, les cames i les mans de la qual van prenent una forma vegetal.

El treball escultòric és d’una gran qualitat, i malgrat haver estat dissenyat per ser vist des d’un únic punt de vista, Bernini en va treballar amb precisió tota l'escultura, com es pot veure en una excel·lent representació de l’expressivitat dels rostres – sobretot el de Dafne – i en la magnífica diferenciació de textures utilitzant un mateix material: aspres per representar les roques i el llorer que creix, i suaus i polides per reforçar la sensualitat de l’anatomia dels dos personatges.

Bernini va treballar el potencial dramàtic de la llum creant un gran nombre de zones de clarobscurs per mitjà d’incisions, com ara el clot dels ulls. En aquest sentit, també és remarcable el tractament de les textures del marbre, que assoleixen un major grau de poliment en l’anatomia dels personatges.