Apolo i Dafne: Anàlisi i significat

Anàlisi formal

Composició amb molts de punts de vista amb diagonals de braços i cames i línies corbes. Probablement volia demostrar la seva habilitat escultòrica en aquesta obra de joventut que té moltes influències.

Naturalisme aconseguit amb una gran mimesi en la representació dels cossos, la túnica, les rugositats de l’arbre i les branques. Contrast entre la polidesa i suavitat.

Amb l’abundància de corbes i la direcció dels cossos, fet que afavoreix la sensació de realisme. El moviment juga un paper fonamental ja que juga amb dinamisme, com les línies corbes ascendent des dels peus fins l’extrem de les mans de Dafne, i que es manifesta en els peus, les mans, la túnica, els cabells i cossos. D’aquesta manera es crea la il·lusió del moviment real. Encara que no hi ha gestos excessivament dramàtics i que fins i tot la figura d’Apol·lo és força idealitzada, observem que el rostre de Dafne sí manifesta una certa sorpresa, amb la boca oberta, els ulls com espantada per la transformació.

Descripció iconogràfica

Episodi mitològic, narrat per Ovidi a les seves Metamorfosis. L’obra narra l’instant en el qual Dafne, nimfa filla de la Terra i del riu Peneu, en ésser perseguida per l’apassionat Apol·lo, suplica al seu pare que la transformi per tal d'escapar, i Peneu la converteix en un llorer. A partir d’aquell moment Apol·lo anirà sempre coronat amb branques de llorer.

Encàrrec pel cardenal Scipione

Per als jardins del seu palau.

Marc històric

Els aspectes formals abans esmentats ens permeten relacionar aquesta obra amb la mentalitat barroca i el seu gust per la passió i els sentiments, a diferència de l’equilibri renaixentista. Per altra banda ens parla de la importància que encara té el món clàssic com a referent i més exactament l’etapa hel·lenística, més agitada i dinàmica.

Conclusió

Una obra de joventut d’un dels grans artistes italians barrocs en la que es manifesten les característiques pròpies d’aquest estil en la composició oberta, el moviment, teatralitat, expressivitat, en aquest cas al servei d’una obra mitològica.