Argument, Simbologia i Llenguatge de Terra baixa

Argumentació de Terra baixa: Drama Rural i Conflictes Humans

Terra baixa es desenvolupa en un marc rural contemporani a l'autor, en concret en un mas, l'amo del qual és el Sebastià, cacic i terratinent, que ostenta el poder absolut sobre les persones que depenen econòmicament d'ell. A la casa hi viu també la Marta, una jove òrfena, desarrelada, a qui el Sebastià va acollir sent molt joveneta i a qui va convertir en la seva amant.

Tots els qui viuen i treballen al mas coneixen les relacions il·lícites entre el Sebastià i la Marta, unes relacions en què es barregen l'amor i l'odi, la possessió i la submissió, amb certs tocs de masoquisme per part del personatge de la Marta, ja que odia la situació que li ha tocat viure, però no és capaç de sortir-se'n.

Els negocis no van bé al Sebastià i l'única opció que li queda per mantenir el seu patrimoni és casar-se amb una pubilla rica que aporti diners com a dot. Per això, la família de la rica hereva no acceptarà el matrimoni mentre la posició de la Marta respecte del Sebastià no quedi clara. L'amo decideix casar la seva amant amb en Manelic, un jove pastor que viu sol a les muntanyes, que és bo, ingenu i se sent lliure perquè no està contaminat per la maldat de la societat humana.

Les intencions del Sebastià són ben clares: que el matrimoni sigui només de conveniència, ja que ell no està disposat a renunciar a la Marta. Tothom al mas sap què està passant, quina trampa li paren al Manelic, menys ell, que se n'assabenta quan ja és casat. La Marta, qui en principi pensava que en Manelic estava d'acord amb l'engany i que s'havia casat amb ella per diners, quan s'adona que el pastor és innocent, comença a variar els seus sentiments cap a ell i se n'acaba enamorant. Ella, que està sola al món, per primer cop té qui l'estimi de manera desinteressada.

En Manelic comprèn que l'única manera de ser feliç amb la Marta és fugir de la «terra baixa», és a dir, de la societat dels homes, i anar a viure a la «terra alta», allà on ell havia estat feliç vivint en solitud, allà on la traïció i l'engany no són possibles. Per això matarà el Sebastià, el «llop», per protegir la Marta, identificada amb una cabra del seu ramat.

Simbologia a Terra baixa: Dualitats i Significats Profunds

Terra baixa ens mostra el mite de la «terra alta» enfrontat al de la «terra baixa». Els adjectius «alt» i «baix» tenen alhora un valor geogràfic i moral:

• «Terra alta»: Muntanyes allunyades de la societat humana – bondat, puresa, llibertat.
• «Terra baixa»: El món rural habitat pels homes – contaminat per tots els defectes humans.

Alhora, s'hauria de distingir la «terra baixa» d'on procedeix la Marta, de la «terra baixa» on habita el Sebastià. La primera seria la més corrompuda, la segona ho és menys. Se'ns diu que la primera té mar, la qual cosa ens fa pensar en una terra urbana, potser Barcelona com a símbol absolut de ciutat, mentre que la segona «terra baixa» està envoltada de muntanyes.

El Duro i la Sang: Sistemes de Valors Oposats

El duro i la sang simbolitzen dos sistemes de valors, dues maneres d'entendre la vida oposades, que només s'harmonitzen a partir de les lleis dels homes, de les lleis de la «terra baixa». El duro, els diners, representen la propietat, el mitjà per posseir i controlar. La sang, en canvi, representa la «terra alta».

Per això cal que la Marta sagni en el moment de la revelació de l'amor, una sang que té una funció redemptora, que perdona i que possibilita que trenqui el lligam fatal que la uneix amb el Sebastià. La sang, amb reminiscències cristianes, esborra el pecat i la seva marca com a propietat del cacic. Recordem que al final de l'obra, la Marta diu que estima el Manelic «amb tota la meva vida i amb tota la meva sang». I el Sebastià acaba intuint que el preu de la Marta s'haurà de pagar amb sang: «Mira't que em torno boig i que pertot veig sang». Però serà en Manelic qui faci més explícita aquesta idea: «A endur-se-la el qui pugui, que amb sang es guanya».

El Llenguatge a Terra baixa: Realisme i Expressió Popular

En aquesta obra, Guimerà crea un registre del català que recull algunes característiques dialectals i del parlar col·loquial de l'època, la qual cosa l'ajuda a crear una sensació de versemblança, de credibilitat. Guimerà va observar atentament els usos quotidians de la llengua, per això mostra un bon domini de les expressions populars («com una daina», «més net que una patena»). Podem dir que Guimerà aconsegueix reflectir de manera molt natural quin era el parlar popular de l'època.