Aristòtil: Conceptes Clau de la seva Filosofia

Crítica a la Teoria de les Idees

Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató. Argumenta que aquesta teoria no explica adequadament si les essències de les coses estan separades d'elles. Aristòtil sosté que no és possible que l'essència de les coses estigui separada de les coses mateixes.

Metafísica Aristotèlica

La Metafísica (o filosofia primera) tracta l'ésser i els seus atributs essencials.

L'Ésser com a Substància

Per a Aristòtil, l'ésser és principalment la substància. Existeixen moltes substàncies individuals (molts éssers concrets). Totes les altres formes d'ésser són accidents de la substància. Hi ha diverses categories d'accidents:

• Quantitat
• Qualitat
• Relació
• Lloc
• Temps
• Posició
• Estat
• Acció
• Passió

La Substància Primera i Segona

La substància primera són els individus concrets. Amb això, el món recupera la seva realitat: és l'individu (i no la Idea platònica) allò que hem d'anomenar ésser o substància en sentit primari.

Aristòtil distingeix dos sentits de substància:

1. La substància primera: l'individu concret.
2. La substància segona: les espècies i els gèneres.

Els individus (substàncies primeres) pereixen, però l'espècie (substància segona) subsisteix.

La Matèria i la Forma

La substància primera és un compost de matèria i forma. És en la substància primera on es realitza l'essència, la qual es predica d'ell (per exemple, "Sòcrates és home"). Amb aquesta concepció, Aristòtil afirma que aquest món és el real i que la pluralitat i el devenir (el canvi) són reals (els individus estan sotmesos a canvis permanents).

Aristòtil introdueix en la substància el concepte de devenir. La substància és un compost de matèria i forma. La forma és l'essència de la cosa (similar a la substància segona, l'espècie, que és eterna).

Distingeix diferents tipus de matèria:

• La matèria primera: és indeterminada, sense forma, qualitats ni extensió. És pura potencialitat, indeterminada i incapaç d'existir independentment.
• La matèria pròxima: ja posseeix una essència i forma determinada (per exemple, la fusta per a una taula).

El que devé (canvia) és l'individu, el compost de matèria i forma. La matèria i la forma no existeixen independentment l'una de l'altra en la realitat concreta.

La forma té prioritat: és l'essència de la cosa, és definible i cognoscible. L'individu concret és indefinible en la seva totalitat individual, i la matèria primera és incognoscible per si sola.

Potència i Acte

Per explicar el canvi (el devenir), Aristòtil introdueix els conceptes de potència i acte.

• La potència: és la capacitat de ser o de fer alguna cosa que encara no s'és o no es fa (el "no-ésser" en un cert sentit, però amb possibilitat de ser).
• L'acte: és la realitat actual, el que una cosa ja és o està fent (l'ésser realitzat).

L'acte és quan una cosa ha assolit la seva finalitat o perfecció. L'acte posseeix prioritat absoluta sobre la potència (l'acte és anterior lògicament i ontològicament a la potència). La matèria és en potència de la forma, i la forma és l'actualització de la matèria.

Les Quatre Causes

Per comprendre completament una cosa, Aristòtil proposa analitzar-la segons les seves quatre causes:

1. Causa material: De què està feta la cosa (la matèria).
2. Causa formal: Quina és la seva forma o essència.
3. Causa eficient (o motriu): Qui o què ha produït la cosa (l'agent del canvi).
4. Causa final: Per a què existeix la cosa (la seva finalitat o propòsit).

El Moviment i els seus Principis

El moviment (o canvi) és el pas de la potència a l'acte. Aristòtil distingeix diferents tipus de moviment:

• Moviment substancial: Generació (aparició d'una substància) i corrupció (desaparició d'una substància).
• Moviment accidental: Canvis en els accidents de la substància:
  • Quantitatiu (augment/disminució)
  • Qualitatiu (alteració)
  • Locatiu (desplaçament)

Per explicar el canvi, Aristòtil postula tres principis que sempre hi intervenen:

1. El subjecte que canvia (la matèria).
2. La forma que s'adquireix.
3. La privació de la forma que es tenia abans del canvi.

(Nota: La frase "I l’home pasa a ser culte" sembla fora de context aquí i podria ser una nota personal o un error de transcripció. Es manté per no eliminar contingut).

Antropologia: L'Ànima

Per a Aristòtil, l'ànima no està separada del cos. L'ànima i el cos formen una sola substància (són el compost hilemòrfic). L'ànima és la forma del cos orgànic i està present a tot el cos.

Distingeix tres funcions o tipus d'ànima, que s'inclouen jeràrquicament:

• Ànima nutritiva (vegetativa): Present en plantes, animals i humans. Permet la nutrició, el creixement i la reproducció.
• Ànima sensitiva: Present en animals i humans. Permet la sensació, el desig i el moviment local.
• Ànima pensant (intel·lectiva): Present només en humans. Permet el pensament i el coneixement.

Epistemologia: El Coneixement

Aristòtil té una teoria del coneixement diferent de la de Plató. Per a ell, el coneixement de la realitat comença pels sentits.

El procés de coneixement té diverses etapes:

1. Sensació: Captar la forma sensible d'una cosa que es troba en un cos, captant-la sense la matèria (per exemple, veure el color vermell d'una poma sense la poma mateixa).
2. Experiència: L'acumulació de sensacions i records porta a l'experiència.
3. Enteniment (Pensament): És la facultat que permet abstraure l'universal a partir dels particulars sensibles. L'universal (l'essència) es troba en la matèria, és a dir, en els individus concrets humans i en les coses del món sensible.

(Nota: La frase "només la rao pot coneixer la realitat. Les idees només poden ser conegudes a partir del record" sembla una barreja de Plató i Aristòtil. S'ha corregit per reflectir la postura aristotèlica, que emfatitza els sentits com a punt de partida i rebutja la teoria platònica del record per conèixer les Idees separades).

Ètica Aristotèlica

L'ètica d'Aristòtil és eudemonista, és a dir, orientada a la recerca de la felicitat (eudaimonia) com a bé suprem.

La Felicitat (Eudaimonia)

Hi ha molts tipus de béns, però la felicitat és el bé final i autosuficient. La felicitat consisteix en l'exercici perfecte de l'activitat pròpia de l'ésser humà, que és l'activitat racional. Aquesta activitat ha d'anar acompanyada per totes les virtuts (excel·lències).