Aristòtil: Ètica, Felicitat i Política en la Filosofia Clàssica

L'Ètica Aristotèlica: La Recerca de la Felicitat

Segons Aristòtil, la finalitat de la vida és la felicitat; per tant, aquesta serà el bé de l'home. Però, què s'entén per felicitat no és tan fàcil de determinar. Davant aquesta qüestió, es poden adoptar dues actituds:

• Deixar que cadascú decideixi què pot fer-lo feliç; això significaria renunciar a realitzar una teoria moral.
• Analitzar la naturalesa humana. Així es pot arribar a la conclusió que cada ésser és feliç realitzant l'activitat que li és pròpia i natural. Aquesta concepció es deriva de la visió finalística que té Aristòtil de la naturalesa. És a dir, si tot ésser natural realitza certes activitats, l'exercici d'aquestes significarà la satisfacció de les seves tendències i, amb això, arribarà a la perfecció i a la felicitat.

Per Aristòtil, el bé o finalitat suprema natural de l'home és l'exercici de l'activitat intel·lectual o "Teorètica", que qualifica de divina perquè consisteix a contemplar "allò més august", la causa més alta, l'ésser autosuficient, omniperfecte, l'Acte Pur, que gaudeix eternament autocontemplant-se. Però Aristòtil sap que l'home no és només raó i enteniment. Una vida dedicada a la contemplació únicament seria possible si l'home no tingués necessitats físiques, problemes econòmics, relacions socials... Aquest ideal de felicitat i perfecció és gairebé irrealitzable per a la majoria dels homes; fins i tot, aquells que poden dedicar-se a la contemplació, només poden fer-ho durant breus períodes de temps en la seva vida.

Per tant, l'home no pot arribar a aquesta felicitat absoluta, sinó que ha de conformar-se amb una felicitat limitada. Per arribar a aquesta és necessari tenir les virtuts morals. Aristòtil defineix la virtut com un hàbit de la voluntat que consisteix en un Terme Mig, arribar a un ordre en el conjunt de les diverses tendències naturals humanes. La característica essencial de la virtut és la seva situació de Terme Mig, entès com una superació de dos extrems igualment viciosos.

VALENTIA (Terme Mig) → entre la TEMERITAT i la COVARDIA.

Aristòtil definirà la vida feliç com aquella que es desenvolupa segons la virtut. Aquesta, encara que no s'identifica amb el plaer, tampoc és incompatible amb gaudir de béns com la salut, el benestar, mitjans econòmics... Al contrari, no sembla que una vida virtuosa sigui possible sense les circumstàncies positives que afavoreixen la seva realització. Aristòtil analitza diferents formes de vida, considerant l'Autarquia (capacitat per autoabastir-se) com a essencial per aconseguir la felicitat. Feliç serà l'individu que no necessita de res ni de ningú per estar bé.

Política Aristotèlica: L'Home com a Animal Polític

Ètica i Política són per a Aristòtil aspectes inseparables d'una mateixa realitat. Suposar el contrari seria admetre que la virtut i la felicitat dels individus és possible al marge de la vida de la Polis, de la qual l'home, com a animal polític que és, forma part per exigència de la seva pròpia naturalesa. En la seva Política, centra el seu estudi en una estricta anàlisi de les constitucions escrites i, sobretot, de les situacions polítiques concretes, per, des d'aquí, tractar de trobar solucions als problemes plantejats amb un esperit realista i pragmàtic. Afirma que el fet de viure en societat és connatural a l'home, assenyalant la importància de la Polis, en el marc de la convivència política, sobre altres formes de relació social com la família. Encara que criticarà la filosofia política de Plató, que establia en la seva ciutat ideal l'eliminació de la família i la propietat privada per als governants.

En l'anàlisi de les relacions socials, Aristòtil (per pressions culturals de l'època) justifica, com una cosa exigida per la naturalesa, l'existència de l'esclavitud; encara que reconegui casos d'esclavitud producte de la violència i admeti que hi ha individus amb cos d'esclau i ànima lliure (i al contrari). Una gran part de la seva política està dedicada a investigar el concepte de ciutadà: les condicions necessàries i virtuts per ser-ho; i sobretot a respondre a la qüestió de quin és el millor règim polític.

Allò que justifica moralment una determinada forma d'organització política és que serveixi al Bé Comú. Els homes s'associen per viure bé, conforme a la virtut. La missió de l'Estat és crear les condicions perquè hi hagi una vida bona i perfecta. L'Estat ha de vetllar perquè la ciutat aconsegueixi la felicitat.

Aristòtil estudia profundament els pros i els contres dels diferents règims polítics i les seves deformacions:

• Monarquia / Tirania
• Aristocràcia / Oligarquia
• República / Democràcia (organització política democràtica corrompuda)

L'existència d'aquests diferents règims depèn de la divisió social i econòmica que enfronta els diferents grups dins la polis. Per això, defensa una àmplia classe mitjana com un factor d'equilibri i estabilitat necessari per a la supervivència d'un règim i la seva preferència per una forma d'organització política (una aristocràcia controlada democràticament) en la qual els drets polítics pertanyen a les capes de població lliures, en situació econòmica mitjana (Terme Mig entre l'aristocràcia i la República).