Aristòtil: Ètica, Moviment, Cosmologia i Ànima

Ètica i Política en Aristòtil

Ètica i Política van estretament unides en el pensament d'Aristòtil, ja que, segons ell, el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables. No obstant això, Aristòtil posa l'accent sobre l'individu. Segons la concepció teleològica, l'home és l'únic ser de l'univers que desenvolupa d'una manera racional l'expressió de l'ordre, o desenvolupament de totes les capacitats que li brinda la seva essència: mitjançant el coneixement, en el terreny de la racionalitat teòrica, captant de manera abstracta i conceptual la veritable naturalesa de les coses, i mitjançant la conducta moral, en el terreny de la racionalitat pràctica, amb el desenvolupament de totes les potencialitats de l'ànima amb les quals desitja el bé. La vida pròpiament humana és la vida ètica, i aquesta consisteix en el conreu de les virtuts ètiques i dianoètiques: en l'activitat conforme a la virtut més excel·lent i segons el millor que hi ha en l'home; i també en això consisteix la felicitat i, per això, l'ètica i la política són la realització del fi de la naturalesa humana.

El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s'identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa. Aristòtil considera que la felicitat no necessita de cap bé exterior, sinó que la seva essència (i el principi del bé moral) consisteix en l'exercici perfecte de l'activitat pròpia de l'home. Aquesta activitat és, sens dubte, l'activitat de l'ànima (racional) i, perquè sigui perfecta, ha d'estar dirigida per la virtut. La virtut consisteix en el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple, el coratge entre la temeritat i la covardia; aquesta virtut requereix voluntat. Aristòtil col·loca el bé i el valor suprem en la pròpia personalitat racional, i la felicitat consistirà en una activitat racional de l'ànima. La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l'home superior.

El Moviment i el Primer Motor

MOV: Aristòtil afirma taxativament l'eternitat del moviment i del temps. La cadena de generacions no té començament, es remunta a l'infinit. L'harmonia del món és una successió de canvis de forma i successives actualitzacions de potencialitats, només explicable si hi ha una primera substància de la qual emana el moviment sense cap classe de potencialitat. Aristòtil afirma la necessitat que existeixi un primer motor, causa del moviment etern del cosmos. A aquest primer motor, l'anomena Déu, perquè és etern i acte pur (és a dir, acte sense potència), que «mou sense moure's» perquè ell ja posseeix en acte allò que el mòbil només posseeix en potència; d'ell depenen l'Univers i la Naturalesa; la seva activitat és necessària.

La Cosmologia Aristotèlica

COSMO: La cosmologia aristotèlica és completament especulativa; els seus trets fonamentals són els següents: És teleològica, ja que la realització de la pròpia forma o naturalesa és la finalitat dels moviments naturals, amb el motor immòbil com a causa. És dualista, perquè separa el món en un món supralunar (perfecte i diví) i el món sublunar, essent ambdós móns considerats absolutament heterogenis. És deductiva, no empírica. Així, s'afirma que el cel és una esfera perquè l'esfera és la figura perfecta.

L'Ànima en Aristòtil

ÀNIMA: Per això no sembla possible considerar l'ànima separada del cos. Ànima i cos no són dues substàncies diverses, sinó dos elements inseparables d'una mateixa substància. Cos i ànima constitueixen una sola substància, guarden la mateixa relació que la matèria i la forma. El cos és matèria, i l'ànima és la forma del cos natural que té vida en potència. De la mateixa manera que la matèria no pot existir sense forma, ni l'acte sense potència, l'ànima no pot existir sense el cos, raó per la qual no pot ser immortal. Per això, Aristòtil considera que la doctrina de la reencarnació és un absurd. L'ànima és concebuda com a acte (dels cossos que posseeixen la vida en potència), i com a forma (des de la perspectiva hilemòrfica, és la forma del cos material). Així, en tant que acte, l'ànima és forma, i en tant que forma és substància.