Aristòtil: Vida, Obra i Metafísica

Vida d'Aristòtil

Aristòtil (384 - 322 a.C.) va néixer a Estagira, on el seu pare era metge del rei. Quedà orfe de jove, i el seu tutor el va enviar a Atenes per completar la seva educació. Allà va contactar amb Plató i va estar 20 anys a l'Acadèmia. Després de la mort de Plató, va viatjar per diferents llocs de Grècia, fins que Filip II li va encomanar l'educació del seu fill, el futur Alexandre el Gran. Quan Alexandre es va convertir en rei, Aristòtil va tornar a Atenes i va fundar el Liceu, on va impartir les seves ensenyances gairebé fins a la seva mort. Solia donar les seves classes mentre passejava amb els seus deixebles, per la qual cosa els membres del seu centre van rebre el nom de "peripatètics" (passejants). Després de la mort d'Alexandre, els partidaris de la polis d'Atenes van promoure una forta reacció contra tots els que havien col·laborat amb el règim macedoni. Aristòtil va ser acusat d'impietat i va decidir partir, per evitar que els atenesos atemptessin per segona vegada contra la filosofia.

Obra d'Aristòtil

L'obra aristotèlica es divideix en dos grups:

• Les obres esotèriques: lliçons i apunts interns del Liceu.
• Obres exotèriques: destinades al públic en general, més divulgatives i algunes en forma de diàleg. No s'han conservat.

Andrònic de Rodes, al segle I a.C., va ordenar i publicar les obres conservades del filòsof, amb el nom de Corpus Aristotelicum. Les obres principals que cal recordar són:

• Organon (lògica)
• Metafísica (filosofia primera)
• Física (naturalesa)
• Ètica
• De l'ànima
• Política
• Retòrica
• Poètica

Metafísica o Filosofia Primera

És la ciència suprema, s'ocupa de l'ésser en tant que ésser, de les primeres causes i dels primers principis (d'aquí que Aristòtil l'anomeni filosofia primera). Tot allò que és, és o substància (allò que existeix en ell mateix i no en un altre, els éssers concrets) o accident (allò que existeix en la substància però que mai existeix sol). Per exemple: la meva moto seria la substància, però el seu color és un accident; si pinto la meva moto d'un altre color, es produeix un canvi accidental, però segueix sent la mateixa substància.

Aristòtil diferencia la substància primera (l'ésser en concret) de la substància segona (essència, espècie i gènere). Els individus concrets serien les substàncies primeres. El que tenen en comú (l'essència d'ésser humà) és la substància segona (concepte universal). Relació entre les dues substàncies: la substància segona és inherent (la duresa és inherent al diamant, forma part de la seva mateixa naturalesa).

Teoria de les Quatre Causes

Aristòtil planteja la causa com tot allò necessari perquè es produeixi un fenomen. Per explicar tot el que existeix hem de recórrer a quatre causes:

• Causa material: allò de què és feta alguna cosa (per exemple, la columna està feta de marbre).
• Causa formal: la seva essència, allò que fa que una cosa sigui allò que és i no una altra cosa (per exemple, l'essència de columna).
• Causa eficient: agent extern que afecta en la producció de la cosa (per exemple, l'escultor o picapedrer que fa la columna a partir del marbre).
• Causa final: la finalitat per la qual es fa alguna cosa (per exemple, per decorar o sostenir una part d'un temple).