Arquitectura Barroca: De Sant Pere a París

Miquel Àngel i la Basílica de Sant Pere

Miquel Àngel va treballar en la Basílica de Sant Pere del Vaticà simplificant els espais deambulatoris de Sangallo. Va seguir una línia platònica per elevar-se al cel i separar-se de la matèria, diferenciant-se de la cultura de l'esclau agònic pres de la matèria. Va retornar a la proposta de Bramante, amb una creu grega, eliminant la nau central.

Va disminuir el volum construït, eliminant qualsevol superficialitat. Va retornar a una sola pell, a la puresa de Bramante. Això va reduir el cost de la construcció i va permetre aixecar la cúpula, visibilitzant els ordres en façana.

Carlo Maderno i l'ampliació de Sant Pere

Carlo Maderno, a inicis del Barroc al segle XVII, va dur a terme l'ampliació de Sant Pere (1603), la principal intervenció durant el papat de Pau V (1602-1621). Maderno va ser forçat a modificar la proposta de Miquel Àngel sota l'encàrrec d'emfatitzar la sensació del balcó davant dels fidels i obrir-se cap a la ciutat, dotant-la del caràcter de palau i de poder reial. Va mantenir la proposta de Miquel Àngel, però va afegir una Nau Central i un nou Nàrtex d'entrada. Com a efecte col·lateral, la cúpula de Miquel Àngel va quedar en segon pla, més allunyada.

Bernini i la plaça de Sant Pere

Bernini va rebre l'encàrrec de relacionar la basílica amb la trama urbana, passant per la Via Alessandrina i buscant la connexió amb la ciutat, proposant opcions per a la plaça de Sant Pere del Vaticà.

L'Arquitectura de París

Evolució de l'arquitectura a París:

• Ciutat alt-medieval (segles V-X)
• Ciutat baix-medieval (XI-XV)
• Segle XVII (el gran segle) amb Enric IV i Lluís XIV

Característiques de l'arquitectura a París

Del culte religiós (papa) italià es va passar al culte al rei en un espai públic unitari, simètric i ordenat. L'arquitectura es va convertir en una qüestió d'estat i un instrument polític, amb autonomia de les comissions d'experts emmarcades en l'estructura de la cort del rei. El poder de la reialesa es va reflectir en la presa de decisions i estils, com el classicisme i el barroc racionalitzat i controlat.

Intervencions urbanes:

• Places i bulevards (les places royales)
• Arquitectura militar i de defensa (muralles, ponts, hospitals)
• Palaus com a residències reials (Le Louvre i Versalles)

La fundació de les acadèmies va marcar l'inici de la separació entre les arts i les ciències (Blondel vs. Perrault).

Al segle XVIII es va produir la transició cap a la Il·lustració, culminant amb la Revolució Francesa el 1789.

Places Reials del segle XVII

Principals característiques de les places reials del segle XVII:

• Construcció per iniciativa reial.
• Espais de propaganda política lligada a la monarquia absolutista.
• Places on se celebraven les victòries del rei.
• Espai de representació: contenien estàtues del rei o pavellons del rei.
• Situades dins del teixit medieval dens i irregular, i en punts més perifèrics, prop de les muralles.

A diferència de les places de Roma, que eren conjunts monumentals al voltant d'un element singular (església o monument), les places reials són projectes de conjunts residencials.

Parcel·lació i uniformitat

Es duia a terme una parcel·lació amb regulació que obligava el propietari a construir seguint característiques predefinides per garantir la unitat compositiva. Eren projectes destinats a famílies nobles i a la nova aristocràcia, ennobliment del barri. La uniformitat en les façanes obligava a evitar qualsevol discontinuïtat. No hi havia edificis que destaquessin per sobre dels altres. En alguns casos, es començava per construir les façanes sense que hi hagués edificis. Aquest model de plaça es va exportar a les principals ciutats europees.

Culte reial i recuperació de l'espai públic

Culte reial en època d'absolutisme: substitució del Papa i la religió pel nou Rei Absolutista. Recuperació de l'espai públic, teatralitzat per a la veneració al rei. Barroc i clàssic mesurat: l'estil nacional no recau en l'arquitectura religiosa (en contra de la seducció del barroc italià). Estil oficial arquitectònic per representar la solemnitat de la reialesa. Inclinació estoica de la nova França que tendeix cap a la mirada funcional. La raó per davant de tot.