Arquitectura del Segle XIX: Historicisme, Nous Materials i l'Escola de Chicago

L'Arquitectura del Segle XIX: Recuperació del Passat i Nous Materials

El procés d'industrialització va transformar la societat de l'Europa del segle XIX, i el creixement urbà va fer necessari un nou urbanisme. Es va iniciar la recerca d'una arquitectura adaptada a les necessitats i a les possibilitats de la nova societat. Es van recuperar estils del passat i es va revaloritzar l'arquitectura popular. Aquest període va configurar dues tendències arquitectòniques principals: el Modernisme i l'Escola de Chicago.

L'Eclecticisme i l'Arquitectura Historicista

Al segle XIX, el sorgiment dels ideals nacionalistes va propiciar la indagació en el passat a la recerca de les seves arrels, fonamentalment en les diferents fonts medievals. Aquest eclecticisme té el precedent en l'arquitectura historicista, amb exemples destacats com els edificis del Ring de Viena. El Parlament, per exemple, es va construir en estil neogrec, i la Universitat, en estil neorenaixentista. D'entre els corrents historicistes, el més important va ser el neogòtic. L'arquitecte més rellevant, Augustus Pugin, amb Charles Barry, va construir el Parlament de Londres. A França, va destacar Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc, que va restaurar Notre Dame de París i el recinte emmurallat de Carcassona. A Espanya, Elies Rogent va construir en estil neoromànic l'edifici principal de la Universitat Central de Barcelona.

Les Noves Possibilitats del Ferro, el Vidre i el Ciment

El progrés industrial va generar noves necessitats constructives:

• L'augment de la població va fer necessàries construccions ràpides i barates.
• Els nous mitjans de comunicació, com ara el ferrocarril, van exigir l'edificació d'estacions, ponts i, en general, grans obres públiques.
• Les noves indústries necessitaven instal·lacions de característiques i dimensions fins aleshores desconegudes.
• La cultura i l'educació van fer necessària la creació de museus i biblioteques.

La gran riquesa generada per la industrialització va potenciar les exposicions universals, amb les seves grans instal·lacions efímeres que exigien un alt desenvolupament de la tècnica constructiva. A finals del segle XVIII, van aparèixer nous materials: el ferro colat i el vidre. El ferro es va destinar inicialment a edificis industrials, ponts, graners i estacions, entre d'altres.

A partir de mitjan segle XIX es van dur a terme experiències més tècniques i es van construir grans edificis de ferro i vidre per acollir les grans exposicions universals, signe del desenvolupament econòmic i tècnic d'un país. Durant el darrer terç del segle XIX, les estructures metàl·liques van servir com a element de suport i van permetre limitar la funció dels murs a la d'elements de tancament, i el vidre es va fer servir a manera de pell translúcida per substituir el mur. S'hi va afegir, a la darreria del segle, el ciment, un nou valor constructiu i estructural que dominaria l'arquitectura del segle XX. Entre les obres destacades hi ha el Palau de Vidre de la Primera Exposició Internacional de Londres de 1851, de Joseph Paxton.

L'Escola de Chicago: La Llavors del Funcionalisme

La ciutat de Chicago l'any 1871 va ser destruïda per un incendi i va haver de ser reconstruïda. La manca d'espai i l'especulació del sòl van obligar a construir-hi edificis molt alts: els gratacels. La figura més destacada va ser Louis Sullivan, que va construir l'Auditorium Building de Chicago, així com els magatzems Carson.

L'Escultura del Segle XIX

L'escultura i la pintura tenien possibilitats formals i temàtiques més reduïdes en comparació amb l'arquitectura. L'escultura es va independitzar de l'arquitectura i es va fer més lliure, però, al seu torn, l'escultura monumental va cedir el pas a la petita figureta per decorar la llar.

El segle XIX va veure una reinvenció de l'escultura, ja que una part dels models clàssics va continuar amb el neobarroquisme romàntic, amb figures com Auguste Rodin i Medardo Rosso, aquest últim el més impressionista. Les formes agitades i dinàmiques d'aquest relleu recorden la tradició barroca. La figura alada és capaç de transmetre l'expressivitat del Romanticisme.