Art i Arquitectura de l'Antiga Roma i Etrúria: Anàlisi Detallada

Casa del Poeta Tràgic a Pompeia (s. I aC)

Autor: Desconegut.
Estil: Romà pompeià.
Tipologia: Civil (domus).
Materials i tècnica: Pedra, pintura al fresc, mosaic (opus tessellatum).
Localització: Pompeia, Itàlia.

Context: Pompeia i l'Erupció del Vesubi

Pompeia va ser fundada pels oscs (un poble preromà) al segle VII aC i està situada al golf de Nàpols. Posteriorment, es va convertir en un lloc d’estiueig per a les classes benestants romanes. L'any 79 dC, la catastròfica erupció del volcà Vesubi va destruir per complet la ciutat, que va quedar sepultada sota una gruixuda capa de lava i cendres. Al segle XVIII es van iniciar les excavacions arqueològiques i, gràcies a aquestes, s’ha pogut conèixer amb gran detall l’organització social i urbanística de les ciutats romanes de l'època. La lava i les cendres van actuar com a conservants, mantenint intactes la ciutat i la rica decoració interior de les cases.

Descripció Formal: Estructura de la Domus

La Casa del Poeta Tràgic era una domus que originalment tenia dos pisos, tot i que només s’han conservat restes significatives de la planta baixa. En la seva estructura es distingeixen dos grans espais principals, característics de la casa romana: l'atrium (un pati central tancat) i el peristylum (un pati porticat més privat, generalment amb jardí).

Elements Clau: Atrium, Peristylum i Estances

L’accés a la casa es realitza per un passadís estret (fauces) que condueix a l'atrium. Al centre de l'atrium es troba el compluvium, una obertura zenital al sostre que permetia l'entrada de llum i la recollida d'aigua de pluja a l'impluvium, una petita bassa situada just a sota. A banda i banda del passadís d'entrada o de l'atrium hi podia haver les tabernae: grans espais comunicats amb l’exterior que el propietari de la casa podia llogar o fer servir com a botigues. Al voltant de l’atrium es distribuïen els cubicula (dormitoris, sovint per a convidats). Entre l’atrium i el peristylum se situava el tablinum, el despatx o habitació principal on l’amo (dominus) rebia els clients i visitants que volia mantenir allunyats de la intimitat de la casa. Al peristylum, un pati envoltat de columnes, es trobaven diverses estances privades de la casa: a l'esquerra, l'habitació familiar i una entrada secundària; a la dreta, el menjador (triclinium) i la cuina. També es troba en aquest espai una petita piscina o font envoltada de columnes, i a la seva esquerra, una petita capella domèstica dedicada als déus lares (lararium). És important destacar l’absència generalitzada de finestres exteriors a les habitacions, un tret que buscava preservar la intimitat familiar, pròpia del món romà, o la protecció dels béns. La relativa escassetat de mobiliari fix s'explica per la rica decoració pictòrica i de mosaics que cobria parets i terres.

Funció Residencial i Social

Era una casa unifamiliar on vivien famílies d'un nivell social i econòmic relativament alt. L'estructura de les cases romanes es va anar fent més complexa després del contacte amb la cultura grega. Les cases més riques estaven formades per atrium, peristylum i hort (hortus); les més modestes no tenien hort. Aquesta domus, tot i la seva fama, era de dimensions modestes en comparació amb altres grans vil·les pompeianes, i es creu que pertanyia a una família de classe mitjana enriquida.

Significat: Mosaics i Pintures Murals

El nom de "Casa del Poeta Tràgic" deriva del famós mosaic que decora el terra del tablinum, que representa uns actors preparant-se per a una obra teatral. Al passadís de l’entrada (fauces) n’hi ha un altre de molt conegut: la imatge d’un gos lligat a una cadena amb la inscripció "Cave canem" (alerta amb el gos). La casa té nombroses pintures murals de temàtica mitològica, com ara Ariadna abandonada per Teseu, i la més significativa és el Sacrifici d’Ifigènia, una obra representativa del quart estil pompeià. L’art del mosaic romà, amb tècniques com l'opus tessellatum, va tenir una gran influència en la decoració de les basíliques paleocristianes i les esglésies bizantines. L’herència de la cultura romana en l'àmbit domèstic es pot observar fins i tot en l'actualitat: la domus unifamiliar, la insula (edifici de pisos) i la villa (casa d’estiueig) són tipologies que han tingut una llarga pervivència.

Sarcòfag dels Esposos Etrusc (520 aC)

Autor: Desconegut.
Cronologia: Aproximadament 520 aC.
Tipologia: Grup exempt, urna cinerària.
Material i tècnica: Terracota policromada.
Mides: 2,20 m (llargada) x 1,41 m (alçada).
Estil: Etrusc.
Temàtica: Funerària.
Localització actual: Museu Nacional Etrusc de Vil·la Giulia, Roma, Itàlia.

Context: La Civilització Etrusca i els Rituals Funeraris

La civilització etrusca es va desenvolupar a Itàlia, concretament a la regió de la Toscana, entre els segles X i II aC. L’art etrusc va estar profundament marcat per les seves creences religioses, encaminades a obeir la voluntat dels déus per no caure en la desgràcia. Els etruscs donaven molta importància a la vida després de la mort, per això es tenia el costum de perpetuar la memòria del difunt mitjançant màscares de cera o urnes funeràries esculpides per guardar les seves cendres. Només les famílies de l’aristocràcia posseïen els mitjans econòmics per construir grans sepulcres familiars i encarregar obres d'art funerari com el Sarcòfag dels Esposos.

Descripció Formal: Figures i Tècnica

L'obra representa una parella reclinada sobre la tapa d'un sarcòfag que té forma de llit de banquet (kliné). Les dues figures, un home i una dona, es mostren en una actitud plàcida, relaxada i amable. L’home, situat darrere, es presenta amb el tors nu, mostrant una complexió forta i protectora, i porta el cabell trenat i tirat enrere. La dona, en primer pla, vesteix una llarga túnica d'estil grec, sabates punxegudes (calcei repandi) i es cobreix el cap amb un característic barret cònic etrusc (tutulus), d’on surten llargues trenes que li cauen sobre les espatlles. La relació afectuosa entre els personatges es transmet a través dels gestos de les mans i la proximitat dels cossos, més que no pas amb la mirada, ja que no es miren directament. És un treball escultòric molt acurat en el modelatge de la part superior del cos (tors, braços, rostres) i en detalls com els peus i les sabates; en canvi, a les cames, la simplicitat i l'estilització són notables, gairebé com si fossin un suport per a la part superior. Els rostres presenten trets característics de l'escultura arcaica, amb un perfil geometritzant i una expressió hieràtica: ulls ametllats, barbeta punxeguda i un somriure estereotipat, conegut com a "somriure arcaic". Les restes de policromia que s'han conservat fan pensar que el conjunt va estar originalment pintat amb uns colors força vius.

Funció: Urna Cinierària Aristocràtica

El sarcòfag, que en realitat és una gran urna funerària, servia per guardar les cendres de la persona o persones mortes, les quals es dipositaven al seu interior un cop acabat el ritual d’incineració. Aquest tipus d'urna monumental estava reservat a membres de l'elit etrusca.

Iconografia: Vida Després de la Mort Etrusca

El poble etrusc tenia un gran respecte pels seus déus i una concepció particular de la mort. Creien que el difunt no havia mort del tot, sinó que continuava viu en una altra vida dins del sepulcre, gaudint d'una existència similar a la terrenal. Per aquest motiu, les tombes etrusques sovint reproduïen l'interior de les cases de les persones mortes, es decoraven les cambres mortuòries amb pintures al fresc que representaven escenes de banquets, jocs, danses i paisatges agradables, i s’hi dipositaven objectes quotidians (vaixella, joies, armes) destinats a acompanyar el difunt en el més enllà. També era fonamental reproduir de la manera més fidel possible els trets corporals i facials de la persona morta, per tal de preservar la seva identitat.

Significat: Rol Social i Influències Gregues

El sarcòfag representa un matrimoni aristocràtic, que apareix conversant animadament mentre celebra un banquet funerari o participa en una cerimònia social, una imatge recurrent en l'art funerari etrusc. La dona ocupa un lloc preeminent, situada davant de l'home i amb gestos que denoten participació. Aquest detall reflecteix que la dona no estava marginada en la vida social etrusca, a diferència d'altres cultures contemporànies com la grega, sinó que participava activament en la vida pública i en els banquets al costat dels homes. Les figures recullen aspectes dels koúroi (figures masculines joves) i les korai (figures femenines joves) de l'escultura arcaica grega pel que fa a l'estilització del cos, el tractament del cabell i el somriure arcaic. Així mateix, les urnes i sarcòfags etruscs sovint s'inspiren en els models jònics de l’Àsia Menor.

Colosseu de Roma (Amfiteatre Flavi, 72-80 dC)

Autor: Desconegut.
Cronologia: Segle I dC (72-80 dC).
Tipologia: Amfiteatre.
Materials: Marbre, travertí, formigó, maó, pedra i estuc.
Estil: Romà imperial.
Localització: Roma, Itàlia.

Context Històric: Dinastia Flàvia i Construcció

L'Amfiteatre Flavi, més conegut com a Colosseu, es va començar a construir l’any 72 dC, durant el mandat de l'emperador Flavi Vespasià, i va ser finançat amb el botí obtingut del saqueig de Jerusalem. Va ser inaugurat l’any 80 dC pel seu fill i successor, Tit, amb uns jocs que van durar cent dies. L'edifici es va completar sota el regnat de Domicià, germà de Tit. Es va convertir en l’amfiteatre més gran i impressionant que s’havia construït mai al món romà. S’hi celebraven nombrosos jocs i espectacles públics de gran magnificència. Després de la caiguda de l'Imperi Romà, l’abandonament progressiu i diversos terratrèmols van provocar-ne la ruïna parcial. Durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, va ser utilitzat com a fortalesa i, lamentablement, com a pedrera de marbre i altres materials per a la construcció d’altres edificis a Roma.

Descripció Arquitectònica: Façana i Estructura

La part conservada de la imponent façana exterior està dividida en quatre nivells. Els tres primers estan formats per una successió de vuitanta arcs de mig punt cadascun, flanquejats per semicolumnes adossades que suporten un entaulament purament decoratiu. De baix a dalt, els ordres arquitectònics utilitzats per a aquestes columnes són el toscà (una variant itàlica del dòric) al primer nivell, el jònic al segon, i el corinti al tercer. El quart nivell, o àtic, està format per un mur massís amb pilastres adossades d'ordre corinti i petites finestres rectangulars. Aquest àtic tenia uns suports verticals (mènsules) on s'inserien els màstils de fusta que sostenien el velarium, un enorme tendal retràctil que protegia els espectadors del sol i la pluja.

Elements Interns: Arena, Càvea i Hipogeu

La planta de l'edifici és el·líptica i defineix l’espai de manera concèntrica. Al centre es troba l'arena, l'espai on es desenvolupaven els espectacles, coberta de sorra. Al seu voltant s'estenia la càvea, el conjunt de grades on seien els espectadors, amb una capacitat estimada d'uns 50.000. L’accés al recinte i a les diferents seccions de la càvea es feia a través dels arcs numerats del pis inferior (vomitoria), que conduïen a un complex sistema de galeries amb voltes de canó anulars i radials, i passadissos. Les comunicacions entre cada nivell es feien mitjançant rampes i escales que donaven accés a les diferents seccions de les grades (maeniana), distribuïdes segons la classe social. Sota l’arena hi havia l'hipogeu, una complexa estructura subterrània de dos nivells feta de maons, amb passadissos, túnels, cel·les per a les feres i els gladiadors, i muntacàrregues per pujar-los a l'arena. Segons algunes fonts, inicialment l'arena podia ser inundada per a la realització de naumàquies (batalles navals simulades), abans de la construcció de l'hipogeu actual.

Entorn i Integració Urbanística a Roma

El Colosseu està situat en una vall entre els turons Palatí, Esquilí i Celi, a l'extrem est de l'antic Fòrum Romà i proper al Circ Màxim. Va ser construït sobre l'espai que anteriorment ocupava un llac artificial de la Domus Aurea de Neró, una decisió simbòlica de Vespasià per retornar al poble de Roma un espai usurpat per l'anterior emperador.

Funció: Espectacles Públics i Poder Imperial

Popularment és anomenat Colosseu, un nom que probablement deriva de la colossal estàtua de bronze de l’emperador Neró (el Colós de Neró) que es trobava a prop i que posteriorment va ser modificada per representar el déu Sol. A l'amfiteatre s’hi celebraven diversos espectacles públics, finançats per l'emperador o magistrats rics. Els més famosos eren les lluites de gladiadors (munera), les caceres d'animals exòtics (venationes), les execucions públiques de condemnats (noxii), i representacions de batalles famoses. L’entrada era generalment gratuïta per al poble, tot i que els espectadors es distribuïen a les grades segons el seu estatus social: els senadors i cavallers als llocs inferiors, i la plebs i les dones als superiors. Aquests espectacles eren una manifestació de la generositat de l’emperador envers el poble (la política de "panem et circenses", pa i jocs de circ), que alhora servien per potenciar la imatge del seu poder i control social, ja que l'emperador podia decidir la sort dels lluitadors vençuts amb un gest, com el del polze (pollice verso).

Panteó d'Agripa a Roma (118-128 dC)

Autor: Desconegut (possiblement Apol·lodor de Damasc sota Adrià).
Cronologia: 118-128 dC (reconstrucció adrianea).
Tipologia: Temple.
Materials: Formigó (opus caementicium), granit, maó, marbre, fusta i bronze.
Estil: Romà imperial.
Localització: Camp de Mart, Roma, Itàlia.

Context: Reconstrucció Adrianea i Enginyeria

El primer Panteó va ser construït per Marc Vipsani Agripa, gendre i home de confiança d'August, l’any 27 aC, durant el seu tercer consolat. Aquell edifici original va patir diversos danys, inclòs un incendi l’any 80 dC que el va destruir gairebé del tot. Va ser restaurat per l'emperador Domicià, però un llamp el va tornar a destruir l'any 110 dC. L'edifici que contemplem avui és el resultat de la completa reconstrucció duta a terme per l'emperador Adrià entre el 118 i el 128 dC. Tot i que Adrià va conservar la inscripció original d'Agripa a la façana (M·AGRIPPA·L·F·COS·TERTIVM·FECIT), l'estructura actual és obra seva. L’arquitecte exacte és desconegut, tot i que alguns estudiosos suggereixen que podria haver estat Apol·lodor de Damasc, un dels grans arquitectes de l'època, tot i que la seva relació amb Adrià era tensa. La construcció de la seva gegantina cúpula va representar un extraordinari repte d'enginyeria, portant al límit la resistència dels materials i les tècniques constructives de l'època.

Descripció Arquitectònica: Pòrtic i Rotonda

L’edifici consta de dues parts principals clarament diferenciades: un pòrtic d'entrada rectangular (pronaos) i una gran sala circular coberta per una cúpula (rotonda o cel·la). S'accedeix al temple a través del pòrtic, que és octàstil (amb vuit columnes monolítiques de granit egipci a la façana frontal) i d'ordre corinti. Aquestes columnes sostenen un entaulament llis i un gran frontó triangular, que originalment estava decorat amb relleus de bronze, probablement una àguila amb una corona de llorer. Darrere d'aquest enorme pòrtic s’aixeca la majestuosa rotonda, un cos cilíndric de maó i formigó que sosté la impressionant cúpula hemisfèrica.

La Cúpula: Disseny Innovador i Òcul

El mur cilíndric (o tambor) de la rotonda està fet principalment de formigó romà (opus caementicium) amb revestiment de maó, i té un gruix considerable per suportar el pes de la cúpula. Sobre aquest tambor s’aixeca la cúpula, una obra mestra de l'enginyeria romana, feta de formigó alleugerit amb diferents materials (com pedra volcànica lleugera a la part superior) per reduir-ne el pes. La cúpula està coronada per un òcul central obert al cel, de gairebé 9 metres de diàmetre, que és l'única font de llum natural directa de l'interior i també serveix per a la ventilació. L'interior de la cúpula està decorat amb cinc anells de cassetons (nínxols quadrats rebaixats), que no només tenen una funció estètica sinó que també contribueixen a alleugerir l'estructura. S’accedeix a la cel·la a través d'unes imponents portes de bronze, en gran part originals, de més de 7 metres d'alçada. La cel·la és un espai circular diàfan i monumental, amb un mur interior articulat amb vuit grans nínxols o exedres (alternant semicirculars i rectangulars), que originalment albergaven estàtues de déus. Un àtic amb finestres cegues decoratives precedeix l'arrencada de la cúpula.

Integració Urbanística al Camp de Mart

El Panteó està situat al Camp de Mart, una zona de l'antiga Roma que en època imperial ja estava densament urbanitzada amb temples i edificis públics. La seva integració urbanística en l'entramat posterior de la ciutat és notable, tot i que originalment l'edifici estava precedit per una gran plaça porticada que realçava la seva façana i creava un accés més monumental. Les seves proporcions són perfectes: l'alçada interior des del terra fins a l'òcul és exactament igual al diàmetre de la rotonda (43,3 metres), de manera que una esfera perfecta encaixaria a l'interior. Això crea un espai interior harmònic, equilibrat i d'una gran amplitud visual.

Funció Original: Temple de Tots els Déus

El seu nom, Panteó, significa "temple de tots els déus" (del grec pan, "tot", i theos, "déu"). Estava dedicat originalment a totes les divinitats principals del panteó romà, o més específicament, als déus protectors de la família Júlia-Clàudia. L'emperador Adrià, un gran admirador de la cultura grega i un home culte, l’utilitzava també per a recepcions oficials i funcions públiques, com administrar justícia.

Simbolisme Còsmic i Ús Posterior

L’interior del Panteó es considera una representació simbòlica de la cosmologia romana. Els set nínxols principals podrien haver estat consagrats a les set divinitats planetàries conegudes a l'antiguitat (Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn). La immensa cúpula simbolitzava la volta celeste, i l’òcul central, el Sol, l'ull diví que tot ho veu, o una connexió directa entre el temple i els cels. Era concebut com un espai d’unió entre l’home i la divinitat, un microcosmos que reflectia l'ordre de l'univers. La seva extraordinària conservació es deu al fet que l’any 609 dC l'emperador bizantí Focas el va donar al Papa Bonifaci IV, qui el va convertir en una església cristiana dedicada a Santa Maria i a tots els Màrtirs (Santa Maria ad Martyres). Aquesta conversió va assegurar la seva supervivència al llarg dels segles. Al segle XVII, durant el papat d'Urbà VIII Barberini, part del bronze del revestiment del sostre del pòrtic (no de la cúpula) va ser fos i utilitzat per Gian Lorenzo Bernini per crear el famós Baldaquí de Sant Pere del Vaticà i alguns canons, fet que va generar la famosa dita: "Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini" (El que no van fer els bàrbars, ho van fer els Barberini).