Art Clau: Futurisme de Boccioni i Modernisme del Palau

Formes úniques de continuïtat en l'espai

Formes úniques de continuïtat en l'espai és una escultura exempta creada per Umberto Boccioni l'any 1913. Pertany a l'estil futurista, està feta amb bronze mitjançant la tècnica de fosa i actualment es troba al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA).

Context històric i artístic

Aquesta obra pertany al segle XX, una època en què Europa vivia un moment d'intensitat dels moviments socials, l'impuls dels ideals socialistes, la consolidació del poder de la burgesia i una gran llibertat creativa per als artistes. Fins que va esclatar la Primera Guerra Mundial, el món intel·lectual era experimental i actiu.

Umberto Boccioni és conegut com un dels principals exponents del futurisme, un moviment artístic destacat d'aquest segle. La seva obra abasta tant la creació escultòrica com la pictòrica. Des de molt jove, va estar vinculat amb els ambients culturals i va viatjar a París, on va entrar en contacte amb les noves avantguardes. Va marxar a viure a Milà, ja que el moviment futurista hi tenia un gran èxit. Aquest moviment abandona tots els models passats i destaca els símbols de la modernitat:

• Els nous mitjans de transport
• La ciutat
• L'home i la seva realitat
• La velocitat
• El risc

Per això, aquest moviment ha estat associat a aspectes morals i socials considerats negatius. Aquesta obra apareix reflectida a les monedes de 20 cèntims d'euro d'Itàlia i és una de les diverses còpies que existeixen.

Característiques de l'obra

És de temàtica al·legòrica, ja que representa un home en posició de marxa, simbolitzant el dinamisme i el moviment.

Composició

Representa un home en posició de marxa i recorda les figures de l'art grec. La figura mostra un tors sense braços però amb forma arrodonida; les cames creen una imatge aerodinàmica, deformada per la velocitat. El volum de tot el cos de la figura es desplaça en un moviment per l'espai, generant una sensació de velocitat, ja que sembla que avanci amb gran rapidesa. Amb això s'aconsegueix l'efecte de dinamisme i una expressió de la figura humana mecanitzada.

Moviment

Una de les innovacions d'aquest estil és la rapidesa amb què plasma el moviment veloç, en línia amb els nous progressos de la tècnica. Plasma la sensació de moviment a partir de la descomposició de la figura i utilitza una sèrie de recursos geomètrics propis del cubisme.

Iconografia

Amb aquesta obra, Boccioni vol representar l'home modern, un ésser anònim que viu en una gran ciutat, en el seu temps i, per tant, protagonitzat per la màquina. Per això, aquesta figura sembla un organisme dinàmic. Si es pensa en l'exaltació del militarisme dels artistes futuristes, pot recordar un guerrer; també pot simbolitzar la figura humana que avança vers el futur.

Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música Catalana és una obra arquitectònica de Lluís Domènech i Montaner de principis del segle XX, construïda amb ferro, vidre, ceràmica i maons. És d'estil modernista i es troba a Barcelona.

Context històric

El moviment modernista es va desenvolupar principalment als països europeus amb una indústria més avançada. A l'Estat espanyol, només va ser significatiu a Catalunya. Barcelona es va convertir en un dels centres artístics més destacats durant l'època del Modernisme. El modernisme català se situa en el període de la Restauració i el moviment de la Renaixença. En el modernisme català van confluir els interessos de la burgesia industrial i tot un sector d'intel·lectuals que aspiraven a incorporar Catalunya als corrents estètics europeus. Aquest moviment no només va arribar a la burgesia enriquida, sinó que també es va manifestar a les botigues i a les cases.

Lluís Domènech i Montaner va ser un dels arquitectes més destacats. Va participar en la celebració de l'Exposició Universal de 1888, on va construir el restaurant de l'exposició. També va construir l'Hospital de Sant Pau i la Casa Lleó Morera. Juntament amb Puig i Cadafalch i Gaudí, va formar la trilogia de l'arquitectura modernista més emblemàtica.

Característiques arquitectòniques

Funció i Estructura

Funció: Edifici de caràcter privat destinat a auditori musical.

Estructura: L'edifici combina la tradició constructiva (amb una gran varietat d'artesans: vidriers, fusters, ceramistes, etc.) amb la modernitat de nous materials com el ferro i el vidre. L'edifici disposa de poc espai, la qual cosa no permet contemplar amb facilitat la complexitat decorativa de la façana. Aquesta està ornamentada amb escultures. Al xamfrà es presenta un conjunt escultòric, obra de Miquel Blay, on estan representats:

• Sant Jordi
• El món del treball (un operari, un pescador i un pagès)
• El món de la llar (criatures i dones)
• La musa de la cançó

A l'interior, l'edifici rep el nom de "caixa de vidre" perquè combina vidre amb altres materials com la ceràmica, els maons i la terrissa artística. Com es feia a les catedrals gòtiques, però el modernisme substitueix la pedra pel ferro, les càrregues es concentren en punts concrets que alliberen el mur i faciliten l'obertura de grans finestrals. L'arquitecte combina la tècnica dels revoltons (petites voltes entre biga i biga) per cobrir els espais de coberta.

L'element central d'aquesta obra arquitectònica és la sala d'audició, al voltant de la qual giren els altres espais. L'escenari, el pati de butaques i les llotges no presenten la separació típica en aquest tipus d'espais, sinó que s'integren en un conjunt articulat. A la línia superior no hi ha arcs, sinó que l'espai queda delimitat per dos grups escultòrics dissenyats per Pau Gargallo: un representa la música popular i l'altre la música culta. Al fons de l'escenari hi ha unes figures femenines que toquen diversos instruments.

A la sala principal destaca l'enorme vitrall del sostre en forma de cúpula invertida, que aporta llum natural a l'interior. Hi ha una decoració exuberant de caràcter floral, tant en el trencadís ceràmic que recobreix les columnes com en els esgrafiats dels murs.

Iconografia i Simbolisme

El Palau de la Música Catalana va ser construït per acollir la seu de l'Orfeó Català, fundat l'any 1891, i per exercir de sala de concerts. El fort caràcter catalanista de l'Orfeó va fer que el Palau adquirís des del principi un fort simbolisme lligat al moviment cultural de la Renaixença.