L'Ascens de les Dictadures: Feixisme, Nazisme i Stalinisme

1. Crisi i Dictadures (1918-1939)

1.1 Una Època de Crisi

Després de la Primera Guerra Mundial, les democràcies europees semblaven reforçades, fet que va donar lloc al desmembrament dels imperis autoritaris i al naixement de nous països que van adoptar sistemes polítics de caràcter liberal parlamentari.

A la dècada de 1920, es va viure una crisi econòmica i social. L'impacte de la Revolució Russa va tenir molta importància en aquesta crisi social. La por de la burgesia al poder dels obrers i sindicats va crear un clima favorable a l'aparició de les dictadures.

1.2 Democràcies Durant la Crisi

Davant la crisi econòmica i la pressió social, els països amb fort arrelament del parlamentarisme i de la democràcia van aconseguir integrar el socialisme emergent a través del sufragi universal. Gran Bretanya, que travessava una situació econòmica greu, va ser un exemple d'això.

1.3 L'Ascens de les Dictadures

En els països on el sistema liberal parlamentari tenia poca tradició, i els partits liberals o conservadors es van veure impotents davant la crisi econòmica i la revolta social, s'hi van establir sistemes polítics autoritaris. Aquestes dictadures prometien restablir l'ordre, exaltaven el nacionalisme i comptaven amb el suport dels grans propietaris, l'exèrcit o l'Església, amb l'objectiu de combatre el progrés de les idees socialistes i comunistes.

Els tres règims més totalitaris van ser: la Itàlia feixista de Mussolini, l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica.

2. Elements Definitoris del Feixisme

El feixisme va sorgir, ideològicament, del rebuig a la tradició il·lustrada, al racionalisme, a la democràcia, al parlamentarisme i al pluralisme polític.

Va néixer com un projecte totalitari, antiliberal i anticomunista, amb les següents bases:

• Un líder carismàtic
• Exaltació de l'estat i ús de la violència
• Defensa d'una societat no igualitària

3. El Feixisme Italià (1922-1945)

Després de la Primera Guerra Mundial, Itàlia va patir una situació molt conflictiva, amb una crisi econòmica, inflació i atur. Això va provocar ocupacions de terres pels pagesos i un increment de la conflictivitat obrera a les ciutats. Els italians estaven decebuts amb el Tractat de Versalles, ja que no els va concedir les terres que esperaven.

3.1 La Presa del Poder

Mussolini va crear una força paramilitar (fasci di combattimento) que oprimia els seus opositors. El 1921, va fundar el PNF (Partit Nacional Feixista), que ràpidament va guanyar molts afiliats. Aquest partit tenia un programa populista que defensava la propietat privada, fortament nacionalista i militarista.

Van adoptar una simbologia pròpia: camisa negra, salutació romana i la fascio (feix romà) com a emblema.

L'agost de 1922, els feixistes van aturar una vaga general convocada per l'esquerra. A l'octubre, van organitzar un cop d'estat encobert: la Marxa sobre Roma. La marxa va acabar quan el rei Víctor Manuel III, pressionat, va encarregar a Mussolini la formació d'un nou govern.

3.2 La Feixistització d'Itàlia

Mussolini va encapçalar un govern de coalició amb liberals i catòlics. Va elaborar una nova llei electoral que atorgava dos terços dels escons a la força més votada i va convocar eleccions, en les quals va aconseguir la majoria absoluta, després d'atacar i amenaçar la població. Les denúncies de l'oposició sobre el frau i la manipulació de les eleccions van ser contestades amb l'assassinat de Matteotti.

El 1925, Mussolini va instaurar una dictadura feixista:

• Supressió de la democràcia: supressió de drets, empresonaments d'opositors, prohibició de partits polítics i dissolució del parlament.
• Concentració de tots els poders: Mussolini es va proclamar cap de govern i cap del Partit Feixista, mantenint la monarquia com a forma d'estat.
• Creació d'un estat corporatiu: unes corporacions que reunien empresaris i treballadors.
• Relacions amb el Vaticà
• Inici d'una política exterior expansionista: volia crear un imperi.
• Aprovació de lleis racials: impedien el matrimoni entre blancs i negres i introduïen l'antisemitisme.

3.3 Dirigisme Econòmic i Control Social

El nou ordre feixista pretenia un estat totalitari en què l'estat i el Partit Feixista regulaven tots els aspectes de la vida econòmica i social. El règim feixista va promoure l'intervencionisme econòmic amb l'objectiu d'implantar l'autarquia i aconseguir que Itàlia fos econòmicament autosuficient. Aquesta política va generar grans beneficis per a les oligarquies industrials i financeres.

4. L'Ascens del Partit Nazi a Alemanya

Després de l'abdicació del kàiser Guillem II i de la Primera Guerra Mundial, es va proclamar la República de Weimar. Aquesta república estava sota una triple amenaça:

• L'extrema esquerra, que volia la revolució social.
• L'extrema dreta, amb el suport de la patronal.
• La crisi econòmica, causada pel Tractat de Versalles.

Tot això va donar pas a l'ascens del Partit Nacionalsocialista (NSDAP, el partit de Hitler). El seu programa era nacionalista i anticapitalista, rebutjava la democràcia i el comunisme, denunciava el Tractat de Versalles i demanava un règim autoritari que garantís l'ordre, el treball i era antisemita.

Al setembre de 1919, Hitler es va adherir al NSDAP. El 1921, va liderar el partit i el va reorganitzar: va introduir la violència, va crear una secció d'assalt (SA) i va introduir una simbologia: camisa marró, salutació romana i creu gamada.

El 1923, el putsch de Munic, un intent de cop d'estat fallit, va portar Hitler a la presó durant sis mesos, on va escriure el seu llibre Mein Kampf.

Entre 1924 i 1929, Alemanya es va equilibrar econòmicament, però el 1929, amb el crac de Nova York, l'economia es va enfonsar. A finals de 1930, hi va haver eleccions i els nazis van passar de 12 a 107 diputats. El 1931, Alemanya tenia cinc milions d'aturats. Molts militars, grans industrials, banquers i amplis sectors de la població veien Hitler com l'home que podia salvar Alemanya. Finalment, Hitler va ser nomenat canceller a les eleccions de 1932 i va començar la nazificació d'Alemanya.

5.1 Hitler al Poder: el Camí Cap al Totalitarisme

Un cop nomenat canceller, Hitler va establir un règim totalitari a Alemanya. Al febrer de 1933, va promulgar un decret que establia limitacions al dret de reunió i a la llibertat de premsa. El 27 de febrer, un incendi al Reichstag (parlament alemany), que es va atribuir als comunistes, va crear un clima de por.

En aquest ambient, es van celebrar unes altres eleccions al març de 1933, en què el Partit Nazi va obtenir 288 diputats. No tenia majoria absoluta, però va formar una coalició i va aprovar una llei de plens poders. Aquesta llei permetia al govern governar durant quatre anys sense el parlament i anul·lar la constitució si ho considerava necessari pel bé d'Alemanya.

5.2 L'Establiment del Règim Nazi

A partir de 1933, es van prendre mesures per completar la nazificació:

• Il·legalització dels partits socialdemòcrata i comunista: l'únic partit polític legal va ser el nazi.
• Unificació dels länder (estats federats): supressió del sistema federal.
• Depuració de l'administració: expulsió de totes les persones que no eren afins al partit.
• Reforçament de la repressió: mitjançant l'atribució de poders a cossos paramilitars.
• Eliminació de la dissidència: fins i tot dins del propi partit.
• Conquesta de l'espai vital: per garantir l'expansió territorial necessària per al desenvolupament de la raça ària.
• Hitler, cap d'estat: a l'agost de 1934, quan va morir Hindenburg, Hitler va ser nomenat führer (cabdill) i canceller del Tercer Reich.

5.3 Autarquia i Rearmament

L'objectiu de la política econòmica nazi era convertir Alemanya en una gran potència industrial i eliminar l'atur. Per aconseguir-ho, van reforçar el sistema capitalista i van implementar un pla quadriennal:

• Autarquia econòmica
• Impuls a les obres públiques
• Control de preus i salaris
• Foment de la indústria pesant (armament)

El 1939, Alemanya era la segona potència mundial, però hi havia grans desequilibris: la indústria pesant creixia, però la de consum no. S'havia aconseguit la plena ocupació, però els treballadors no tenien drets laborals ni capacitat d'organitzar-se.

6. El Projecte Racial del Partit Nazi

Des de finals del segle XIX, hi havia teories racistes que defensaven la desigualtat entre els éssers humans. El projecte nazi va adoptar aquestes idees amb la intenció de preservar la puresa de la raça ària, que consideraven una raça superior que necessitava un espai vital per progressar. A partir d'aquest principi de l'espai vital, la política nazi es va basar en dos eixos:

• L'exclusió dels discapacitats, que no s'identificaven amb els principis nacionalsocialistes.
• La identificació de grups ètnics que calia exterminar, com els jueus, els gitanos i els eslaus.

Aquests dos eixos van culminar amb la persecució dels jueus. A l'abril de 1933, es va declarar un boicot contra els comerciants jueus. El 1935, es van promulgar les Lleis de Nuremberg, que van degradar els jueus a la categoria de ciutadans de segona classe. La nit del 9 de novembre de 1938 va tenir lloc la Nit dels Vidres Trencats.

7. El Règim Stalinista

7.1 El Règim Estalinista

El règim de Stalin (1927-1953) va donar lloc a l'estalinisme, que es va centrar a consolidar la revolució a la Unió Soviètica abans d'exportar-la a altres països. Les seves característiques principals van ser:

• Dictadura ferrea i centralista
• El PCUS com a eix de la vida política
• Impuls a un projecte de desenvolupament econòmic que va convertir l'URSS en una potència mundial

7.2 La Planificació Econòmica i la Industrialització

Stalin va dur a terme una industrialització accelerada. Va optar per una economia planificada centrada en la col·lectivització, la industrialització en deu anys i l'ús de la violència i la coerció.

El 1928, es va dur a terme la col·lectivització agrària per la força. Es va eliminar la propietat privada i es va obligar els pagesos a integrar-se en granges col·lectives (koljosos) o estatals (sovjosos). Qualsevol persona que s'hi oposava era declarada enemiga del poble. Es van eliminar els kulaks (propietaris agraris benestants) i es va reprimir i deportar els pagesos que no es volien integrar a les granges. L'estat controlava la producció i la comercialització.

Amb aquesta política, el 1932, dos terços de la terra estava col·lectivitzada, i el 1935, el 90%. Aquest procés va generar grans fams i caigudes de la producció.

En la indústria, es van aprovar els plans quinquennals. Aquests plans volien potenciar la indústria pesant, les construccions mecàniques, la producció d'energia i les infraestructures. La indústria de béns de consum va quedar relegada.

La industrialització va ser molt important (l'URSS va esdevenir la tercera potència mundial), però la població va haver de fer grans sacrificis.

7.3 Centralització Política i Control Social

El 1936, es va aprovar una nova constitució basada en la de 1923. Aquesta constitució definia l'URSS com un estat socialista d'obrers i pagesos representat pels soviets. Formalment, era un estat federat i democràtic que reconeixia les diferents nacionalitats, el sufragi universal, la divisió de poders i els drets dels ciutadans. En realitat, era una ficció: els drets i les llibertats eren inexistents i el PCUS controlava totes les institucions. Stalin va concentrar tot el poder. L'URSS es va convertir en un estat policial que practicava la repressió i la violència per mantenir el poder.

8. La Repressió Stalinista

Stalin va confirmar el seu lideratge dins del Partit Comunista i de la Unió Soviètica mitjançant el terror contra els seus adversaris. Cap al 1932, es van manifestar les conseqüències de les dures mesures adoptades després de la posada en marxa del primer pla quinquennal: la fam, l'escassetat i la manca d'habitatges.

En el congrés del PCUS celebrat el 1934, un dels protegits de Stalin, Kirov, va defensar posicions més moderades. Uns mesos després, Kirov va ser assassinat a Leningrad i Stalin va instaurar el terror a totes les institucions del país per eliminar els seus rivals i terroritzar els possibles dissidents.

Els moments culminants de les depuracions van tenir lloc amb els anomenats Processos de Moscou. Vells líders comunistes van confessar, sota tortura, tota mena de delictes inventats. Gairebé un 70% del comitè central del PCUS i el 50% del congrés del partit van ser executats o van morir a camps de concentració. A l'exèrcit van ser processats 35.000 oficials, inclosos 3 mariscals (de 5), 14 comandaments de l'exèrcit (de 16), tots els almiralls i 60 comandaments de cos (de 67).